El dia que vaig desaparèixer

Tenia 7 anys. Vivia en un poble una mica més gran del que visc ara. Ma mare tenia una amiga que tenia una filla de la meva edat. Ma mare em va enviar a jugar a casa de l'amiga. Jo vaig agafar la bici i me n'hi vaig anar.

Quan va ser l'hora de tornar a casa, la mare em va dir que m'acompanyava a casa. Jo li vaig dir que no. Jo anava amb la meva bici i casa meva estava a l'altra punta de poble, però això no era massa lluny. No arribava al mig quilòmetre.

Així que vaig agafar la bici i me'n vaig anar cap a casa. L'amiga de ma mare va trucar-la dient que jo ja anava cap allà.

Van passar cinc minuts, i jo no arribava a casa.

En van passar deu, i tampoc arribava.

Ma mare es va començar a preocupar i em va sortir a buscar.

Va resseguir el camí fins a casa de l'amiga. Jo no era enlloc.

Em van començar a buscar, i jo no era enlloc.

Ningú m'havia vist passar, ningú sabia on era.

Llavors em van començar a buscar. Primer ma mare i l'amiga, després altres mares, després un munt de gent del poble. Em cridaven i cridaven, però jo no sortia d'enlloc.

Al cap d'una hora i mitja, vaig arribar jo, tan tranquil.la. Ni se m'hagués pogut passar pel cap que m'estessin buscant, i ni se'm va passar pel cap que hagués fet res de dolent. Al contrari, creia que havia fet el correcte.

Una hora i mitja abans, m'havia trobat en el camí d'anar cap a casa. Hi havia dues maneres d'anar fins a casa: un carrer que anava directe o passar per la carretera principal del poble. Jo tenia prohibit passar per la carretera principal, els cotxes anaven massa ràpid. Però quan vaig anar a passar pel carrer que anava directe a casa... hi havia una direcció prohibida! I, és clar, jo no anava a peu. Jo anava amb la meva bici, que era un vehicle. Jo no podia passar pel carrer amb la bici! Era direcció prohibida!

Em vaig fer un fart de pensar. No podia tornar a casa de l'amiga de ma mare. La seva filla era d'aquelles que només feien que saltar-se les normes, que sempre les castigaven. Si tornava i explicava el problema a sa mare, la nena es riuria de mi durant un any seguit. Però tenia prohibit anar a la carretera principal. I no em podia saltar la direcció prohibida!

I aleshores se'm va encendre la bombeta. Hi havia un camí que passava pel mig del bosc. Algun cop me n'havien parlat. Només havia de seguir el camí i arribaria a casa.

L'únic que jo no sabia és que el camí en qüestió eren uns 7 o 8 quilòmetres. I no només això, sinó que era un camí amb moltes pujades i baixades.

Quan vaig arribar, ma mare em va preguntar per què havia anat per allà. Després del meu raonament, ma mare no va saber què dir. Però recordo exactament el que em va dir el meu pare:

- Pues el próximo día, te bajas de la bici y vas por la calle con ella en la mano. Ya no incumplirás ninguna norma, porque irás a pie, y a pie si que puedes pasar por una dirección prohibida.

I és que aquell dia vaig posar els meus pares en un bon dilema. Bé, després de donar-los un gran susto. I és que després de dir-me que les normes s'havien de seguir, com em podien dir que me les havia de saltar, en segons quins casos?

D'acord, ja ho sé, jo era una nena repel.lent. Però no ho feia amb mala intenció.