dissabte, 16 de setembre de 2006

Asimov

Acabo de passar-me els últims 10 minuts amb el cap ficat en un armari, buscant l'origen de tot plegat. I no l'he trobat. És una llàstima. L'armari és un armari bastant gros, on hi ha tota una col.lecció de llibres de butxaca que el meu pare té i que no vol posar a la vista perquè prefereix posar-hi altres llibres més macos. A ell mai li han agradat les edicions de butxaca. A mi sí.

D'allà mateix va sortir el primer llibre que vaig llegir de l'Asimov. De darrere de tot. Hi ha unes quantes fileres de llibres, que el meu pare es va encarregar d'ordenar segons el seu criteri: els llibres més interessants al davant i els menys, al darrere. Un dia d'estiu, fa relativament poc temps, vaig posar el cap a l'armari. Podria haver fet un miler de coses més o podria haver agafat el primer llibre que trobés a l'armari. Però no ho faig fer. Vaig començar a remenar l'armari i em vaig trobar un llibre d'històries curtes de l'Isaac Asimov. No havia llegit res d'ell i em vaig dir que, total, si eren històries curtes, doncs me'n llegiria una i si no m'agradava, podia deixar el llibre. I vaig començar a llegir.

No recordo quin va ser el primer relat que vaig llegir. M'agradaria recordar-ho, però sense el llibre m'és impossible. Però sí que recordo una cosa: la sensació que em va produir. Vaig començar a llegir i em vaig llegir tot el llibre d'una tirada (amb una parada intermitja que em va obligar a fer ma mare per menjar alguna cosa). Em va enganxar, i molt. Cada història era com un tresor.

Així que quan fa uns dies vaig veure que la Clara parlava de l'Asimov, no vaig poder evitar-ne parlar jo també. Malgrat sé que qualsevol post que pugui escriure jo no estarà mai a la seva alçada.

Per mi, pensar en Asimov és pensar en un geni. La gran quantitat d'històries que es va inventar, i el fet que totes tinguessin aquella lògica que només tenen les seves històries. I és que, després de llegir aquell primer llibre, vaig començar amb la Fundació. Amb la Fundació a seques, més tard vaig llegir el Preludi a la Fundació, però el primer va ser la Fundació. I em va enganxar, què voleu que digui? Això de la psicohistòria em va enganxar de seguida. Però va ser l'aparició de la segona fundació el que em va fer dir, per enèssima vegada, que la història era genial.

I és que en totes les històries (que són tantes que jo només n'he llegit una part molt petita) hi ha aquesta part de genialitat. No parlaré de més títols, només diré que jo sí que he llegit algun dels seus llibres de divulgació científica (que em va provocar alguna mirada rara d'algú al tren). El que sí que diré és que tinc pendent de rellegir-me tots els llibres de la Fundació, un darrere l'altre, ja que els vaig llegir amb bastantes pauses al mig i és una cosa que fa temps que vull fer.

I ja per acabar, dir que jo estic completament d'acord amb el llibreter de la Clara: tothom l'hauria de conèixer. Sí, ja ho sé, hi ha moltes coses que jo no sé (moltíssimes), però no estic parlant de llegir-se totes les fundacions, ni de saber les lleis de la robòtica, ni de tenir discusions sobre tal relat o tal altre amb algú. Estic parlant de que si a algú li dius Asimov, com a mínim li soni el nom.

Al cap i a la fi, jo he discutit bastant sobre els seus llibres. Ara potser no tant, perquè fa bastant temps que no en llegeixo res. Però, cada cop que en llegeixo alguna cosa, m'entra una sensació de trobar-me davant d'una cosa genial, que he de posar-me a comentar el que diu amb tothom. I sí, d'acord, molta gent (la majoria, per ser sincera) se'm miren amb cara rara i crec que si poguessin em portarien directament a un manicomi o al lloc on sigui que creguin que han d'anar els frikies. Però jo ja sé amb qui he d'anar a discutir-ho, a qui he d'anar a tocar els nassos amb idees rares de viatges en el temps, robots, paradoxes amb les lleis de la robòtica, Susan Calvin, psicohistòria i tot el demés. Però això potser millor ho deixo per un altre dia.