dilluns, 4 de setembre de 2006

Dilluns

"Si te esperas cinco minutos a marchar, te cierro la puerta del garaje".

Somric. Quan arribo a casa agraeixo que algú em senti arribar i obri la porta. A l'hora de marxar, que algú la tenqui només fa que m'estalviï el mig minut que em costa baixar del cotxe, tencar la porta i tornar a entrar al cotxe. Si m'espero els cinc minuts que em diuen, encara perderé més temps.

Miro la roba que porto. Era la roba que havia de portar ahir. Dissabte vaig arribar a mitja tarda a casa. Em vaig treure la roba que portava i vaig comprovar que a dintre l'armari hi hagués alguna cosa que em pogués posar. Tinc poca roba, i de la poca que tinc, la meitat no em va bé. M'he passat tot l'estiu sobrevisquent amb 5 samarretes i poca cosa més (o sigui, un parell o tres de pantalons). Podria anar a comprar roba, però em fa tanta mandra i m'agrada tan poc, que dia rere dia tinc una discussió amb ma mare, perquè em diu que he d'anar a comprar roba.

Un bri de tristesa em passa pel cap. Era la roba que havia de portar ahir. Però ahir em vaig passar tot el dia a casa. El dissabte a la tarda vaig arribar molt contenta a casa i als cinc minuts estava no sé si enfonsada o trista. Quina importància té, això, ara?

Pujo al cotxe. Quan li dono al contacte s'engega la radio. Sempre ho fa. Ni tan sols em recordo que la radio s'engega sola, i això que el meu cotxe ja és prou vell com per haver passat la ITV un cop i l'agafo cada dia. Em sorprenen les notes d'una cançó. Sembla mentida com les notes d'una cançó et poden retornar a llocs impensables. A mi em retornen a un carrer petit, que fa pujada, situat en un dels millors llocs que conec. Em recorden un dia que vaig pujar i que la cançó em va fer adonar del nom del carrer i vaig somriure. Ironies del destí, suposo.

Condueixo fins a la ciutat, però no em trec la cançó del cap. Per sort, em recordo d'agafar el camí que he d'agafar. Des que aquest estiu van tencar un dels principals carrers de la ciutat, que he de fer molta volta per anar allà on vaig. Abans, quan arribava a la ciutat, trigava 10 minuts a arribar. Ara en trigo 15. D'acord, 5 minuts no és massa. Només que ara, quan m'aixeco, el despertador no marca les 6:00, sinó que marca les 5:55, o sigui que són les 5:47, però aquesta barrera psicològica de posar el despertador abans de les 6 és bastant gran. I què carai, que són 5 minuts, però el temps ha augmentat un 50%! Si a tothom li haguessin augmentat el sou un 50% aquest estiu, segur que tothom faria millor cara. Somric. Em recordo del meu sou i de que a mi no me l'han augmentat un 50%. Veurem el dia que cobri, però l'augment estarà prop del 200%.

Arribo al meu primer destí. Segueixo somrient. Qui es recorda ara ja del diumenge? No hi ha millor forma de començar un dilluns al matí, quan la ciutat encara dorm (o gairebé) que jugar a pilota com fa la gent que té la meitat d'edat que la que tinc jo (o menys de la meitat, no ens enganyem... la tercera part? Potser menys? Millor no faig números).

Després de la pilota, toquen els estiraments. No tinc res en contra dels estiraments, però si en contra de la relaxació. M'avorreixo. Intento jugar a intentar tapar les bombetes amb els peus, de forma que no vegi ara aquest llum, ara aquell altre, mentre l'altra gent es relaxa. Després em dedico a tornar a comprovar amb quin ull apunto. Somric. Fa poquet que ho sé. Ho vaig aprendre en un curs on els alumnes eren bàsicament masculins. I els professors també, ja que hi som. Bé, per ser exactes, si no hi hagués sigut jo, hagués sigut un curs exclusivament masculí. Algú va parlar d'apuntar, i de que si havies fet la mili sabies exactament amb quin ull apuntaves. Un parell de nois més joves que jo i un de la meva edat ens vam mirar als altres. Aquell dia vaig descobrir que jo apunto amb l'esquerre. Em va sorprendre, perquè és l'ull en el que hi tinc més miopia, però la prova és infalible. Avui he tornat a comprovar que és així.

Torno a casa bastantes hores després d'haver-ne sortit. I avui torno aviat, perquè tinc unes coses per acabar i he pensat que ja les acabaria a casa, estava una mica cansada del lloc de treball. Abans de posar-me a fer-ho, però, miro el correu. Bé, si he de ser sincera, a la feina, el miro sovint. Però només el miro. No contesto res. Llegeixo i prou. Bé, a no ser que arribi alguna cosa que no pugui evitar contestar... Avui no tinc temps de contestar cap mail. Potser si acabo la feina d'hora...

Veig que tinc algun comentari. Això no és rutina. Això sempre fa il.lusió. Escric això. Tampoc és rutina. Miro enrere i veig les parts positives del dia. N'hi ha hagut més, però tampoc val la pena posar-les totes. Després contestaré els comentaris. I, si no acabo la feina massa tard, algun mail. Avui no tindré temps de res més, i és possible que no hagués hagut d'escriure això. Però avui tenia ganes de veure la part positiva de la rutina.

De totes formes, si acabo aviat, em desconnectaré aviat, avui. Ja fa dies que estic llegint un llibre que em té enganxada. No és un llibre llarg, però me l'estic llegint tres o quatre vegades. Només faig que anar enrere a rellegir capítols anteriors. Com si volgués guardar-los a la memòria de forma que no se m'oblidessin mai. Per això trigo tant a llegir-lo. Aquest divendres he de tornar a la biblioteca. Dels llibres que vaig agafar per llegir a l'estiu, n'hi ha un que ni tan sols l'he començat. Però és que també n'he llegit de meus.

Publicaré aquest post. Contestaré els comentaris. Acabaré la feina. Contestaré un o dos mails, si no és molt tard. Llegiré una estona. I em posaré a dormir. Demà al matí, a les 5:55, que en realitat són les 5:47, sonarà el despertador. Amb una mica de sort, aquesta nit no aniré veient com passen les hores a la radio despertador. Demà al matí, quan vulgui marxar, el meu pare entrarà al lavabo per dutxar-se. Em dirà que si m'espero cinc minuts em tencarà la porta del garatge. Demà no jugaré a pilota, però faré alguna altra cosa similar. Arribaré a la feina i miraré el correu abans de fer res. Arribaré a casa 13 o 14 hores després d'haver-ne marxat. Soparé. Miraré el mail. Amb una mica de sort tindré una resposta que espero i que no arribarà. Llegiré. Aniré a dormir. El despertador sonarà a les 5:55, que en realitat són les 5:47...