Nerviosa, jo?

- Ja és segur?
- No, encara no.
- I és el que volies, no?
- Sí. Però ara...
- Ara què?
- Estic nervioseta.

- D'acord, sé que esperes que digui que estic dels nervis, però la veritat és que no.
- Ah, no?
- No.
- I esperes que m'ho cregui?
- Sí. Perquè és veritat.

- D'acord, ho reconec, fa una estona he tingut una petita crisi de nervis.
- Què has fet?
- No res, simplement estava molt nerviosa.
- I ara?
- Doncs ara res. Gens de nervis. Bé, ara comencen a aparèixer un altre cop.
- I com han marxat la primera vegada?
- He seguit un consell.
- Un consell?
- Sí, un consell que em va dir no sé qui no sé quan.
- Doncs si abans t'ha servit... ara també, no?
- Suposo. Però, de fet, no estic tan nerviosa.
- Doncs millor. Però, segur que no estàs nerviosa?
- Ostres, tu ajudes molt, eh!
- Home, si estiguessis nerviosa t'ajudaria a treure't els nervis de sobre, però com que no ho estàs, i no és normal, perquè ho hauries d'estar molt, estic intentant fer-te reaccionar...
- De fet, tampoc és segur.
- Ja, però tot i així, el més probable és que sí, no?
- Sí.

- Veig que no estàs nerviosa, quin és el teu secret?
- No ho sé.
- No ho saps?
- No. Mira, m'he convençut que és una ocasió com qualsevol altra.
- Però no ho és.
- Ja, però tampoc és tan diferent. A més, no em coneixerà ningú.
- Com dius?
- Que no em coneixerà ningú.
- I vaig jo i m'ho crec. Jo crec que en els primers cinc minuts no en faràs prou amb els dits de les mans i els peus per comptar la gent que et coneix.
- Vols dir?
- Seguríssim.
- Ara no em facis posar nerviosa...
- Jo? Què va...
- De totes formes, doncs més per mi: si conec a tanta gent és que ja hi estic acostumada, no? O sigui, que no he d'estar nerviosa per res.
- Ja, però és que no parlem d'això en concret sinó d'allò altre.
- Però és que no és el mateix?
- Saps que no.

- Saps? Al principi estava nerviosa, perquè no sóc res.
- Ja deia jo.
- Però llavors he arribat a la conclusió que hi vaig perquè sóc jo.
- Què vols dir?
- Que qui ha d'anar-hi sóc jo. No hi ha d'anar aquella noia tan guapa que tothom es gira quan la veu passar pel carrer. Ni aquella noia que ha fet tantes coses i té tants mèrits professionals. Ni aquella noia que és tan simpàtica i divertida. He de ser jo la que hi vaig. I allà m'esperen a mi. A ningú més. Així que no tinc res a patir: si m'esperen a mi, seré jo la que hi vagi.
- Ostres! Això sí que és una sorpresa. Doncs bé, si ho veus així, qui sóc jo per contradir-te?
- El meu altre jo?
- Potser sí.
- Mira, l'altre dia algú em va dir que jo sempre estava rient. I suposo que té raó.
- Podria ser.
- Home, d'una manera o altra he d'amortitzar la inversió en dentistes que van fer els meus pares quan era petita... i el mal que em va fer treure'm els queixals del seny. Tot i que, abans de treure'ls, ja em van moure altre cop les dents de lloc...
- Saps què et diria si fos algú de la teva mitja família, no?
- "Catalana tenía que ser".
- Exacte.
- Doncs això, que hi vaig jo. La que sempre riu. La que explica acudits dolents. La que diu parides freakies.
- Ejem... tampoc cal que et passis amb les parides freakies, eh!
- D'acord, d'acord, ho tindré en compte.
- I ja que hi som, ni amb els acudits dolents.
- Però llavors no seré jo. I ja hi ha el perill de que em quedi callada...
- Aleshores sí, potser millor un acudit dolent que quedar-te sense dir res.
- Veus com tinc raó?
- I nervis?
- Potser en tindré. Potser avui no podré dormir. Potser em surtin d'aquí a un moment. Potser em surtin al moment en qüestió. Però ara mateix, no en tinc.
- Quina sort! Veig que millores!
- Sí. I ja sé la solució.
- Quina és?
- Doncs estar segura que a qui volen veure és a mi. Que sí, podria ser millor. Sí, podria ser moltes coses. Sí, podria tenir una aparença molt millor. Sí, podria vestir millor. Sí, podria ser moltes coses. Però sóc jo. I és a mi a qui volen veure.
- Doncs a veure si el moment en qüestió te'n recordes!
- Això espero!