Qui matarà els gatets?

Aquest matí, mentre marxava de casa, he vist un gat enorme. Li costava de caminar, i m'he estranyat, fins que he vist que el gat en realitat era una gata i el que li passava és que estava embarassada, a punt de parir. I si no està a punt de parir, pobre gata, perquè ja estava enorme.

I mentre esperava que l'alarma de casa s'acabés de posar, m'ha vingut una pregunta al cap: Qui matarà els gatets?

Sí, ho sé, amb aquesta pregunta em guanyaré uns quants enemics, perquè els gatets petits són macos i suposo que no està ben vist que els gatets acabats de néixer siguin sacrificats. Jo també pensava així... fa uns anys. Així que anem a fer una mica d'història.

Quan jo vaig néixer, vaig viure durant un temps a una casa de pagès. A la casa no hi havia gats. No n'hi ha hagut mai. Almenys no n'hi ha hagut en el sentit de tenir els gats com a animals de companyia. A una de les cases on vaig a donar classes particulars, tenen un parell de gats a dintre del pis, com a animals de companyia. A mi això sempre m'ha sorprès molt. A casa, els gats són gats de carrer, se'ls dóna menjar de tant en tant, però no són de casa. Si vénen, doncs es menjaran les rates, i si no vénen, doncs ja s'espavilaran per trobar menjar on vulguin. Mai s'ha anat al veterinari per cap gat, mai cap gat ha tingut nom, ni cap d'aquestes coses. Quan veig algun gat que té nom propi em sobta molt, de la mateixa manera que em sobta anar al veterinari amb el gos i trobar-hi algú que hi porta el gat (i ja no parlem de la gent que hi porta conills o altres animals).

Eren altres temps, i la porta de la casa de pagès sempre estava oberta. I sempre, vol dir sempre. Els gats entraven i sortien sempre que volien. I jo, que acabava de néixer, sempre tenia gats pel voltant. Un dia uns amics de ma mare van venir a veure'm. Ma mare em va treure i em va ensenyar als amics. Acte seguit, la gata que corria per allà, va agafar els seus gatets i també els va ensenyar als visitants.

Vaig anar creixent, sempre envoltada de gats. Però no eren gats de casa, malgrat que sempre estaven per casa. A les fotos que tinc de petita, gairebé sempre hi ha algun gat. En algunes era bona nena i només els volia amanyagar. Però en una es veu un pobre gat, assegut a la meva falda, i jo apretant les dents i estirant-lo ben fort (o com a mínim, a la cara es veu com feia molta força). Encara no sé com els gats no m'esgarrapaven de dalt a baix.

Vaig anar creixent, fins que vaig descobrir que l'avi matava els gats acabats de néixer. Només matava els gats que aconseguia descobrir a la primera setmana de vida. Quan havien crescut una mica, els deixava viure. Recordo que sempre, per aquesta època, es passava el dia pels voltants de casa, vigilant les gates, a veure quina paria, i a veure si trobava el lloc on havia parit.

Mai vaig saber com els matava. Ni ho vaig voler saber. Jo, que quan a casa encara es matava el porc, el dia en qüestió, a les 5 o 6 del matí, em posava a sota els llençols, tapant-me el cap amb el coixí, per no sentir cridar a la pobre bèstia. Jo, que quan ma mare mata conills o polles marxo per no haver-ho de veure. No podia pas preguntar com s'ho feia, això de matar els gatets.

Quan arribava aquesta època, sempre li deia el mateix, al meu avi: "I per què els mates?" Però ell només reia i no em contestava. Ma mare sempre em deia que no els podíem deixar viure tots, perquè els gats es reproduien molt, i no hi podia haver gaires gats voltant per casa. Que uns 8-10 gats era un bon número, però que més no n'hi podia haver.

Van passar els anys i més o menys ho vaig entendre. Estava clar: no es podien deixar viure tots els gats, perquè si els haguéssim deixat viure, el nombre de gats hagués augmentat exponencialment. Un cop cada dos o tres anys, el meu avi no trobava alguna camada de gats (no sé si expressament o perquè les gates els sabien amagar bé) fins que no eren prou grans, i llavors ja no els matava i els gats vivien per reemplaçar els gats que desapareixien.

Segueixo sense saber quants gats hi ha a casa, i quins són aquests gats. Els gats van i vénen, i sovint desapareixen un temps i després tornen. Però sovint, quan penso en els gats i en l'avi, penso en un gat negre que corria per casa. Un dia, un cotxe el va atropellar i va quedar malferit. L'avi li va donar un cop al cap per rematar-lo i el va enterrar al camp. Una setmana més tard, va veure el gat negre corrent per casa. Va anar allà on l'havia enterrat i va veure que s'havia desenterrat! El gat va córrer per casa durant molt més temps. I és que és ben cert, això de que els gats tenen 7 vides. Bé, aquest com a mínim en tenia 4: va sobreviure a un atropellament, un cop al cap i un enterrament!

I aquest matí he vist a la gata embarassada i m'he preguntat qui mataria els gatets. La meva mare (que no té problemes a matar conills i polles, i que mata rates a cops d'escombra) mai ha sigut capaç de fer-ho. I jo menys. El meu pare... el meu pare és dels que hagués posat el cap a sota el coixí quan matàvem el porc, però no va poder fer-ho mai, perquè es necessitava gent a l'hora de matar-lo.

He explicat mai aquell cas d'aquella dona que li va tocar un xai a una rifa i com que no s'atrevia a matar-lo, el va tancar al garatge, mentre intentava atropellar-lo amb el cotxe per matar-lo?

Qui matarà els gatets?