dimecres, 31 de gener de 2007

Això no em passarà a mi

Llegeixo el post d'en Dan i vull fer un comentari, però m'adono que el comentari que vaig a fer excediria la llargària d'un comentari normal. Fins i tot, excediria la llargària d'un post estàndard (quina seria, la llargària d'un post estàndard? I d'un post estàndard meu?) I una cosa em porta a l'altra i arribo a unes reflexions... que no tenen a veure amb el post d'en Dan. O potser sí que hi tenen a veure. O potser hi tenen més a veure del que es veu a simple vista. O potser no.

Quan tenia 10 o 12 anys, tots els meus tiets, excepte un (i no estic parlant de poca gent) tenien entre 25 i 35 anys. Tots eren solters i tots seguien vivint a casa, amb els seus pares (o sigui, que entre tots, que no eren pocs, vivien en dos pisos diferents, amb els respectius pares). I cap d'ells tenia massa ganes de marxar. Ja hi estaven bé, a casa dels pares, i no buscaven pis, ni tan sols se'ls passava pel cap. La prova està en què, 15 anys més tard (d'acord, més de 15...) la majoria d'ells encara continuen vivint al mateix lloc, i sense ganes de marxar.

Jo, amb 10 o 12 anys, i amb un sentiment de superioritat que no sé d'on vaig treure, em vaig prometre a mi mateixa que "això no em passarà mai a mi". Em vaig dir que, a la que tingués entre 20 i 25 anys marxaria de casa, que me n'aniria a viure a la meva casa pròpia. Bé, o al meu pis. Però que jo no m'estaria vivint a casa, com ells, fins tan gran.

I aquí estic. Vivint a casa. I pensant que vull marxar, però només de pensar a marxar ja em marejo. Que sí, que puc posar com a excusa que vaig fer comptes i, posant la meitat del sou (d'alguna cosa he de viure!) hipotecada a 30 anys, em puc comprar un trosset a sota d'un pont i poca cosa més. El pis més gran que em puc comprar no arriba als 40 metres quadrats i està en un barri que un dels meus tiets, d'aquests que encara viuen amb els pares, em va dir que si anava a viure allà, m'oblidés de que em vingués a veure. I també puc posar com a excusa que no me'n vaig de lloguer per estalviar a veure si em puc comprar alguna cosa. Però el temps passa, i continuo anclada a casa, sense marxar, i cada cop m'assemblo més als meus tiets, a aquells que em mirava de petita i em deia "això no em passarà a mi".

I és que les coses són molt fàcils de dir, però el temps passa... i massa ràpid, que passa. I la gent del meu voltant em surt amb que "tu ets jove". Però no, no sóc tan jove com diuen. Que ma mare em va tenir amb 27 anys, i va tenir problemes en el part, i la gent li deia que, és clar, que era normal, que a qui se li acudia tenir la primera criatura als 27, que era massa gran. I jo me la mirava i la veia molt més gran que les altres mares, les mares dels altres nens. I ara em venen i em diuen que sóc molt jove?

De petita també tenia un altre "això no em passarà a mi". I era aquest, que si tenia fills, els havia de tenir "jove". I, malgrat el que digui la gent que m'envolta, ja no hi sóc a temps, de tenir-los jove. Deia que si els havia de tenir a partir dels 30, no els tindria, perquè ja seria massa gran.

Però ningú coneix el futur. I, de la mateixa autora de "la vida és un gronxador", hi ha una altra frase: "la vida no és un vídeo-joc". Sí, sí, la vida no és un vídeo-joc. Si no t'agrada com estàs jugant, no pots deixar-te "matar" i tornar a començar la partida. No pots tornar enrere per agafar aquella vida que t'has deixat. No pots passar-hi 50 vegades, fins que ho fas tot de la millor manera. A la vida només tens una possibilitat. Una sola i prou. I si no ho fas bé a la primera, l'únic que pots fer és intentar arreglar-ho.

I, sobretot, el que no pots dir és "això no em passarà a mi". Perquè, a la que dius això, hi ha una força superior a l'univers que fa que et passi exactament allò que vas dir que no et passaria. Digues-li venjança dels déus, digues-li Murphy, digues-li com li vulguis dir.

Ja fa dies que es parla de la mare de 67 anys. I penso que és una animalada. I també que és una criaturada, que l'únic que volia era satisfer els seus capricis, sense tenir en compte els pobres nens. Però, i donat que un cop algú em va dir que jo no era més que una nena mimada i capriciosa, i després de dir que "això no em passarà a mi", espero que aquest cop estigui en el cert. Perquè espero fer cap animalada d'aquest estil.

Tot i que mai se sap, essent una nena mimada i capriciosa, potser encara la faig més gran, l'animalada.