dilluns, 1 de gener de 2007

Any nou...

Ahir em vaig posar a fer el resum de l'any. Un resum molt curt (així m'agrada, que sàpiga resumir!) i molt dolent. Hi havia mesos en els que hi hauria d'haver posat molta més cosa, i en d'altres no hi hagués hagut de posar res.

Per primera vegada, en molt de temps (potser en tota la vida) vaig mig llegir el que havia escrit fa temps i no em van donar ganes de tirar-ho tot. No em reconeixia en la persona que escrivia tot allò, però almenys no tenia ganes d'esborrar-ho. I em va provocar algun somriure.

Tot i que no només somriures, em va provocar. Vaig començar a veure-hi coses que ja hauria d'haver superat, però que encara estan aquí. A vegades és difícil superar alguna cosa quan te la trobes davant teu cada dia, però suposo que has de tirar endavant, i pensar que no pots tornar enrere, i que no vas tenir allò, però segurament, i per no haver tingut allò, tindràs alguna altra cosa. Alguna cosa que potser serà millor, o potser no, però no ho pots saber. En qualsevol cas, segur que serà una cosa diferent.

Llegia i pensava en tots els errors que he fet. Molts errors. Errors que saben greu. Situacions en les que podria haver fet més i no ho vaig fer. Però no té cap sentit seguir pensant en els errors. S'ha de tractar d'arreglar-los, si es pot, i sinó, intentar no tornar-los a fer. Però com que no es pot tirar enrere, s'han d'acceptar, com s'accepten les coses bones. El problema és quan els errors fan mal a d'altres persones. En aquests casos, es pot demanar perdó, però sempre queda aquella cosa. Sé que aquest any (l'any passat) he fet moltes tonteries. Però moltes. Molts cops de ficar la pota, aquí i allà. I n'hi ha uns quants que em saben molt greu. Però suposo que tothom s'equivoca una vegada o una altra. I, de totes formes, ja estic pagant els meus errors amb allò que més mal em fa. I m'hi trobo sovint, per recordar-me els meus errors, una vegada i una altra.

Uns dies abans de Nadal algú de qui feia molt que no sentia res, va tornar a aparèixer. Em va dir que havia tingut un any molt dolent, i em va preguntar què tal el meu. I no vaig saber què contestar. Perquè... el meu any no va tenir cap novetat. Tot continuava com estava, cosa que em feia deprimir una mica. Et fas il.lusions, penses que aquest any faràs això i allò altre... i quan arriba el final d'any, veus que estàs allà on estaves.

Però no vull veure les coses així. Al cap i a la fi, si continuo allà on estava, vol dir que no he millorat, però tampoc he empitjorat molt. Bé, una mica sí que he empitjorat, perquè ha passat un any i segueixo allà mateix. Però es tracta de mirar les coses bones. No m'han detectat cap malatia. Tinc una feina, i a més, m'encanta aquesta feina. Tinc un lloc on viure (encara que no sigui "casa meva", tot i ser-ho). Puc estar aquí, escrivint això. I altres petites coses.

I sí, la forma més exacta de descriure la meva vida personal és "un complet desastre", que augmenta any rere any. O sigui, que any rere any, el desastre és més gran. Però, com em va dir un dia algú, "tens una vida interior molt gran", que no és cap consol, però almenys és alguna cosa. Una vida interior i una vida virtual. Això significa que el meu exterior...

En fi, intentaré prendre-m'ho de la forma més optimista possible. Almenys jo, avui, no tinc gens ni mica de ressaca (mare meva, que dolenta que sóc...), un aparatet diu que he fet 5328 passos en 40 minuts aquest matí (ja sé que no és gaire, però és més que res) i em sento bé per dins i per fora, encara que el meu exterior...