De truites i telèfons

Pujo al cotxe. No, no escriuré un post nerviós sobre cotxes, aparcaments, retencions... tot i que podria. Vaig com un zombie per la ciutat, en direcció al meu destí. Fa dies que vaig una mica com un zombie d'aquí cap allà.

La setmana passada vaig decidir augmentar la meva qualitat de vida, per dir-ho d'alguna forma. Com que no suporto buscar aparcament quan vaig malament de temps, vaig deixar un llibre al cotxe i ara intento anar aviat, de forma que pugui aparcar sense problemes i, amb el temps que em sobra, em poso a llegir. La veritat és que el llibre escollit va ser perfecte. Així que l'única cosa bona que tinc és que arribaré a lloc i tindré temps per llegir una estona el llibre que tinc tirat al cotxe...

Començo a buscar aparcament. Entro en un carrer de direcció única. Al final de tot del carrer hi ha un aparcament, però encara no ho sé. Veig entrar un cotxe en direcció contrària. Fins que el veig aparcar davant dels meus nassos en un lloc on jo podria haver aparcat. A sobre, m'he d'esperar un minutet o dos a que aparqui. Surto del carrer i entro en un altre carrer de direcció única... a temps per veure un cotxe que entra en sentit contrari i em treu l'aparcament als nassos un altre cop. Començo a donar voltes pels voltants. Adéu a l'estona de llegir llibre.

En una d'aquestes voltes, i quan ja fa un quart d'hora que intento trobar un lloc pel meu cotxe, em trobo amb un stop. No veig res, perquè hi ha un cotxe mal aparcat (per què serà?) En el tros que veig, no veig aparèixer cap cotxe. Em recordo d'un home del meu poble, un home gran que va morir fa uns anys, que quan arribava a un trencant i no veia bé, sortia del cotxe, mirava a banda i banda, tornava a entrar al cotxe i llavors passava, sense preocupar-se de si venia algú. Total, ell ja havia mirat si venia algú...

Jo no sóc tan lenta com el bon home. Tot i així, pel retrovisor veig una dona que fa grans moviments amb les mans i em diu de tot. Me la miro i penso que ella té forces per dir-me de tot, mentre que jo no he tingut forces ni per dir res als dos que m'han pres l'aparcament. I ja, per acabar-me de posar dels nervis, sento com sona el mòbil.

Un descans. Un moment important. Després de caure, caure, caure i no trobar el fons... no, no m'he fumut la nata definitiva. Simplement, el que ha passat, és que s'ha girat la truita. I ara segur que tot anirà perfecte, i començaré a pujar, i a pujar, i a pujar... fins a tocar els núvols.

Deixo el cotxe amb els quatre intermitents a darrere d'un cotxe ben aparcat i truco a qui em trucava. Bones notícies. Molt bones notícies. M'estic cinc minuts parlant. En aquests cinc minuts, el cotxe de davant marxa i no només tinc un aparcament, sinó que tinc un mega aparcament en el que hi cabria un camió.

Me'n vaig cap al meu destí. A l'mp3, entre les 100 i no sé quantes cançons que podrien sonar en funció aleatòria, començo a sentir el "we are the champions". No podria ser de cap més forma.

Pujo els 5 pisos d'escales que he de pujar per arribar al meu destí. Em fa mandra. Últimament la meva alumna està una mica passota. Hauria de dir estava, però. Fa una setmana i mitja no sabia fer res. Avui em presento allà i m'ensenya un examen. Un 9. Em diu tota orgullosa que la nota més alta, a part de la seva, és un 6. Aquesta és la meva nena!

Torno a casa amb un somriure d'orella a orella. Sé que ha girat la truita. La trucada de telèfon ha marcat un abans i un després, i a partir d'ara les coses no poden anar cap a baix, han d'anar amunt, amunt i més amunt.

Apareixo per aquí i torno a escriure. Vaig dir-me que no volia posts tristos ni depriments i ho estic aconseguint... encara que hagi d'estar de tant en tant algun dia sense escriure. Però a la raó que va començar fa uns dies li dic adéu. Perquè ha girat la truita. I ara no hi ha coses dolentes, només coses bones.