diumenge, 7 de gener de 2007

Som tots iguals, som tots diferents

Obro un paquet que porta el meu nom. Just obrir-lo, hi veig ninotets. Oh, no!, penso. Altre cop ninotets! Com si encara tingués 10 anys... El pitjor de tot és que prové d'algú que m'ha sentit queixar-me més d'una vegada (i de dues, i de tres) que no m'agraden els ninotets, i que estic fins als nassos que em regalin coses que tinguin o ninotets o animalons. L'últim cop que vaig portar a sobre alguna cosa amb ninotets o animalons va ser... a principis dels anys 90, que jo recordi. Estem al 2007... fa uns 15 anys, més o menys. I en aquella època m'ho posava perquè m'hi obligaven.

- Mira, són les * races del món.

Jo m'ho miro i veig que sí, que els ninotets són lleugerament diferents uns dels altres. I aleshores em pregunto: * races? Mai m'havia passat pel cap que n'hi haguessin exactament *. Les intento comptar, però tampoc sé quines he de triar: una persona del nord d'Europa és de la mateixa raça que jo? Però si separo, on és la diferència? Una persona rossa i d'ulls blaus és la mateixa raça que una de morena? I si és així, on m'he de col.locar jo? Amb els que tenen la pell tan blanca, com jo? O amb els que tenen la pell una mica més fosca i els cabells també més foscos?

Em miro el regal i hi intueixo un asiàtic. Però no sabria com dir-ne, de la raça. No tots els asiàtics són iguals. Aquest sembla xinès, però... potser no ho és.

Em miro els * ninotets, en rotllana, donant-se les mans. Preguntaria per què n'hi ha exactament *, però no ho faré. Sí, ja ho sé, la meva cultura és tan petita... m'ho han dit com si fos una cosa coneguda per tothom, però... no tenia ni idea que fossin exactament *. Però hi ha un familiar a casa. Un familiar que sempre em tracta d'idiota, d'inculta, i de moltes altres coses dolentes que comencen amb i (tot i que ara no se me n'acudeix cap més, deu ser que sóc immemoriosa... ai no, que se'n diu desmemoriada) i no li vull donar la satisfacció de tractar-me d'inculta una vegada més, deixant-me anar el nom de les * races. Així que en prenc nota mental i penso que el google ja em contestarà.

Però el google no em contesta. La wikipedia tampoc. Potser és que no sé buscar on he de buscar. Potser vaig perdre una bona oportunitat de dir-li alguna cosa de l'estil de: i els esquimals, què? A quina de les * races pertanyen? Perquè, la veritat, jo en veig moltes més que *.

Tot i així, què més dóna? Tots som diferents. Alguns més diferents que altres, però, per què hem de diferenciar-nos per quatre característiques diferents que tinguem uns i altres? Per què diferenciar-nos per l'exterior?

Amb aquest pensament arribo a la casa del dinar. No arribo sola, perquè em trobo algú a la porta. Jo porto roba normal. L'altra va vestida com per anar a una festa de gal.la. Me la miro i penso que jo no aniria així a un dinar familiar. És clar que jo no em posaria el que porta ella en ma vida. I, de totes formes, encara que m'ho posés, no seria res més que jo mateixa amb un vestit que no em quedaria gens bé, perquè... perquè jo mai he tingut aquest glamour, o el que sigui.

Entrem a la casa. A hores d'ara, un dia més tard, encara espero que em saludin. A ella sí que la van saludar, és clar. Li van dir com anava de maca i es van posar a parlar de roba i altres coses per l'estil, mentre em miraven amb despreci.

Penso en el meu regal. I penso que sí, que tots som iguals, però també som diferents. Per què no em mereixo ni que se'm digui hola, només perquè no porto un vestit que costa 5 vegades el que costa la roba que porto? Per què se m'ha de jutjar (a mi o a algú altre) per l'exterior? I quina importància té que jo porti uns pantalons i un jersei? Per què si jo vaig amb uns pantalons i un jersei no puc ser igual que algú que va amb un gran vestit? Perdó, un "gran vestit" no, que de gran no en tenia res, el vestit. Més aviat hauria de dir petit...

Callo. No dic res a la meva mare, perquè sé que sinó algú es discutirà. Poc després arriba una altra noia amb un altre vestit de gal.la. Em pregunto si és que s'ho van comprar per cel.lebrar el cap d'any i ara ho han d'amortitzar... També em pregunto què hi faig jo, enmig de la competició entre les dues noies d'entre 30 i 40 anys per ser la més maca de la festa. A mi que em deixin en pau. Que competeixin tot el que vulguin, però a mi que ningú em digui res per anar tal com sóc.

Decideixo quedar-me amb el regal. Tots som iguals, malgrat com siguem per fora. Tots som diferents, encara que semblem iguals.

Ha passat un dia i comento a ma mare l'incident. Se'm mira i diu: "ara ho entenc tot". A més d'ignorar-me, a sobre encara volien fer-me quedar malament. Sort que vaig tancar la boca a temps i només vaig explicar l'incident des de darrere d'una pantalla. Avui volien fer parlar a ma mare, saber si m'havia enfadat perquè m'haguessin ignorat. Però ma mare no sabia res, per sort.

Per sort s'han acabat les festes de Nadal. Per sort s'ha acabat el voler fer veure que tot és perfecte, quan en realitat està molt lluny de ser-ho. No, no vull ser políticament correcta. Si una persona no em dirigeix la paraula des de fa més d'un any, per què li he de somriure? El nostre aspecte, el com som, el que volguem aparentar... no farà que siguem persones diferents.

M'he quedat el regal. Cada cop que el porti a sobre, espero recordar que tots som iguals. I que tant li fa com siguem per fora, si ens donem les mans en rotllana. Metafòricament, és clar.