Peques

L'agafo a coll. Li agrada venir a coll. Li agrada que sigui jo la que l'agafo a coll. Crec que és perquè sóc el més semblant físicament a ella que es troba per aquí. El més semblant a la gent que la cuidava quan encara estava a l'orfenat.

Però no tot és igual. També tinc coses que no havia vist abans.

Sovint, quan l'agafo a coll, si no està molt cansada o no té ganes que comenci a fer-li fer volteretes, s'atura i amb el dit m'assenyala al mig del front. Al principi només assenyalava. Ara assenyala i diu "peca".

De seguida, troba la de sobre la cella. Està més amagada, però és més gran que la del front. I llavors ja comença el joc per ella: començar a trobar peques a la meva cara. No és difícil. Té on triar. Comença a assenyalar-me tota la cara. Jo ni tan sols sé si ha trobat alguna peca o assenyala a algun lloc on no tinc peques. I més a l'estiu, que amb el sol sembla que criin.

Després li ensenyo la del canell. La gran del braç. Les petites que tinc per tots els braços.

I cada cop ella es sorprén d'anar trobant peques. Ara ja hauria de saber que jo tinc peques i no hauria de sorprendre's. Però li encanta anar buscant, a veure quantes en troba. És com un joc, un ritual, una manera de divertir-se.

A mi, però, em recorda el que és cada peca. I el sentit que els dono. Hi ha gent a qui no li agraden, però a mi sempre m'han ajudat.

La del front em servia de petita per saber on m'havia de fer la ratlla: just a la vertical d'on tenia la peca.

La gran que està gairebé al colze m'indicava on era l'esquerra a l'estiu. Quan no era tan estiu, me la marcava la mitjana del canell. I a ple hivern, distingia entre dreta i esquerra per la peca del dit del mig. Fins que vaig aprendre a distingir entre esquerra i dreta sense peques.

Fins i tot en tinc una que m'indica si vaig massa escotada o no: està al límit entre el que seria políticament correcte i el que no. Si es veu, és que l'escot està massa avall (de fet, no es veu mai).

Avui ha fet sol. He passat una estona a fora. Això significa que en els propers dies la meva cara s'enfosquirà. I no perquè em posi morena (cosa impossible, amb la meva pell), ni perquè em cremi (cosa que espero que no passi, creuo els dits), sinó perquè quedarà plagada de peques.