Bones festes...

- Per què ho fas?
- No ho sé. Per avisar?
- Per avisar a qui?
- No ho sé.
- Doncs així?
- Tens raó, potser no hauria de dir res. Total, al final segur que no ho compleixo.
- Doncs?
- Però penso fer-ho. Ja saps que si no ho faig així, no ho faré.
- I segur que ho faràs?
- Ho intentaré.
- Però...
- Sí, estic convençuda que no acabaré, però almenys ho intentaré. I tot el que faci ara, ja ho tindré fet, i no ho hauré de fer més tard.
- Però és festa...
- Sí, ja ho sé, però crec que ho he de fer. I, al cap i a la fi, tampoc faré res de l'altre món.
- Home...
- No treballaré pas tant. 10 hores al dia. Potser 11.
- I els dies de festa?
- Depèn. Els dies que seré fora, no. Els altres, sí.
- I resistiràs la temptació de fer una brometa el dia dels sants innocents?
- Bé, ara mateix no me'n ve cap al cap. I no, no crec que en faci cap, de brometa. De fet, tinc 28 hores de cotxe en els propers dies, però dubto que se m'acudeixi res. I dubto que estigui d'humor per posar-n'hi cap.
- I un resum de l'any?
- No tinc temps de fer un resum de l'any com el de l'any passat.
- I parlar del llibre que acabaràs aquest vespre?
- I a qui li interessa?
- I res més?
- Bé, tinc els posts del pont passats, que només he de clicar un botó per publicar-los. Però tampoc sé si té massa sentit fer-ho. Tampoc crec que tinguin el més mínim interès. Com la resta.
- I així?
- Doncs així ara me'n vaig, aquest vespre. I llavors estic obligada a estar quatre dies fora.
- I demà?
- Demà què?
- No miraràs el mail?
- No ho crec. No vull fer-ho.
- I després?
- Després què?
- La resta de dies.
- Ja t'ho he dit, intentaré treballar de punta a punta de dia, a veure si avanço, que sinó no hi ha forma d'avançar.
- Ja, i no miraràs ni tan sols el mail...
- Doncs el mínim que pugui. A veure si ho aconsegueixo.
- A veure si què?
- Sí, ja sé que no acabaré, però almenys ja tindrà cara i ulls.
- I per què ho fas?
- El què?
- Això d'escriure això. Tothom qui ha parlat amb tu les dues últimes setmanes ja ho sap.
- I?
- Doncs això, per què ho tornes a explicar?
- No ho sé.
- No?
- No ho sé, potser no vull desaparèixer així, per les bones, durant un parell o tres de setmanes.
- I?
- I què?
- Doncs que si ja ho has dit a tothom amb qui parles... Per cert, i les felicitacions?
- Quines felicitacions?
- Les de Nadal...
- Aquest any no en vull fer.
- Per què?
- Doncs perquè cada any em passava una tarda o dues escollint una felicitació per cada persona. Em pensava un text diferent per cadascú. I era molta feina.
- I?
- Doncs que m'agradava fer-la. M'ho passava molt bé fent-ho. Però llavors començava a rebre mails.
- I això és dolent?
- Sí. Començava a rebre mails de gent que havia vist la postal. Confirmacions d'aquestes automàtiques. Però una gran majoria de gent ni tan sols contestava amb un simple mail de dues línies donant les gràcies.
- Ah...
- Sí, les solia posar que s'enviessin el dia que estava en el cotxe. I llavors arribava i tenia no sé quants mails... però tots eren confirmació. Només un parell o tres de persones es dignaven a contestar.
- Ah...
- Així que he decidit que aquest any no n'enviava cap. A ningú. I així m'estalvio disgustos.
- Però és injust per la gent que sí que contestava.
- Ja ho sé, però no estic d'humor. És com amb els mails.
- Amb els mails?
- Sí, els mails. Sempre que rebo un mail, contesto. Si és un mail personal, és clar. Però moltes vegades la gent passa dels mails i no contesta.
- Home...
- Sí, ja ho sé, si tothom fes el mateix que jo, acabaríem sempre en un bucle infinit.
- Així doncs, millor que no et contestin sempre, no?
- Bé, però és que en molts casos... hi ha preguntes directes i simplement ignoren el mail. Segurament ni tan sols el llegeixin. Però millor ho deixem estar. No vull marxar així.
- Segur que marxes?
- Crec que sí. Algun dia penjaré els posts del pont, si és que tinc humor. I dubto que digui res més fins després de Reis.
- N'estàs segura?
- Sé que sempre que he dit això, al final no ho he complert. Però ni en tinc ganes, ni tinc humor. Però no vull marxar així, així que, hi ha un petit (molt petit) regal, per qui hagi tingut la santa paciència d'arribar fins aquí.

5 moments

- Ostres, ja tornem a estar enmig de l'embús.
- Què volies? Si marxes a l'hora dels coles...
- És que estava cansada.
- Ja, i quants dies fa que estàs cansada?
- Mmmm...
- Vols que t'ho digui jo?
- No cal...
- A les 7 hauries de ser al gimnàs, no parant el despertador.
- Bé, jo...
- Mira els núvols!
- Sí, es mouen.
- M'encanta veure com es mouen els núvols.
- I a mi.
- És clar.
- Però...
- Però què?
- No es mouen tots. Mira allà dalt!
- Doncs tens raó.
- És curiós: no fa vent, uns núvols es mouen i, més enllà, tornen a estar parats.
- Estan macos, així: un fons de núvols parat i uns núvols en primer pla que es van movent.
- Va, tira, que encara et pitaran!



- Escolta, tu em podràs donar consell...
- Jo?
- Sí, tu...
- Digues.
- Bé, tampoc és que necessiti consell. És...
- Què és?
- Doncs res, una persona que he conegut.
- Ah...
- No, no diguis ah. Que no és el que et penses.
- I doncs, què és?
- Doncs és una persona que em pensava que seria d'una forma i és completament diferent.
- Què vols dir?
- Que és bastant xula.
- Ui...
- Sí, ja saps com m'agrada a mi la gent xula...
- Sí, ja ho sé.
- El problema està en què... bé, tothom que me n'havia parlat m'havia dit que li queia molt bé, que si això que si allò altre.
- Tothom te n'ha parlat bé?
- Sí. I com que està enmig d'un grup, jo em pensava que seria molt maco...
- I?
- Doncs que no ho és. I el més fotut és que... no li puc dir a ningú!
- Per què?
- Doncs perquè a qui li podria dir, el tenen en molt bon concepte.
- I tu no?
- No! Què va! I sé que em podria equivocar, que només l'he vist un parell de cops, però... és la forma com es comporta, el que fa... xuleria pura.
- Doncs no diguis res.
- Ja... Però, per què he de tenir una percepció tan diferent de l'altra gent?



- Ostres tu, has vist qui acaba d'enviar un mail?
- És clar, si jo sóc tu i tu ets jo...
- No m'ho esperava pas.
- Ja...
- Ostres, i a sobre l'ha posat amb prioritat alta!
- Va, llegeix...
- Has llegit?
- Sí...
- O sigui, que resumint...
- Saps resumir?
- Va, calla. Em diu que ho sent molt, que s'ha carregat allò.
- No, si ja ho havia llegit.
- Si és que ja li vaig dir...
- Què li vas dir?
- Que li explicaria com anava, o que m'ho digués, i que ja ho faria jo.
- I què et va contestar?
- Que res, que ja havia mirat com anava, i que cap problema, que no calia que li expliqués, que ja s'espavilava sol...
- I?
- Doncs que no s'ha espavilat. I, a sobre, ho ha espatllat tot...
- I ja li has cantat les quaranta?
- No...
- No?
- És que no puc!
- Què vol dir que no pots?
- Que sóc incapaç d'enfadar-me. Que em dic a mi mateixa que li hauria de dir de tot, que ja li val. Però... hi penso i només ric. Que no em puc enfadar.
- Que t'has pres alguna cosa?
- Un got d'aigua? No, si no sé per què. No sé si és la forma de demanar perdó o el "és que ho he intentat fer perquè no ho haguessis de fer tu"...
- Sí, però ara tu tindràs més feina...
- Ja ho sé.
- Doncs?
- Que no, que em poso a riure i no puc enfadar-me!
- Noia, permet-me que t'ho digui, però tu no estàs massa bé del cap!


- Em queden 10 minutets.
- Abans de què?
- Abans de marxar. Connectaré un moment el messenger.
- Mira, no tens cap mail... Veus?
- I això? Si que és ràpid!
- Ràpid?
- Sí, això s'acaba de connectar i ja tinc algú que em diu algo.
- I què diu?
- Felicitats :-)
- Però si no és el teu aniversari ni res que se li assembli...
- Ja, però tampoc fa falta...
- Ah...
- Serà per això que no em puc enfadar? No, em sembla que no...


- I, finalment, cap a caseta.
- Sí :-)
- Ja només queda un semàfor per sortir de la ciutat.
- Sí :-)
- I aquesta fressa?
- Un missatge al mòbil. Qui serà, qui serà...?
- Ja l'has llegit?
- ...
- De què rius?
- Saps de qui és?
- No...
- Jaja, ja m'imagino la situació.
- Quina situació?
- Doncs ell amb un amic al bar.
- I ha de ser al bar?
- Sí, diria que sí. Amb un amic, parlant de no sé què (prefereixo no saber-ho) i llavors dir: "Doncs jo conec una noia que..."
- Ja, quan es comença a exagerar.
- Sí. I la conversa continua "doncs no m'ho crec", "és veritat, ja veuràs: ara li envio un sms i ja veuràs com em diu que és veritat".
- I t'ha enviat l'sms.
- Sí.
- I era veritat?
- No.
- I què faràs?
- Què vols dir, que què faràs?
- Contestaràs?
- Sí.
- Faràs quedar malament al teu amic...
- Bé, tampoc som amics.
- Però té el teu número de mòbil.
- Ja. Però en fi, no li vindrà d'aquí. És que ho ha exagerat tot massa.
- Massa?
- Sí. Imagina't que parles del Bilbao.
- I per què del Bilbao?
- Em deixes acabar? Dues persones parlant de futbol i una dient a l'altra: "és que el Bilbao ha sigut campió de la Champions".
- Però això és mentida!
- És clar. Podria dir que ha sigut campió de la lliga, però no de la Champions.
- Entenc.
- I si algú em preguntés que si és veritat que el Bilbao ha guanyat la Champions... bé, no podria dir que sí ni deixar-lo viure amb la ignorància.
- És clar...

Fent un meme

- Ei, feia dies que no apareixies per aquí...
- Sí, bé, és que encara estava una mica fomuda.
- Ah...
- I mira, he vist un meme que no és un meme.
- Un meme que no és un meme?
- Sí. Aquest meme. I he pensat...
- Ja, que no et podies resistir a contestar les preguntes.
- Sí...
- Per què t'agrada tant fer aquestes tonteries?
- No ho sé.
- I és llarg.
- Ho sé.
- És tan llarg que segurament ningú arribarà al final.
- Ho sé.
- Potser ni tan sols a la meitat.
- Ho sé. Però m'és igual. M'ho passo molt bé, fent aquestes coses.
- Ah...
- Vinga, som-hi! Hi he de posar un títol.
- Sí, és clar.
- No era una pregunta, era una afirmació.
- Ah... I quin títol hi posaràs?
- Ni idea.
- Doncs ja pots anar pensant.
- I la categoria. "Memes".
- I no hi hauries de posar "Converses amb mi mateixa"?
- Doncs tens raó. I ara tinc un dubte.
- Un dubte?
- Sí. Si hi poso primer la categoria de memes i després la de converses, conservarà l'ordre o les posarà per ordre alfabètic?
- Bona pregunta. A veure què fa.
- Bé, anem pel meme. Només que hi ha un problema... que jo no sóc Pere Calders i les meves respostes no tenen interès.
- Si ja comencem així, anem bé...
- Sí, però és igual. M'ho passaré bé fent-lo, no? I això és el que compta!
- És clar!
- Anem per feina... la primera pregunta: el principal tret del meu caràcter?
- Ai, com riuré...
- Per què?
- No sé, però tinc la impressió de que riuré al veure't la cara pensant les respostes...
- Vols dir?
- Va, vinga, què contestes a aquesta primera?
- Doncs...
- Veus? Va, digues, quin és el principal tret del teu caràcter?
- Doncs la veritat, no ho sé. Suposo que no ho hauria de dir jo, això, no? Perquè jo no em veig des de fora.
- No has contestat...
- Ja ho sé. Mira! Ja ho tinc. La resposta d'en Calders em ve que ni pintada: "Una timidesa exterior, que em fa esquerp, en pugna constant amb alegria interior que desitja la sociabilitat."
- Això és trampa!
- Ho sé... però, jo no ho hauria dit millor!
- Va, per aquesta te la passo...
- D'acord, anem per la segona: la qualitat que prefereixo en un home. Va, no riguis, que t'ofegaràs, de tan riure!
- Vinga, va, contesta!
- De fet, la faré juntament amb la tercera, la qualitat que prefereixo en una dona.
- Ja tornem a fer trampes?
- No faig trampes... És que contestaria el mateix.
- Segur?
- Sí. Almenys avui.
- I què contestaries?
- Doncs que siguin del gènere tonto.
- Del gènere tonto?
- Sí, em sembla que no m'explico massa bé.
- Home, és que preferir que algú sigui del gènere tonto, no és massa normal, que diguem...
- Ho sé, ho sé. Bé, volia dir que prefereixo la gent que altra gent diu que són tontos. La gent que va de bona fe, vaja. La gent aquella a qui tothom pren el pèl. Mira, és una debilitat que tinc...
- Mira que ets rara...
- Ja... i pesada. Porto 3 preguntes i el qüestionari en té 31. I això ja ocupa bastant més que qualsevol post normal... Això no m'ho rellegiré ni jo! D'aquí a una estona podré començar a escriure el que vulgui que ja no quedarà ningú llegint!
- Estàs una mica malament, eh!
- Ho sé. Anem per la quarta... allò que més estimo dels amics? Doncs... i si torno a posar el mateix que a la 2 i la 3? Buf, un altre dia segur que diria alguna altra cosa.
- I per què no la dius ara?
- Perquè això és el que m'ha vingut al cap ara. Vinga, anem per feina, la 5: el meu principal defecte.
- Veig que penses. No contestes?
- És que estava pensant que si en tinc algun, de defecte :-)
- Voldràs dir que si en tens algun que sobresurti dels molts altres defectes que tens, no?
- Sí, això.
- I?
- Doncs... que sóc del gènere tonto?
- Et repeteixes...
- Ho sé... vaig a fer la 6, a veure si canvio una mica les respostes: la meva ocupació preferida.
- I ara per què rius?
- Doncs perquè ara podria dir que la meva ocupació preferida és fer memes!
- Va... no m'ho crec!
- Ja m'ho pensava. Bé, doncs la meva ocupació preferida és... no en tinc ni idea. Però la feina que faig ja m'agrada, així que suposo que podria dir la feina que faig.
- Avorrida!
- Ho sé. Anem per la 7: el meu somni de benestar. Buf... i ara què dic?
- No ho sé, el meme el fas tu...
- Bé, em sembla que passo i hi torno més tard.
- Ep, avui no val, això...
- Per què?
- Doncs perquè avui no tornaràs enrere a omplir els buits. Contesta!
- Doncs... jo què sé. Una vida com la que tinc ara... però sense viure d'okupa, en una casa (qui diu casa, diu pis o piset) que jo em pogués pagar... Cosa difícil, d'altra banda, perquè com està el pati...
- El pati o els pisos?
- Jaja. Quina gràcia que fas! Vinga, la 8: la meva pitjor desgràcia. Ui, aquesta és difícil.
- Ningú ha dit que el qüestionari fos fàcil.
- Ja ho sé. Ara se m'acaba d'acudir una cosa, però segur que si fes el meme un altre dia, diria alguna altra cosa.
- Segur. Però, quina cosa és?
- Doncs perdre el cap. No físicament, sinó psicològicament. Ja saps.
- Sí, ja sé...
- Saps, avui he vist a la nena de la Lluna.
- Ah, sí?
- Sí. I li he donat xocolata. En tenia de negra i de blanca.
- I ha agafat la blanca?
- Sí, la negra no li agrada, però la blanca li encanta...
- No sé per què, això em sona...
- Ja... què diu la pregunta 9?
- Què voldries ser?
- Ah, aquesta és la pregunta més fàcil que he contestat fins ara.
- Ah, sí?
- Sí. La vaig descobrir aquest estiu, tornant de Banyoles un dia de tempesta.
- Oh, que maco!
- No te'n riguis! És veritat. El que voldria ser és jo mateixa. No voldria ser res més. No voldria ser ningú més. Jo mateixa i prou.
- Doncs si no ho vas descobrir fins aquest estiu, vas trigar uns quants anys, eh!
- És que ho has de criticar tot?
- Sembla que sí. És el paper que m'has donat tu...
- Doncs ara critica la resposta a la pregunta 10: on desitjaries viure?
- Ah, aquesta és fàcil, no?
- Doncs sí... voldria viure a casa meva :-)
- Ja sembles una política!
- Ja... Ostres, saps què han fet als cartells electorals?
- No...
- Doncs aquest matí, arribo a la ciutat, i el primer que em trobo és la cara d'en Mas a les faroles. Però... estava tapada!
- Tapada?
- Sí, per anuncis del circ Raluy.
- Ah, sí?
- Sí, després en Montilla.
- També tapat?
- Sí.
- I després el de ciutadans...
- També tapat?
- No, a aquest no l'han tapat!
- Per què?
- I jo què sé, els hauries de preguntar als del circ Raluy, no a mi... O als polítics, perquè aquesta campanya ja és un bon circ...
- Tens raó. Què diu la pregunta 11?
- Que quin color prefereixo.
- Ah, aquesta també és molt fàcil, no?
- Sí, facilíssima: el groc. Anem per la 12: que quina flor prefereixo.
- D'acord, no fa falta que contestis.
- No?
- Em sembla que no, anem per la 13. Què diu?
- Que quin ocell prefereixo.
- Ah, aquesta sí que l'has de contestar...
- Doncs... la veritat és que no ho sé, però ara m'he recordat d'una curiositat.
- Primer l'ocell...
- Doncs... Jo què sé. Els pardals, per dir alguna cosa.
- Per dir alguna cosa?
- Sí, no tinc cap ocell preferit, és un crim, això?
- No, no... i la cosa que has recordat?
- Res, una tonteria de persona inculta.
- La persona inculta ets tu, veritat?
- Sí... Es tracta d'aquest gat. Jo em pensava que el nom estava posat a l'atzar... Fins que l'altre dia, mirant esquelets d'animals, ...
- Mirant què?
- Sí, m'entretenia mirant animalons.
- A on?
- A un lloc on tenen exposats esquelets d'animals. Però, a més dels esquelets, hi ha el nom comú i el nom científic era felix catus. Em va fer molta gràcia, perquè no tenia ni idea que fos felix catus. Però, és clar, té la seva lògica...
- Sí, és clar. Vinga, la 14: els teus autors preferits en prosa.
- Ah, aquesta també és fàcil. I en posaré només un: Asimov. Vinga, la 15, que ja em temo què serà i no sabré què contestar...
- Doncs sí: els teus poetes preferits...
- Doncs passo i quan acabi el meme tornaré a contestar.
- Saps que no ho faràs.
- Sí, però passo igualment. Vinga, la 16: els meus herois de ficció.
- Ja tornes a fer cara d'estar pensant...
- Ostres, és que és difícil... Un heroi de ficció? És que ha de ser heroi, i ha de ser de ficció.
- Doncs sí, ja ho tenen, això, els herois de ficció...
- No sé. Avui em quedo amb l'Spiderman. Demà... segurament sigui un altre. A que endevino quina és la 17?
- Suposo que sí. La teva heroïna de ficció.
- Mmm... S'hi val posar la Susan Calvin? O a ella no se la considera heroïna?
- Va t'ho deixo passar, perquè ara riuré... i molt!
- Per què?
- Per la pregunta 18.
- Quina és?
- Doncs diu, literalment, quins són els teus compositors predilectes. Jaja! Amb la cara ja pagues. Va, vinga, què contestes a això?
- Què vol dir, compositors predilectes?
- No contestis amb una pregunta... va, vinga! Vull veure què contestes a això...
- Doncs depèn.
- De què depèn?
- De què vulgui dir compositor predilecte...
- Contestaràs o no?
- Vale... Si he de tocar la seva música, em quedo amb Bach. Si l'he d'escoltar, Vivaldi.
- I això és tot.
- Sí...
- Doncs anem per la següent, que ja he perdut el compte.
- La 19, els meus pintors predilectes. Doncs qualsevol que sigui abstracte.
- Quina resposta més sosa...
- Ja... Anem per la 20: els meus herois de la vida real. Em pregunto per què pregunten sempre primer pels homes i després per les dones...
- Per algun han de començar...
- Sí, però podrien començar amb un de cada... Tot i que he vist que les preguntes són diferents.
- Diferents?
- Sí, per què et pregunten els teus herois de la vida real i després les teves heroïnes històriques? Per què no és exactament la mateixa pregunta?
- Doncs no ho sé. Jo no he fet el qüestionari...
- Vinga, et contesto la 20: els meus herois de la vida real. Tot i que segur que d'aquí a 5 minuts et contestaria una cosa completament diferent. Els meus herois són... doncs no sabria dir-t'ho. La deixo per després...
- Tramposa...
- És que ja estic una mica cansada de contestar preguntes... i total, tampoc s'ho llegirà ningú. I ja que tinc clara la resposta a la 21...
- A la 21?
- Sí, la meva heroïna històrica.
- Ah, sí? Qui és?
- Marie Curie.
- És heroïna?
- Jo dic que sí... i jo poso la resposta. Si no t'agrada... doncs a mi sí! Vinga, la 22...
- Quins noms prefereixes?
- Noms? Noms de què? Noms de persona? Noms de coses?
- Jo què sé. Noms!
- Mira, doncs Anna és un nom que sempre m'ha agradat. I Marc també. Eren noms propis, no?
- Suposo... Va, quina és la 23?
- Què detesto més que res?
- I què és el que detestes més que res?
- Doncs no sé si és el que més detesto, però les persones amb un alt grau de xuleria em treuen de polleguera.
- Ai...
- Ai què?
- Doncs que has contestat la 24, en comptes de la 23!
- I què diu la 24?
- Ai, no, si ja m'he tornat a deixar els "històrics" pel mig. Pregunta quins caràcters històrics menysprees més.
- Ah...
- I?
- Doncs jo què sé... Ja porto moltes preguntes contestades! La següent...
- La 25? Quin fet militar admires més?
- Si n'eren 3 tambors, que anaven a la guerra, i el més petit de tots...
- Què cantes, tu, ara?
- Els tres tambors.
- Sí, però el meme de les cançons era un altre! Aquest no és el meme de les cançons.
- I?
- Doncs que hauries de contestar bé!
- Ja contesto bé. No admiro cap fet militar. No hi hauria d'haver guerres. I el tambor petit, el que portava el ram de roselles, era el que més admiro.
- Ah... doncs vinga, que ja queda poc. Ara ve la 26... Quina reforma admires més?
- Reforma? Admirar? La deixo per després...
- D'acord, doncs la 27: quins dons naturals voldries tenir?
- Doncs estaria bé poder-se teletransportar. I també m'agradaria el do de la telepatia. A part, doncs el de sempre: una mica més d'intel.ligència, que això sí que seria possible! Molt possible, diria jo...
- I tant! Perquè d'intel.ligència no te'n sobra pas...
- Vinga la següent... Ja només en queden 4!
- Com t'agradaria morir?
- Doncs m'agradaria morir sense adonar-me'n. Bé, vull dir que te n'has d'adonar, però estaria bé morir-se com l'avi, de vell, sense haver patit cap malaltia greu. I si no pot ser així, si no em puc morir essent una velleta adorable (o una velleta cascaràbies, vés a saber, però velleta al cap i a la fi), doncs en algun tipus d'accident. D'avui per demà. Sense temps de pensar que em queda molt poc temps de vida perquè tinc una malaltia terminal.
- Doncs res a dir, que jo sóc la teva altra meitat... Vinga, la 29: estat present del teu esperit?
- Una mica cansat, la veritat, i amb ganes d'acabar el qüestionari! Vinga, la 30!
- Els fets que t'inspiren més indulgència?
- Mmmm... Doncs no ho sé. Puc canviar la pregunta i contestar les coses que m'inspiren menys indulgència?
- No sé, no sé...
- Va, és igual. Total, tampoc sabria què dir. Hi ha una cosa que em genera moooooolta indulgència: que algú hagi començat a llegir això i a les dues línies ho hagi deixat.
- Ja, perquè si algú ha llegit fins aquí, pobre! Quin rotllo acabes de fotre! I encara queda una pregunta.
- Exacte... Em demana el meu lema, però tinc un problema...
- Quin?
- Que no puc posar cap lema.
- Per què?
- Perquè no sé resumir! I no saps com ho sento! Perquè després d'aquest rotllo, si és que algú ha arribat fins aquí... ja no tornarà mai més!

Sense paraules

- On eres?
- Com que on era? Aquí, era.
- Ah...
- Per què m'ho preguntes?
- Com que no deies res...
- És que no tenia res a dir.
- No?
- No. Bé, sí, però no.
- Sí o no, en què quedem?
- Tinc coses a dir, però tot són tonteries.
- Com sempre, així?
- De fet, estic per aquí i per allà i penso que podria dir això o allò altre, però quan arribo aquí em penso que és la tonteria més gran del món.
- I llavors no ho escrius.
- Exacte.
- El dijous passat tenia un post per escriure. Però es va estroncar durant el dia.
- Dijous? Però si avui som dilluns!
- Ho sé. De fet, aquest post mateix és una tonteria.
- Segurament.
- Suposo que l'hauria d'esborrar.
- Segurament.
- Però ja que m'he posat aquí i he escrit alguna cosa després de tants de dies...
- Però si és una tonteria...
- Sí, ja ho sé, però ara fins i tot em fa mandra esborrar-ho...
- Aleshores?
- No ho sé.
- No ho saps?
- No. O sí, jo què sé. Mira, ho publico. Encara que sigui una tonteria. Encara que no vagi enlloc. Coneixent-me, després de prémer el botó de publicar tindré alguna idea. O no. Crec que no en tindré cap. Però almenys segueixo per aquí.
- Hauries d'esborrar-ho. No hi dius res.
- Ho sé.
- Ho faràs?
- No.

45

- Que has fet què???????????
- Doncs això.
- Qui ets tu? I què has fet amb el meu altre jo?
- Jo...
- I què n'has fet d'allò que vas dir fa un parell de dies?
- Jo...
- Tu què?
- Jo... doncs que no sé què dir. Simplement he pensat que seria bona idea.
- Ah...
- Però ara suposo que ja no ho és tant, de bona idea.
- Per què?
- Perquè si la resposta no és la que espero...
- I quina resposta esperes?
- No ho sé.
- No ho saps?
- Bueno, potser sí que ho sé...
- Ah, és que sinó, seria per dir-te idiota de veritat.
- Ja... però si la resposta no és la que espero...
- Doncs res.
- Ja, però...
- Però què?
- Res, res.
- Res?
- Bé, que no sé, i si s'enfada?
- I si no s'enfada?

- Què tal?
- Odio el número 45.
- Odies el número 45?
- Sí.
- Per què?
- Perquè són els mails que tinc.
- Els mails que tens?
- Sí, coses que em dic a mi mateixa i que fa temps que estan allà, però que no els obro.
- Tu tens costums una mica raros, eh!
- Sí, bueno.
- I per què odies el 45?
- Perquè no és 46. O 47. O 48.
- Ah...
- I perquè ha sigut 46 ja tres vegades avui, però cap la que esperava.
- No?
- Bé, alguna m'ha fet il.lusió, però preferiria un altre 46.
- I no arriba?
- No.

- 46.
- 46?
- Sí, però no el 46 que esperava. Bé, sí que l'esperava, però no el que esperava que arribés...
- Ah, i què diu?
- El mateix que tu.
- El mateix que jo?
- Sí, una cosa similar a "què coi has fet"?
- Veus?
- I alguna cosa similar a que no es pot refiar del que jo li dic.
- Per què?
- Perquè fa uns dies que, cada cop que dic que no faré una cosa, en menys de dos dies la faig.
- I a tu et sembla normal, això?
- No. Però...
- Però què?
- Semblava una bona idea.
- Semblava?
- Ara ja no ho sembla tant.
- Per què?
- Perquè sóc una covarda i ara em tiraria enrere.
- Ah...
- Però no hi ha marxa enrere. Com puc ser tan burra?
- 45?
- 45.

- 46!
- 46?
- spam...
- Jaja!

- L'has tencat?
- Sí.
- Per què?
- Perquè m'hauran de canviar el teclat.
- Canviar el teclat?
- Sí, perquè gastaré l'F5.
- A vegades ets una mica exagerada.
- Home...
- I no tens curiositat per saber si arriba a 46? Mira que és maco el número 46, així escrit...
- No.
- No?
- D'acord, sí. Però no hi arribarà, així que...
- Encara 45?
- No ho sé.
- No ho miraràs?
- Ara no.
- M'ho crec?
- Sí. Bé, no. Bé, sí. Jo què sé! Si igualment, encara que digui no, podria ser que sí.
- Ja ho sé...

- Acabo de tornar a llegir-ho.
- Ah, sí?
- Bé, de fet, no.
- En què quedem?
- He començat. Però no he pogut acabar.
- No?
- No.
- Per què?
- M'ha fet vergonya.
- Vergonya?
- Sí, vergonya. Molta vergonya.
- Per què?
- Perquè sóc idiota. Saps d'alguna forma que desaparegui?
- Que desaparegui?
- Sí.
- Doncs com no ho esborris tu...
- Ja, però no puc.
- Aleshores no.
- Genial.
- Tan greu és?
- Bastant.
- Deixa-m'ho llegir.
- Per què?
- Perquè així et dono la meva opinió.
- Però si sóc incapaç de llegir-ho fins i tot jo! Seré idiota! A qui se li acudeix?
- A tu... Va, total, què hi perds?
- Home...
- Va, sigues valenta.
- És molt fàcil de dir.
- Torna-ho a llegir.
- No en sóc capaç.
- A veure si hauràs de tornar a la guarderia...
- És com quan vegi la resposta, si és que n'hi ha. La veuré i seré incapaç de mirar-la. Però com se m'acudeix?
- Què vols dir?
- Doncs que suposo que veuré el mail i no el voldré obrir. Com si la persona que l'ha enviat pogués veure que jo el veig. M'esperaré una estona a obrir-lo, i segurament no el llegeixi tot, sinó que només una mica, faci una altra cosa, una mica més...
- Però vols saber què hi diu, no?
- Sí, però sóc incapaç de llegir-lo.
- Tu noia no estàs bé...
- Podria ser.
- Fem un pacte.
- Digues.
- Mira si n'hi ha 45. Si n'hi ha 46, tornes a llegir el que has enviat.
- No podré.
- I tant que podràs!
- Em posaré malalta!
- Segur que no. Llegeix!

- 45?
- 45. Però, saps què?
- Què?
- Que no em fa res.
- Què vols dir?
- M'alegro d'haver-ho fet.
- Sí?
- Sí.
- Malgrat el 45?
- Malgrat el 45.
- Pensant que potser s'ha enfadat?
- Pensant que potser s'ha enfadat.
- Segur?
- Segur. Si no ho hagués fet, me n'hagués arrepentit. Fent-ho no sé si me n'arrepenteixo. Potser també. Però almenys ho he intentat. I qui sap, potser aquests 45 es converteixen en 46 un dia d'aquests.
- Però potser aquest 46 és una resposta que no vols veure.
- Ho sé. Però aleshores sé que la resposta és la que no vull veure.
- També tens raó. 45?
- 45...

Nerviosa, jo?

- Ja és segur?
- No, encara no.
- I és el que volies, no?
- Sí. Però ara...
- Ara què?
- Estic nervioseta.

- D'acord, sé que esperes que digui que estic dels nervis, però la veritat és que no.
- Ah, no?
- No.
- I esperes que m'ho cregui?
- Sí. Perquè és veritat.

- D'acord, ho reconec, fa una estona he tingut una petita crisi de nervis.
- Què has fet?
- No res, simplement estava molt nerviosa.
- I ara?
- Doncs ara res. Gens de nervis. Bé, ara comencen a aparèixer un altre cop.
- I com han marxat la primera vegada?
- He seguit un consell.
- Un consell?
- Sí, un consell que em va dir no sé qui no sé quan.
- Doncs si abans t'ha servit... ara també, no?
- Suposo. Però, de fet, no estic tan nerviosa.
- Doncs millor. Però, segur que no estàs nerviosa?
- Ostres, tu ajudes molt, eh!
- Home, si estiguessis nerviosa t'ajudaria a treure't els nervis de sobre, però com que no ho estàs, i no és normal, perquè ho hauries d'estar molt, estic intentant fer-te reaccionar...
- De fet, tampoc és segur.
- Ja, però tot i així, el més probable és que sí, no?
- Sí.

- Veig que no estàs nerviosa, quin és el teu secret?
- No ho sé.
- No ho saps?
- No. Mira, m'he convençut que és una ocasió com qualsevol altra.
- Però no ho és.
- Ja, però tampoc és tan diferent. A més, no em coneixerà ningú.
- Com dius?
- Que no em coneixerà ningú.
- I vaig jo i m'ho crec. Jo crec que en els primers cinc minuts no en faràs prou amb els dits de les mans i els peus per comptar la gent que et coneix.
- Vols dir?
- Seguríssim.
- Ara no em facis posar nerviosa...
- Jo? Què va...
- De totes formes, doncs més per mi: si conec a tanta gent és que ja hi estic acostumada, no? O sigui, que no he d'estar nerviosa per res.
- Ja, però és que no parlem d'això en concret sinó d'allò altre.
- Però és que no és el mateix?
- Saps que no.

- Saps? Al principi estava nerviosa, perquè no sóc res.
- Ja deia jo.
- Però llavors he arribat a la conclusió que hi vaig perquè sóc jo.
- Què vols dir?
- Que qui ha d'anar-hi sóc jo. No hi ha d'anar aquella noia tan guapa que tothom es gira quan la veu passar pel carrer. Ni aquella noia que ha fet tantes coses i té tants mèrits professionals. Ni aquella noia que és tan simpàtica i divertida. He de ser jo la que hi vaig. I allà m'esperen a mi. A ningú més. Així que no tinc res a patir: si m'esperen a mi, seré jo la que hi vagi.
- Ostres! Això sí que és una sorpresa. Doncs bé, si ho veus així, qui sóc jo per contradir-te?
- El meu altre jo?
- Potser sí.
- Mira, l'altre dia algú em va dir que jo sempre estava rient. I suposo que té raó.
- Podria ser.
- Home, d'una manera o altra he d'amortitzar la inversió en dentistes que van fer els meus pares quan era petita... i el mal que em va fer treure'm els queixals del seny. Tot i que, abans de treure'ls, ja em van moure altre cop les dents de lloc...
- Saps què et diria si fos algú de la teva mitja família, no?
- "Catalana tenía que ser".
- Exacte.
- Doncs això, que hi vaig jo. La que sempre riu. La que explica acudits dolents. La que diu parides freakies.
- Ejem... tampoc cal que et passis amb les parides freakies, eh!
- D'acord, d'acord, ho tindré en compte.
- I ja que hi som, ni amb els acudits dolents.
- Però llavors no seré jo. I ja hi ha el perill de que em quedi callada...
- Aleshores sí, potser millor un acudit dolent que quedar-te sense dir res.
- Veus com tinc raó?
- I nervis?
- Potser en tindré. Potser avui no podré dormir. Potser em surtin d'aquí a un moment. Potser em surtin al moment en qüestió. Però ara mateix, no en tinc.
- Quina sort! Veig que millores!
- Sí. I ja sé la solució.
- Quina és?
- Doncs estar segura que a qui volen veure és a mi. Que sí, podria ser millor. Sí, podria ser moltes coses. Sí, podria tenir una aparença molt millor. Sí, podria vestir millor. Sí, podria ser moltes coses. Però sóc jo. I és a mi a qui volen veure.
- Doncs a veure si el moment en qüestió te'n recordes!
- Això espero!

Dret a equivocar-se

- T'has equivocat.
- Ho sé.
- No t'has portat bé, i ara et sap greu.
- És clar, ja ho sé, no cal que m'ho recordis.
- I possiblement ara et tornis a equivocar.
- Ho sé.
- Ja ets prou gran per fer aquestes tonteries.
- Ho sé.
- I aleshores, si ho saps, per què continues fent-ho?
- Perquè tinc massa mal geni.
- I no ho pots controlar?
- Em sembla que no.

- El problema és quan fiques la pota i cada cop ho fas pitjor.
- Home, si fiques la pota de manera pitjor és que no la fiques, i aleshores això és bo, no?
- No em vinguis amb jocs de paraules.
- D'acord.
- A vegades fiques la pota i cada cop que ho intentes arreglar encara és pitjor.
- Aleshores?
- Doncs que dius: "ara faré això, que segur que ho arreglo".
- I ho arregles?
- No, encara ho espatllo més.

- I ara, què?
- Doncs ara no sé si m'equivoco més o si ho estic arreglant.
- Però, si vas pel mateix camí, arribaràs allà mateix, no?
- Sí, però és que no penso anar pel mateix camí.
- Ah, no?
- No.
- I doncs, què estàs fent?
- Doncs una versió reduida de mi.
- Una versió reduida de tu?
- Exacte!
- I què reduiràs?
- Mmmmm... el pes?
- Veig que ja tornem a estar amb l'humor de les brometes fàcils...
- D'acord, no parlaré de mi.
- Que no parlaràs de tu? I vaig jo i m'ho crec.
- Bé, tindré un parell de categories i no em sortiré d'aquí. Ara que puc posar categories...
- D'acord. Només un parell?
- Bé, un parell és un dir.
- Un dir?
- Sí, és clar, com l'altre dia amb la mama.
- Amb la mama?
- Sí, tu ets la que em diu que sempre faig d'acudits fàcils i dolents, no?
- Sí.
- Em va dir: "Va, posa quatre plats, que soparem". I jo me la vaig mirar amb cara molt seriosa: "Qui ve a sopar?"
- Ja, ja! Cada dia ets més penosa.
- Ho sé, ho sé.
- I quines són, aquestes categories?
- Doncs, per començar, les "converses amb mi mateixa". Serà l'únic lloc on parlaré de mi. I ho faré amb tu, així que molt no explicaré.
- Què vols dir?
- No res, no res!
- I què més?
- Una de "llibres".
- Ah, és clar, això no ho podries deixar, no?
- No.
- Alguna altra?
- Sí. Una d'"històries inventades".
- Inventades?
- Sí, bé, ja saps que tot té alguna relació amb la realitat, però res serà com a la realitat. O almenys, la cosa estarà modificada. Com a la prehistòria, recordes? Quan només hi havia converses amb mi mateixa i històries que tenien a veure amb la meva vida, però que no eren històries del tot reals.
- Ah, i ja ho podràs posar tot aquí?
- No, tinc dues categories més.
- Dues de dues o dues del teu "només és un dir, ara et diré quinze categories més"?
- Dues de dues.
- I són?
- "Situacions còmiques".
- Situ... què? Mira, noia, aquest és l'acudit més bo que has explicat tota la tarda. Situacions còmiques!!! Tu, explicant situacions còmiques? No hauries de posar-hi situacions tràgiques? Calla, que aquesta deu ser la última categoria? Ara sí que m'has fet riure!
- D'acord, a situacions còmiques dubto que hi hagi gaire moviment. Però mai se sap.
- I la última?
- "Coses de criatures".
- Ostres, així vols dir que hi posaràs coses teves?
- Jaja. Mira la simpàtica!
- I ja podràs posar-ho tot aquí? Vull dir, que segur que no et sortiràs d'aquí?
- Espero que no. No em vull tornar a equivocar. I així, amb això marcat, crec que no em tornaré a sortir del camí.
- De quin camí?
- Del que porta a un lloc diferent del que he arribat ara.
- Ah, i com saps que el lloc diferent és millor?
- No ho sé, si és millor. Però aquí hi ha la gràcia de tot plegat.
- Saps que estàs malament del cap, veritat?
- Sí.
- Saps que no fa ni tres dies que vas dir que mai més, veritat?
- Sí.
- Saps que el que estàs fent té més pinta de criaturada que de res més, veritat?
- Sí.
- I aleshores?
- Aleshores, què?
- Aleshores, per què ho fas?
- No ho sé. Crec que em vaig equivocar. No sé si ara m'equivoco. Espero que no. Desitjo que no. Però suposo que tinc dret a equivocar-me.
- Sí, és clar, tothom té dret a equivocar-se.
- I algú em va donar una idea.
- Una idea?
- Sí.
- I?
- Doncs que ja saps què en faig jo, de les idees.
- Què en fas?
- Modificar-les. Convertir-les. Rebregar-les. I no parar de pensar-hi fins que les faig realitat.
- I si t'equivoques?
- No ho sé. Crec que correré el risc.
- Per què?
- Perquè no m'ha agradat el que he fet aquests dies.
- No?
- No.
- Així doncs, ho tires endavant?
- Bé, només he de prémer el botó.
- El botó?
- Sí. Tinc dues opcions: publish o delete.
- I què faràs?
- Home, ara que ja ho he escrit...