dissabte, 17 de febrer de 2007

Un bocadillo de fuet

Quan sóc allà, sempre em compro el dinar al mateix lloc. M'agraden els entrepans i no és excessivament car, cosa que no es pot dir dels llocs que hi ha al voltant. El problema és una cambrera, sempre la mateixa... Un dia ja em va fer creure que no entenia el català, quan uns dies abans l'havia vist atenent a una persona en català. Així que quan vaig veure que estava ella sola a darrere la barra...

Quan vaig arribar, vaig veure uns entrepans de llengunissa que feien molt bona pinta. Abans de veure que ella era darrere la barra, però, ja vaig saber que no havia de demanar un entrepà de llengunissa, que no m'entendrien, sinó que havia de demanar un entrepà de fuet (malgrat que el que hi havia dintre dels entrepans no era fuet, era llengunissa).

Un home anava davant meu. Em vaig haver de girar a mirar-li la cara, quan li va demanar "un bocadillo de fuet". Com? Fuet és català, no? Vull dir que la paraula no existeix, en castellà! Quan vaig tornar a casa ho vaig mirar en un diccionari castellà i fuet no hi era. La noia no li va dir res de que no l'entengués, així que vaig somriure per dins.

Quan l'home ja va haver pagat, li va dir si no tenia una cervesa. La noia li va donar. Ell la va pagar. I quan ja havia pagat, li va dir que aquella no li agradava, que si no en tenia una altra. Ella li va canviar i li va cobrar la diferència. I tot amb un somriure a la cara i sense queixar-se de res.

Després va venir el meu torn. Li vaig demanar "un entrepà de fuet", mentre pensava que a veure si avui tindria la santa cara de dir-me que no m'entenia. Només de dir-ho, li va canviar la cara, va deixar de somriure i va adoptar la cara de mala llet, però no va dir res, em va donar l'entrepà. Però, és clar, després em va preguntar "alguna cosa más?", i jo, que li contesto "una llauna de fanta de llimona". En aquell moment, ella es va pensar que jo no la veia, però em va escarnir, fent ènfasi en la llimona. Vaig estar a punt de dir-li que es confités l'entrepà i la fanta, però vaig callar i vaig fer veure que no havia vist res.

Sé que el proper dia que hi vagi, si hi ha aquesta noia, arribaré i li demanaré "un entrepà de fuet", si és que vull un entrepà de llengunissa. I que si em diu que no m'entèn, em comportaré com una burra i li diré que vull "un bocadillo de longaniza".

El que es mereixeria aquesta noia, però (i segons el meu punt de vista), seria una conversa de l'estil:

- Un entrepà de llengunissa (si algú coneix alguna altra paraula que jo, pel fet de ser d'on sóc, encara la digui pitjor, i més diferent al català barceloní, que m'ho digui, que no se me n'acudeix cap).
- Cómo?
- Un entrepà de llengunissa.
- Mira, no te entiendo (això és el que va passar l'últim cop, canviant l'entrepà de llengunissa per no sé què era aquell cop).
- Pues un entrepan de... de... de... Ostres, com es deu dir llengunissa en castellà? De... de... Ah, és clar! Sí, doncs eso, un entrepan de lengunissa!