dijous, 15 de febrer de 2007

Quina setmaneta...

Diumenge:

Me'l passo tot el dia amb la moral pels terres, sense saber què fer, ni què ha passat, ni per què em persegueix aquesta espècie de mala sort.

Dilluns:

Arribo a casa i no hi ha ningú. Mentre acabo de fer unes feines, arriba el meu pare. Està molt emprenyat, perquè s'ha discutit per l'incident del diumenge, i perquè li han dit coses molt lletges de mi.

Aguanto un xàfec de bronca de més d'una hora (com si no estigués ja prou malament), vinc aquí, faig un post d'aquells que m'he promès mil vegades que no tornaria a fer (i que ara estic fent) i me'n vaig a dormir.

Dimarts:

Passo un dia fatal, donant-li voltes al puto assumpte. Cada cop sé que li dóno més importància de la que té, però la bola cada cop és més gran. Al matí li dic a ma mare que ho vull deixar, i al vespre tinc al meu pare esperant-me, que em fa una xerradeta-sermó de tres quarts d'hora. Me'n vaig a dormir a la mínima que puc, no fos cas que em tornin a fer un altre sermó...

Dimecres:

No he pogut dormir massa pel puto vent. Ja fa dies que estic així. A mig matí m'ataca un mal de cap fortíssim. Però no torno a casa. Perquè... doncs perquè el dimarts al vespre em va trucar la meva alumna dels dimecres, que si en comptes d'una hora n'hi podia anar dues, que té molts exàmens. I com que casa seva està a mig camí entre el meu lloc de treball i casa meva, decideixo que és una tonteria tornar a casa.

El cap m'està a punt d'explotar. No em concentro en res de la feina. Així que decideixo escriure un post, que no em costarà massa esforç. Ja el penjaré al vespre.

L'escric i el cap continua a punt d'explotar. Intento treballar una mica, però només aconsegueixo que el cap estigui cada cop més a punt d'explotar.

Li hauria de dir a la noia que no, que ja hi aniré un altre dia. Però en sóc incapaç. Com la puc deixar penjada el dia que més feina té?

Em comença amb l'examen de "física". Fins que descobreixo que encara no distingeix entre física i química. Comencem amb la formulació, i em diu que no ho entèn. Que no sap quan ha de posar -it, -at, ni res de res. L'examen és demà (avui). Agafem la taula de valències i li vaig fent exemples. Es posa nerviosa i la veu agafa un to massa alt. El cap m'explotarà.

Quan finalment marxo d'allà, trio el mal camí per anar cap a casa: passo pel pavelló de Fontajau uns 5 o 10 minuts abans que comenci el partit de l'Akasvayu. No sé com arribo a casa. El cap m'explotarà.

Me n'aniria directa a dormir. Però em trobo el meu pare, allà, que em diu que he de menjar. I jo no tinc gana. Menjo el que puc i me'n vaig a dormir.

I no sé si ho hauria de fer, però faig copy-paste del post que vaig escriure a la feina. I prometo que no hi tornaré més. Ni a escriure posts a la feina (vaig a treballar, no?), ni a escriure posts com aquest, ni a escriure posts al matí, que encara arribaré tard!

(El post ja el penjaré una altra estona, o no, que tinc problemes informàtics per penjar-lo... i no tinc temps per solucionar-los...)