Tarannà

Llegeixo els comentaris al meu últim post i em quedo sorpresa. Aquesta és la imatge que dóno? La d'una persona que gairebé sempre corre d'aquí cap allà? No em lliga massa, perquè, quan ho vaig escriure, ho vaig fer pensant en que no hi hauria cap dubte (però cap ni un) sobre quina és l'opció que trio normalment.

A més, com sé que trobaré el llibre que buscava si no m'aturo a mirar? I com sé que em regalaran un llibre, si no em paro a comprar? I com sé que ma mare trigarà 20 minuts a venir-me a buscar, mentre jo espero en un lloc estratègic, on hi toca el sol, llegint un llibre? L'episodi del segurata del meu pare no diu res: sempre que hi vaig em passa el mateix. I això que ja em coneix...

Però llavors m'adono que també he sigut l'altra persona. Una persona que es comportava com diu l'escarabat en el seu comentari, cosa que em sorprèn bastant, perquè la idea aquesta no es correspon amb la idea que tenia jo de l'escarabat.

Durant una època, jo treballava lluny de casa. A dues hores de viatge. Anava sempre d'una banda a l'altra corrent. Quan arribava, gràcies a la fabulosa Renfe, que sempre anava tard, havia de córrer per arribar a l'hora a treballar. Quan sortia, i per no haver-me d'esperar una hora a l'estació (cosa que feia que el viatge es convertís en un viatge de 3 hores), havia de córrer per agafar el tren. Algun cop se m'havia escapat, cosa que em feia molta gràcia, però la majoria de vegades acabava entrant al tren, tota suada, després d'haver corregut els 1500 metres obstacles, seguits d'uns pocs minuts en metro, seguits dels 1000 metres amb doble d'obstacles, inclosa una màquina per marcar el bitllet de tren, que jo no podia utilitzar, perquè anava amb un abonament mensual que no es marcava, i havia de demanar que m'obrissin. Hi havia una mala puta (sí, he dit MALA PUTA) a l'estació que, si el tren estava a punt d'arribar, es feia la despistada, i es mirava l'abonament com si no sabés què era (quan estava farta de veure'm passar) i quan se sentia "és a la via ...", m'obria la porta i mirava com corria per acabar perdent el tren, perquè havia de córrer uns 200 metres i baixar unes escales i arribar al tren, que solia estar lluny de les escales, en menys de mig minut.

Quan em va sortir la possibilitat de treballar més a prop de casa, no ho vaig dubtar ni un moment. En aquella època, tenia una hora per dinar i treballava a 20 minuts de casa. Anava a casa a dinar, o sigui que arribava a casa, gairebé ni m'asseia a dinar, i tornava a marxar esperitada. Però... ai, senyor, la criatureta s'avorria. Com si no hi haguessin coses a fer. Marxar de casa a quarts de vuit del matí i tornar a les set del vespre, amb un breu dinar que no feia més que produir stress, resulta que era poc per la criatura.

Així que va decidir dedicar-se a fer altres coses. Durant uns mesos, s'aixecava a les cinc del matí per sortir a quarts de sis per anar a treballar. Va tornar a treballar lluny de casa. Agafava el primer tren que sortia de la ciutat. Arribava a la feina quan encara no hi havia ningú. No feia pausa ni per esmorzar ni per dinar. A mitja tarda, pujava en un metro i dinava (si se'n pot dir dinar) els cinc o deu minuts que passava al tren. Tornava a casa amb l'últim tren del dia, tren que havia d'agafar a corre-cuita, perquè sinó no arribava. Un parell de dies a la setmana tenia sort i es quedava a treballar prop de casa, però havia de fer un munt de feina. Tenia dos llits: el de casa i els seients de la renfe.

No va durar massa, així. Uns mesos i prou. Fins que va dir que prou, que ja n'estava farta.

I des de llavors es pren la vida amb parsimònia. Massa i tot.

Quan ha d'anar a algun lloc amb altra gent, sempre la miren malament, perquè a l'hora que tothom està d'acord de marxar, ella hi descompta un quart d'hora, per poder anar amb més tranquil.litat. I, és clar, llavors la gent que va amb ella sempre són els primers d'arribar. Però arriben sense stress, és clar.

Quan ha d'agafar el tren, sempre agafa un tren abans, si pot, del que hauria d'agafar. En comptes d'anar amb l'hora al cul, mirant el rellotge, agafant el metro corrent perquè no arriba a temps, va fins al lloc a peu, amb tranquil.litat, perquè li sobra temps.

Quan ha d'anar a algun d'aquests llocs que costa aparcar (i hi va un mínim de dos cops per setmana), surt amb temps de sobres per buscar un lloc sense tenir nervis, o si cal deixar el cotxe lluny i acostar-s'hi a peu. I, per si de cas troba un lloc a la primera i a prop d'on ha d'anar, porta un llibre al cotxe per llegir mentre espera que sigui l'hora.

I quan ha de tornar a casa i veu que, si corre, pot agafar el tren, té una conversa amb sí mateixa. D'una banda, aquella noia que anava corrent a tot arreu, i que no es podia permetre perdre un tren, perquè havia de ser a un lloc a una hora determinada, i si agafava el tren ja arribaria tard. De l'altra, la reina de la tranquil.litat. I és que molta gent em diu que mai em poso nerviosa, i que sempre vaig tranquil.la pels llocs.

- Va, vinga, afanya't, que encara ets a temps d'agafar el tren!
- Home, què vols que et digui...
- Que sí, que corre, que així arribaràs abans!
- I si torno a peu?
- A peu? Tu estàs boja? Però a peu no arribes al tren!
- "Bueno", i si no arribo, què passa?
- Que perdràs una hora!
- Però si hagués sortit 10 minuts més tard també la perdria, l'hora...
- Però no has sortit tard!
- Va, que així em paro a comprar llibres...
- A comprar llibres? Apa! Treballar, hauries de fer, en comptes de comprar llibres!
- Ja, però no puc treballar 24 hores al dia...
- I per què no?
- Perquè no és bo per la salut!
- Mira, l'entrada del metro: entra-hi!
- No!
- Sí!
- No!

I reconec que la majoria de vegades guanya la tranquil.la. Després em sento malament, perquè penso que podria haver aprofitat més el temps, en comptes d'anar amb tota la tranquil.litat del món, i podria haver aprofitat el temps per fer això o allò altre. Però el proper cop que em torno a trobar en la situació, guanya altre cop la tranquil.la.

Al cap i a la fi, ja ho diuen, que una de les coses impossibles en aquesta vida és aprofitar el temps. I em conec, i mai he sigut com algunes d'aquelles persones que sempre m'han envoltat, que fan deu mil coses, i estan tot el dia fent això o allò altre, i que posen nerviós a qui les envolta (o el fan sentir malament perquè es sent una persona vaga, per no ser capaç de fer tantes coses). I sé que, encara que arribi una hora abans, segur que m'acabaré entretenint en qualsevol cosa. I, posats a entretenir-se, millor entretenir-se passejant.

PD: Però també m'altero! Com coi es pot perdre una pilota a falta de 10 segons, quan es guanya de dos????????????? I d'aquesta manera, escapant-se la pilota de les mans!!!!!!!!!! I l'àrbitre, com pot pitar falta en atac quan està claríssim que no ho era?????????????????