divendres, 15 de setembre de 2006

El camí que porta a la resposta

Una de les coses que més m'agraden és que em proposin (o trobi per alguna banda) un problema senzill, d'aquells que s'expliquen en dues línies, però que són complicadíssims de resoldre. Bé, no m'agrada que em proposin el problema en sí, sinó el fet de buscar-ne la solució: agafar un paper, començar a fer gargots, començar a dibuixar, cap aquí, cap allà, fins a trobar alguna cosa que em diu cap a on pot ser la solució. El millor moment és, és clar, el moment de trobar la solució. I la sensació aquella de que has sigut capaç de resoldre el problema en qüestió.

Recordo, fa un o dos anys, que algú em va posar un problema d'aquests. M'hi vaig trencar el cap 5 minuts i no en trobava la solució. La solució fàcil hagués sigut preguntar quina era, però sóc una mica cap quadrat, i vaig dir-me que trobaria la solució fos com fos. Al dia següent, tornant de Barcelona en tren, vaig agafar un boli i un paper i vaig començar a guixar i marranejar el paper. El tren encara no havia sortit de Sants que jo ja tenia el paper ple de coses. No recordo quan va ser, però recordo exactament que, en un lloc indefinit entre Sils i Caldes vaig somriure i em vaig dir: "Però mira que n'eres de burra, com és que no ho havies vist abans?" I aleshores li vaig dir a la persona que m'havia proposat el problema la solució. Es va quedar ben parada, i em va dir que havia de ser molt intel.ligent, que molt poca gent era capaç de trobar-ne la solució. I jo li vaig contestar que intel.ligent no, que el que passava és que jo era obstinada (i ho segueixo essent, per bé o per mal).

Però, de la mateixa manera que a mi m'agrada resoldre problemes, també m'agrada proposar-ne a l'altra gent, sobretot als nens. M'agrada fer pensar a la gent. M'agrada posar traves i dir "i això per què?" Quan els meus alumnes em veuen preguntar alguna cosa amb un somriure a la cara, crec que si poguessin fugirien corrents, perquè no és una pregunta que es pugui contestar amb un sí o un no, sinó que és una pregunta que requereix pensar... i que a més sol tenir trampa. Però és que m'ho passo molt bé davant d'un grup de gent, plantejant una pregunta i veient com uns diuen que sí, els altres que no, després els altres canvien d'opinió perquè algú ha dit el contrari que ells (o el mateix) i com dubten fins i tot de com es diuen.

Però m'he adonat que això no acostuma a agradar a l'altra gent. Tothom vol les coses ràpid. Proposes un problema a algú i volen-ne saber la solució. Intenten trobar-la, sí, però si la solució requereix més de 10 o 15 segons de reflexió, ja et comencen a demanar que els donis la resposta. Volen saber la resposta, però no volen trobar el camí que porta a la resposta, que en la major part dels casos és la part més interessant del problema, el com arribar a la solució i no la solució en sí.

Avui m'he trobat amb tres casos d'aquests. Uns alumnes que encara no em coneixien (pobrets, el que els espera!) i que se m'han mirat com si fos un bitxo raro. Potser ho sóc, però m'encanta fer-los pensar. Almenys, que pensin 10 segons en tot el dia, si és que no ho fan més. També m'hi he trobat amb un home d'uns 50 anys. Li he proposat un problema. Als 30 segons ja em demanava la solució. Li he contestat que no, que més tard. S'ha enfadat. I quan he dit la solució, s'ha quedat a una certa distància, sense voler saber-ne la resposta. I un nen d'uns 10 anys. Els nens de 10 anys haurien de tenir curiositat per trobar respostes, no? Doncs el nen m'ha demanat que li digués la solució. Li he dit que se la pensés un moment (era una cosa molt fàcil). Tampoc pretenia que hi pensés durant 10 minuts, amb mig minut n'hi havia prou. Però no, ha fet el mateix que el seu pare: se m'ha enfadat, ha marxat i no ha volgut saber-ne la resposta.