divendres, 16 de febrer de 2007

Carnaval

Llegeixo al bloc de l'escarabat que no li agrada el Carnaval. Apa, a mi tampoc. I és que el Carnaval em porta uns records que...

Els meus primers Carnavals me'ls passava vestida amb les disfresses de la meva cosina. Sí, sí, la meva cosina. Ella era més gran que jo, i jo havia d'heretar totes les seves disfresses. Però, és clar, ella era molt alta i jo molt petita, i als tres anys jo portava la disfressa d'ella quan en tenia dos. I als quatre, la seva dels tres anys. I així anar fent. I, per si no fos poc, a la noia només li agradaven les disfresses de princesa, ballarina i coses similars. Tot de vestidets que jo odiava, però que m'havia de posar, perquè eren les seves disfresses.

Però les coses van canviar. Jo vaig créixer a un ritme, i la meva cosina va créixer més lentament. Així que vaig deixar d'heretar les disfresses.

I llavors, un any, vaig tenir la disfressa que volia. No anava de princesa, sinó de tot el contrari (no, no anava de bruixa). Anava ben tapada, de dalt a baix. Ningú em coneixia, i era el millor que em podia passar: anava pel carrer, i mentre l'altra gent es dedicava a parlar els uns amb els altres, jo anava a la meva bola, passant desaparcebuda.

Però no tot podia ser perfecte. Va ser perfecte, fins que vaig passar per davant d'una de les botigues del poble. Allà hi havia anat jo buscant una careta per la meva disfressa. Però no en tenien. Així que vaig haver d'anar a la ciutat a comprar-la. Però, és clar, els de la botiga eren un coi de xafarders (en aquell moment els hagués dit altres coses molt pitjors) i, quan vaig passar jo i van veure que ningú em coneixia, van començar a dir a tothom que passava que era jo, que havia anat a comprar la careta a la seva botiga!

I apa, tota la meva diversió a fer punyetes. Ja no vaig poder anar sola.

Anys més tard, els meus pares em portaven a un esplai o com es digués. Segons sembla, era perquè em fes més amb la gent de la meva edat. Perfecte. Si al cole no m'entenia amb les nenes perquè eren totes unes pijes i unes snobs, i jo no era més que el motiu de burla, portar-me al mateix lloc que anaven elles el cap de setmana era el millor que podien fer. Sé que no ho feien amb mala intenció, però per mi era una tortura. Al cole almenys em podia refugiar en els llibres...

Un any ens van fer disfressar de papallones. Jo vaig fer les ales tan bé com vaig poder. Però... algú me les va sabotejar, i encara no havíem sortit que les meves ales ja estaven trencades (o directament, ja no tenia ales).

L'any següent vam ser cambreres. A la primera ventada, em vaig quedar sense disfressa.

I potser millor que no continui. Algun altre dia potser expliqui per què el dijous gras tampoc em porta bons records.