No sóc violenta. Almenys no com aquests de la foto. Jo sóc molt pacífica. Però avui he anat a la guerra.
M'he vestit amb el meu vestit de guerra. Res de l'altre món: unes ulleres per veure-hi bé.
M'he begut uns glops del meu preparat vitamínic especial. Res de l'altre món: aigua de l'aixeta.
M'he carregat les meves armes a sobre. Res de l'altre món: uns quants papers amb uns quants gargots (això sí, amb una cal.ligrafia perfecta!)
I me n'he anat a la guerra. Perquè fa uns dies algú em va declarar la guerra. I avui he decidit que d'acord, que em declarin la guerra, però aquesta guerra la guanyaré jo. Perquè no saben amb qui s'han de veure les cares (a que faig por?)
He anat tan convençuda que aquí hi era jo, que la guerra la guanyaria jo... que he guanyat la guerra! I ha sigut tan fàcil...
Fins i tot m'ha sabut greu que al final hagi sigut tan fàcil. No he hagut ni de lluitar. No he hagut de fer res.
Que com he guanyat la guerra? Doncs d'una forma que em semblava impossible: amb un comentari irònic, d'aquells que surten espontàniament, sense pensar. He deixat a tots els que em van declarar la guerra sense arguments.
I he guanyat la guerra. Gràcies a la meva armadura. Gràcies al meu preparat vitamínic. Gràcies a les meves armes. Però, sobretot, gràcies a aquella espontanietat que em surt quan no tinc nervis, quan estic segura de mi mateixa.
I tornaré a guanyar la guerra. Quan faci falta!
Imatge gentilesa de la
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada