dissabte, 10 de febrer de 2007

La primera

Surto del lavabo, quan una imatge em mira. Per què seran tan grans els miralls dels lavabos? Si no hi haguessin tants miralls, molta gent seria molt més feliç...

I llavors me'n recordo d'una persona i penso que en té bona part de la culpa. Fa temps que he d'aguantar-li les criaturades, malgrat que té edat de ser el meu pare. I a sobre se'n fot de mi!

Recordo la última que m'ha fet. La va liar i va fer una mala passada a gent que són amics meus. Bons amics, per ser exactes. Mentre la liava, i jo no era al lloc, algú li va preguntar si jo no era allà. Jo hagués posat pau. M'hagués posat seriosa i li hagués dit que allò no estava bé. Em pregunto per què jo he de sermonejar a un tio que té més de cinquanta anys, fent-li veure el que està bé i el que no està bé. Que no el van educar, els seus pares? Que no té ni un bri de sentit de la responsabilitat?

Vaig descobrir la mala passada per casualitat. No ho havia d'haver descobert, però ho vaig fer. Aquella persona que quan truca no vull agafar el telèfon, perquè et té un mínim d'un quart d'hora explicant-te no sé quina tonteria, va i "es va descuidar" de dir-m'ho!

Li vaig dir que no estava bé. Que això no es feia. I em vaig sentir com un capellà sermonejant a la gent. Llavors es va riure de mi, com sempre. Em va dir, com sempre, que vull fer les coses massa ben fetes i que no té importància. Que no té importància, diu? Va fer anar malament a tres persones, que havien d'estar fent altres coses, i per culpa seva, per culpa de la seva criaturada, no van poder fer. I, a sobre, eren amics meus. I, per acabar-ho d'adobar, l'única referència que tenen d'ell és que jo estic per sobre, que jo li explico com ha de fer les coses!

Em vaig sentir com una mare amb un fill adolescent: dient-li que el que feia no estava ben fet, que no ho tornés a fer. I ell es va comportar com un fill adolescent: se'n va fotre de mi a la cara, va anar amb els seus amics i encara se'n va fotre més de mi. I jo, com la mare de qualsevol adolescent, vaig saber que ho tornarà a fer. I em vaig emprenyar. Cosa que va fer que encara se'n fotés més de mi, i rigués més amb els seus amics. Només que jo no sóc mare i ell fa més de 30 anys que hauria d'haver deixat de ser adolescent.

El seu fill és pitjor. El seu fill és alumne meu, però no vol venir a classe. Li he dit cinquanta mil vegades al seu pare que no l'obligui a venir, que el nen no vol venir. Però ell sempre em diu i em repeteix que ha parlat amb ell i que es portarà bé. Jo no m'ho crec, i el pare se'n fot de mi. El fill arriba, amb el seu pare, i mentre el seu pare és allà mig es comporta (compte, i he dit mig!) Però el seu pare desapareix, deixant-me amb ell i uns 8 nens més. Llavors el nen em contesta, m'insulta, passa de mi, s'escapa de la classe i se'n va sol a jugar al carrer... i com que ell ho fa, tots els altres al darrere. Si li foto un crit, se'n riu de mi. Quan torna el seu pare, es torna a mig comportar, i si li dic alguna cosa al seu pare, em deixa anar que tampoc es porta tan malament, que sóc una exagerada i que els nens són nens i no puc pretendre que m'escoltin. Sí, ho he dit bé, que no puc pretendre que m'escoltin, així en general, no pas que al cap d'una estona es cansen i això: directament, no puc pretendre que m'escoltin! Són nens que en un parell d'anys estaran a l'institut, així que no són tan nens...

Podria continuar i continuar, però no ho faré. Que sortia del lavabo, deia. Una imatge em mirava. Una imatge amb uns cabells negres, almenys en un tros de cap. Ben negres. Com quan vaig néixer, amb els cabells negres, negres.

I allà estava. La primera. O, almenys, la primera que veig. Ressaltant entre la resta. Perquè sinó, si no hagués ressaltat, ja m'explicaràs com la podia haver vist, passant ràpid per davant del mirall, i sense ulleres.

Aleshores l'he aïllat, per assegurar-me que era de veritat. I sí, era de veritat. Ella, tota blanca, em saludava.

Ma mare diu que als vint-i-pocs anys s'havia de tenyir perquè tenia tots els cabells blancs.

El meu pare aquest any en farà cinquanta-cinc i gairebé no en té cap (ni entrades, ni res de res, conserva els cabells de fa vint-anys).

I jo... doncs jo dec ser un entremig. Ja en tinc una (almenys que hagi detectat, tot i que tampoc és que em dediqui massa a observar els meus cabells).

És clar que, amb un fill adolescent (ni que sigui un fill irreal i no desitjat) ja em toca, ja, de tenir canes!