Núvols de colors

Feia molt de temps que no em passava. Quant? No en tinc ni idea, i això vol dir que feia bastant de temps. Un any, potser. Potser dos anys.

No sé si ha sigut la calor. Un dia, una infermera em va dir que era normal que em passés amb la calor, i ara que ho penso, els pitjors cops han sigut a l'estiu. D'acord, avui ja no és estiu, però com si ho fos.

He entrat en aquella aula i m'he començat a marejar. Feia molta calor. Moltíssima. Allà sempre hi fa molta calor. Però avui era insuportable. Potser era per la xafogor del dia, o vés a saber per què, però allà no es podia viure de calor.

He començat a veure núvols de colors. No sabria expressar-ho de cap més forma, tot i que no eren núvols de colors. La vista s'emboira i veus les coses de colors, sobretot liles i blaus.

No m'he arribat a desmaiar mai. Hi ha gent que sí. Així que no em puc arribar a imaginar com deuen estar la gent que es desmaia.

Quan dic a algú que tinc problemes per culpa de la pressió baixa, no em creuen. Se'm miren i es pensen que els enganyo. Però en tinc. Els problemes de pressió baixa no són exclusius de les persones que no arriben als 50 Kg.

No hi entenc, de pressions. Un dia vaig anar al metge a mitja tarda i em va prendre la pressió. Es va mirar l'aparell i me la va tornar a prendre. Em va preguntar que si em trobava bé. Jo estava perfectament. Estava a 5 i 9, crec. No sé si això és molt poc, perquè estic acostumada a sentir el de gent que té la pressió massa alta.

Una altra vegada em van fer una revisió a la feina. Em vaig presentar allà i la infermera, amb molt mala bava, em va prendre la pressió. Se'm va mirar i em va fer un comentari amb mala llet. Resulta que estava a 5 i 9, altre cop (deu ser la meva pressió normal?) i la dona em va preguntar que com m'aguantava sense caure. El fet és que jo em trobava bé.

A vegades em pregunto a quant dec estar quan em marejo.

Mai he caigut, mai m'he desmaiat, així que he seguit fent el que feia, més o menys. Com que ja ho tenia molt dominat, he tirat pel dret, anant més a poc a poc del normal, repenjant-me a on podia, i sense moure'm gaire. I és que no tenia ganes de dir que estava marejada a un grup de gent. Ja se sap, aquestes coses, encara que els hagués dit que era culpa de la pressió...

Encara veig núvols de colors. Sé com tornar a la normalitat, però avui no m'ha funcionat. Em va molt bé la coca-cola (que sol ser el que tinc més a mà). També em van bé les pomes. I una cosa que potser a algú li semblarà una marranada, però és el que em va millor: menjar una mica de la sal aquella que queda al fons de les bosses de pistatxos, pipes o altres fruits secs salats. Em recorda una mica a quan anàvem a fer competicions, en una època on no hi havia les begudes isotòniques que hi ha ara: la gent agafava sobres de sucre d'aquests que donen als bars i se'n menjaven dos o tres. Sols. Jo no vaig poder mai, però amb la sal de les bosses de fruits secs sí que puc.

He escrit tot això amb una boira de colors a davant meu. Sé que ja se'm passarà, una estona o una altra. Per si de cas, però, me'n vaig a beure una coca-cola...