No pot ser

Miro la notícia i no m'ho crec. No, no pot ser. El món s'està tornant boig! Bé, de fet ja fa temps que ho està...

Recordo quan anava a l'institut. L'ajuntament ens va subvencionar un autobús perquè hi poguessim anar. Com que no era educació obligatòria, no hi havia transport escolar, i havíem de donar les gràcies a l'ajuntament, que ens subvencionava l'autobús. Tot i que mai ho vaig entendre, perquè a primer pagava 3000 pessetes al mes, i a COU, 3500. Si això era subvencionat... no em puc pas imaginar el que hagués costat sense ser subvencionat!

Però me'n vaig de tema. Quan vius en un poble "pijo", la gent no acostuma a agafar l'autobús, així que jo sempre em quedava sola. Sola a l'autobús. I sola al camí des de l'autobús fins a l'institut. Que vaja, ja que era un autobús subvencionat, i que estava posat perquè la gent pogués anar a l'institut, i tots anàvem al mateix institut... ens podria deixar en algun lloc que no triguessim més d'un quart d'hora a arribar a l'institut. Vaja, dic jo. I això era al matí... la tornada era pitjor, però la deixaré per algun altre dia, que no ve d'aquí.

Deia que quan vius en un poble "pijo", comences a veure com la gent que t'envolta acaben anant tots amb la moto que els ha comprat el papa-president-de-no-sé-quina-empresa, mentre tu et quedes sola a l'autobús.

I després recordo els viatges en tren. Per què tan poca gent va anar a estudiar a Barcelona? Gairebé ningú. Els viatges eren solitaris, també. Perquè ningú que estudiés amb mi agafava aquell tren...

I les llargues caminades per la ciutat. Cada dia, tres quarts d'hora d'anar i tres quarts d'hora de tornar. Però és que la combinació de transport públic era dolentíssima, i per trigar uns 35 minuts amb transport públic, preferia trigar-ne 45 i anar a peu.

I deixar el cotxe lluny, a les afores de la ciutat, i anar a qualsevol lloc, sempre sola.

No ens enganyem: les persones que són despistades, ho són sempre. Tant si alguna cosa les distreu, com si no. Aquest matí he vist una persona que movia els braços enèrgicament. Feia estona que mirava en aquella direcció, i no veia que em cridava. I no tinc l'excusa de les ulleres, que les portava posades!

Jo sempre estic en un altre món. Distreta. No hi té res a veure amb el que porti o el que deixi de portar. I vaja, dic jo que de gent com jo n'hi haurà a tot arreu.

Ah, sí, i quants anys fa que existeixen els walkmans?

No pot ser.

Per més que vagi sense walkmans, mp3, ipod, radio, o el que sigui, hi ha gent que anirà despistada pel carrer. Perquè és la seva naturalesa. A mi no em distreu la radio. De fet, gairebé mai l'escolto. A mi em distreu el meu cap.

Un secret: m'agrada escoltar la radio, però moltes vegades és l'excusa perfecta. Sí, sí, l'excusa perfecta. Si vaig despistada i no veig algú, xoco contra alguna cosa o qualsevol altra cosa, dic que estava despistada amb la radio... Però si algú em pregunta quina radio escolto o quina cançó sonava o de què parlaven o... no sabré contestar. A vegades porto els auriculars posats, sense la radio posada, només per poder anar al meu rotllo, pensant en les meves coses, i que si algú em veu despistada, o parlant sola, o rient... es pensi que és pel que estic escoltant... Però no, normalment sóc jo. Ningú es xivarà a cap psiquiatra, no?

No ho entenc, això. Potser sí que hi ha gent que es distreu, però... segueixo dient que la gent que es distreu, es distraurà amb qualsevol cosa. I la que no es distreu, seguirà sense distreure's per més que escolti el que sigui.

O és que ara també voldran prohibir escoltar la radio mentre es condueix? (No, si us plau, això no! A mi em matarien d'avorriment!)