Pas a pas

Fas un pas. I un altre pas. I un altre. I encara un altre més. No te n'adones, i de cop aixeques el cap i veus que has recorregut un llarg camí. I et preguntes: com he fet tants de passos? Com és que sóc aquí? Si jo encara sóc petita. No, no sóc petita, però em sento petita. A vegades (o molt sovint) encara trobo una adolescent a dintre el meu cap. Miro, penso, i em veig gran, però petita.

I aleshores apareix un noi. Un noi que era un nen, però que ha crescut. Un nen que recordes petit. Quants anys li portes? 8? 10? Alguna cosa per l'estil. I el sents com et diu que treballa fins a tal hora i que després agafarà el cotxe i...

Que agafarà què?????? Però si és una criatura!

Després t'adones que tu ja fa gairebé 10 anys que tens el carnet. Quan puges al cotxe, aprofites un semàfor vermell per treure el carnet i mirar quan representa que has d'anar a renovar-te el carnet.

Però no veus la data. Una nena terrorista et mira des del carnet. Sí, la foto és en color, però fas cara de terrorista. Aquelles cares que surten a la tele quan busquen els terroristes. Perquè, encara que la foto sigui en color, aquell dia ta mare et va fer posar una samarreta negra, anaves amb els cabells molls i la teva cara era blanca, com sempre. Resultat: els cabells fosquíssims, la samarreta negra i la cara blanca. Gairebé com una foto en blanc i negre. Això, unit a les grenyes que portaves, et fa fer cara de terrorista.

Penses que sort que en tots aquests anys no t'han demanat mai el carnet, perquè només amb la cara de nena terrorista que fas a la foto, ja et posarien una multa.

Després vas pel carrer amb dos nens. Dos nens que no són teus, està clar. Un es porta malament i li fas un crit. Acte seguit, algú li diu:

- Vinga, maco, fes cas a la mama.

I el nen que contesta:

- No és la meva mama!

I tu et poses a comptar. I ja no et serveixen els dits de les mans. No pots fer com la nineta, que l'altre dia va fer anys, i amb una sola mà et deia quants anys feia. I tothom li deia "que gran!". No, tu no ho pots fer. Perquè no en fas prou amb els dits de les mans. Tampoc en fas prou amb els dits de les mans i els peus junts. I et poses a pensar que a la teva edat, la teva mare ja tenia una nena. Una nena que tenia mesos. I a la teva edat, el teu pare tenia una nena de dos anys. I tu passeges pel carrer uns nens que... uns nens que si es canviés de generació només de pares a fills, serien de la teva generació, però que biològicament poden ser els teus fills.

I llavors et trobes un altre noi. Quan ja has superat el fet de que gent de trenta-i-pocs et digui: "Ai, si em recordo de quan eres petita! Com has crescut! Aviat et veurem aquí amb criatures i tal..." I tu te'ls mires i penses que d'acord, que quan tu tenies 10 anys ells en tenien 15 i et veien petita, però que ja n'hi ha prou d'aquest cuentu, que tu els veus de la teva edat.

El noi en qüestió deu tenir 22 o 23 anys. No n'estàs segura. El vas conèixer quan en tenia 13 o 14. Era un nen tan maco! Sempre que te'l trobes, us poseu a xerrar durant una bona estona. I, no saps per què, però et trobes mossegant-te la llengua quan li vas a dir: "Ai, si em recordo de quan eres petit! Com has crescut! Aviat et veurem aquí amb criatures i tal..." Però et mossegues la llengua, perquè el veus com tu. Fa uns anys era petit. I ara, no li veus la diferència. I continues parlant.

I mires els passos que has fet. No t'adones dels que has fet tu, però t'adones dels que han fet els altres. Tu continues allà on eres. O això et sembla, fins que veus la nena terrorista del carnet de conduir. Però llavors veus els dos nois, que eren uns nens i que ja han crescut. Tots dos estan treballant, i tots dos van en cotxe (quin perill!) I la nineta, que va arribar aquí tan petita i espantada, i ara ja ni se'n deu recordar.

I continues caminant, pas a pas. Perquè no ho pots aturar. I aviat ja necessitaràs més de 6 mans per dir la teva edat... Bé, potser tan aviat no... però saps que no te n'adonaràs i ja hi seràs.