dimecres, 27 de setembre de 2006

Qui és millor amic?

Quan a casa he de dinar o sopar sola, agafo el plat, me'n vaig al menjador, m'assec al sofà amb les cames creuades (asseguda com els indis, vaja), el plat a sobre la falda i engego la tele. Bé, de fet, primer engego la tele i després m'assec, que no tinc els braços tan llargs. La tele m'avorreix, i només la miro en aquests casos o quan estic resolent alguna cosa no massa complicada, com els mots encreuats o algun altre passatemps. Però, és clar, quan faig això, no em dedico a mirar depèn de quines coses. Algun concurs, si en fan, o alguna sèrie, tot i que si és una sèrie ha de ser alguna sèrie que es pugui seguir sense problemes si l'enganxes a la meitat i que si no la veus acabar no comporti cap problema (per tant, es descarten les sèries policíaques i similars).

Com que al meu pare li agrada la tele, ell paga i hi ha suficients canals per mirar, com per trobar alguna cosa que m'agradi. Aquest cap de setmana vaig anar a parar a un capítol de "Sexo en Nueva York", que compleix el que demano a la tele quan estic menjant sola. Vaig enganxar la sèrie en un moment en què la que fa d'advocada (gran coneixement de la sèrie, el meu, que no sé com es diu la dona en qüestió, i tampoc tinc ganes de buscar-ho) està dinant en un parc i sent a dues noies parlar. Una de les noies està intentant animar a l'altra. Tot i que no sé si animar seria la paraula correcta. A l'altra noia li van dir el típic "ja et trucaré", però no l'han trucat. I l'amiga només fa que dir-li que segur que ha passat alguna cosa, que al final l'acabarà trucant, que segur que hi ha alguna raó per la que no truca. Típic, no? I vist de fora, està bastant clar que no la trucaran. Així que ella agafa i els diu que ho sent, però que ha sentit la seva conversa, i que no s'enganyin, que no la trucaran, que per més que perdin el temps discutint si la trucarà o no, que no la trucarà, i que val més que se'n vagi a fer alguna altra cosa, que la discussió no té sentit i només és una pèrdua de temps.

Em va fer gràcia. Feia pocs dies que jo havia tingut un episodi similar. Bé, no similar, però en la mateixa línia. Reconec que jo tinc tendència a ser l'amiga que diu que no passa res, que segur que et trucaran. Suposo que és inconscient. Suposo que a tothom li agrada dir el que l'altra gent vol sentir. Però qui és millor amic, aquell que et diu "ja et trucarà" o aquell que et diu les coses clares?

En el cas de la sèrie, la noia que li està dient a l'altra que ja la trucaran, només fa que fer-li mal a l'altra noia, perquè li està creant falses esperances. I, és clar, és molt fàcil dir que ja et trucaran i és més difícil dir que no, que no et trucaran. Però suposo que seria més sincer. I reconec que m'estic posant en un embolic, perquè puc fer enfadar algú amb això, i no és la meva intenció. Només és una reflexió i no té res a veure amb res que m'hagi pogut passar les últimes setmanes.

Em vaig posar a pensar i em vaig adonar que les persones amb qui acostumo a tenir més confiança són les que m'han dit les coses clares. No, tampoc es tracta de que algú et matxaqui dia rere dia, però no m'agrada ni que em donin la raó sempre (sobretot quan es pensen que no la tinc), ni que em facin crear falses esperances. Quan penso en persones així sinceres, sense problemes en dir-me les coses a la cara, em venen tres persones al cap. Curiosament, tot nois. Tot i que em sembla que no és casualitat.

El primer no parlava gaire amb mi. Gairebé mai em deia res, i si m'havia de dir que tenia raó, no m'ho deia. Simplement callava. De tant en tant, però, em venia amb alguna veritat ben dita. I he de reconèixer que sempre tenia raó, cosa que sempre em feia molta ràbia. A vegades no ho veia just en el moment en què m'ho deia, i algun cop vaig trigar bastant temps a adonar-me que tenia raó, però sempre que em deia alguna cosa així, sempre que em portava la contrària, sempre tenia raó. A més, sempre ho feia de forma que ningú més sentís que em portava la contrària, cosa que també és d'agrair.

El segon es dedica a portar-me la contrària en tot el que dic. Faci el que faci, digui el que digui, apareixerà per alguna banda i em dirà que no tinc raó. Sempre amb un somriure a la cara. Però les deixa anar. He vist a gent obrir ulls com plats al veure com em porta la contrària o com em diu depèn de quines coses. Com va dir-me algú no fa massa, "és que la confiança fa fàstic". I tenia raó. Quan fa 20 anys que coneixes algú i tota la vida t'ha dit les veritats, al final hi ha una sinceritat que a la gent que fa poc que coneixes li sorprèn.

El tercer fa gairebé 29 anys que el conec. I és difícil, comptant amb què no fa gaire que vaig fer els 28... Diguem que ma mare, embarassada de mi, va anar a la clínica a veure a la seva mare, que l'acabava de tenir. O sigui que podríem dir que quan va néixer jo el vaig anar a veure a la clínica, encara que no el veiés. Tampoc el veig massa, però després de no veure'l en molt de temps, la conversa en mig minut pot acabar amb veritats, d'aquelles que hi ha molta gent que no s'atreviria a dir, anant d'una banda a l'altra. Suposo que són coses d'aquelles de la confiança.

Però, és clar, això em crea una pregunta: qui és millor amic, aquell que sempre et diu el que vols sentir o aquell capaç de dir-te la veritat?

Jo ho tinc molt clar, la veritat. Però em sembla que no tothom li té. Suposo que no hi ha una veritat absoluta, i a vegades dir el que penses pot provocar alguna que altra discussió. Sí, és clar, hi ha normes d'educació i el que sigui, però jo segueixo dient que prefereixo sentir el que pensa la gent realment. I ja ho he dit al principi, a mi a vegades també em costa dir la veritat, és molt més fàcil intentar animar a qui tens al davant. O, com a mínim, és menys arriscat. Però una veritat ben dita, encara que pugui fer mal, sovint és millor que intentar crear falses esperances o que fer que algú visqui enganyat.

Mentia amb això de la veritat i les noies. No m'agrada anar a comprar roba. Gens. Però hi ha una noia que a vegades m'arrastra a comprar roba amb ella. M'encanta anar a comprar roba amb ella, perquè no té cap problema en dir-me que una cosa em queda fatal, que no m'ho compri. Qui no ha estat mai en un emprovador i ha vist a dues amigues, a una dient-li a l'altra que el que es prova li queda molt bé, quan en realitat li queda fatal? Per què l'amiga no té el suficient valor per dir-li que no es compri allò? Li farà més bé si li diu que no li queda bé, no? Jo no aniria a comprar amb algú que em digués que tot em queda bé.

Així que res, jo segueixo pensant que és millor algú que et digui la veritat del que pensa. El problema amb aquesta afirmació és que crea una espècie de paradoxa, que fa que ningú em pugui dir que m'equivoco. Si algú pensa com jo, no em pot dir que m'equivoco, perquè aniria en contra del que pensa. I si algú pensa el contrari, doncs tampoc em pot dir que m'equivoco. Perquè sí, pensa el contrari que jo, però si pensa el contrari que jo, pensarà que el millor és dir-me que tinc raó, encara que no la tingui, i per tant tampoc em pot portar la contrària.

Tot i així, deixo la pregunta: qui és millor amic, aquell que et diu el que vols sentir o aquell que et diu el que pensa?