Ella

No recordo quan va entrar a la meva vida. Fa temps, molt de temps. Recordo que quan vaig començar a la universitat ja era amb mi. Posem que fa uns 10 anys que va entrar a la meva vida.

Des de llavors, ha vingut amb mi a tot arreu. M'acompanyava en aquelles llargues caminades que feia cada dia al matí per anar del pis a la universitat. I em tornava a acompanyar quan tornava de la universitat, camí cap al pis. Em feia companyia totes les tardes que passava sola al pis, amb la única companyia dels apunts, els llibres, la tele del veí del costat i els crits de la família que vivia al pis de dalt.

Em va acompanyar al viatge de fi de carrera. De fet, m'ha acompanyat a tots els viatges que he fet. Entretenint-me quan el viatge era pesat. Fent-me companyia perquè sempre viatjo sola. Ensenyant-me la cultura pròpia de cada lloc que visito.

No sé si va ser un regal. Ho hauria de recordar, si és que ho va ser. Però la meva memòria és curta. I ni tan sols sé quan de temps fa que la tinc. Ara me la miro i penso que és senzilla. Això hauria de descartar que sigui un regal del meu pare. Però no, he de recordar que té 10 anys i el que ara és senzill, fa uns anys era una virgueria.

Avui m'ha fet companyia tota la nit, mentre viatjava. Segueix fent-me companyia i se'm manté fidel. Només em diu que prou quan se li acaben les piles o quan estem en un lloc massa enclotat.

La meva radio és molt petita. Però estic molt contenta amb ella. És digital (per això dic que potser fa 10 anys era una virgueria). Està ben rascada de tot arreu, perquè m'ha caigut tants cops a terra que ja he perdut el compte. I segueix funcionant, i funcionant. Per més cops que caigui a terra. Per més cops que li dongui. El dia que deixi de funcionar, m'emportaré una bona decepció.
Té 7 memòries, tot i que els botons de dos de les 7 no funcionen. Els números dels botons ja no es veuen. La pintura que indicava els números ha marxat amb el temps. També ha marxat la pintura que posa "on" i "off". I la que posa "volume". Té una llum que encara funciona. Ho acabo de comprovar ara. Crec que funciona perquè no l'he utilitzat massa, sinó ja no funcionaria.

No sé quantes hores deu haver funcionat aquesta radio. Ha sobreviscut a un mínim de 5 auriculars. No sé per què, els auriculars se'm trenquen. Però ella resisteix (i espero que ho faci molts anys).

Sempre m'ha fet companyia. Ella m'és fidel continuant funcionant. I jo li sóc fidel a ella: és l'únic aparell per escoltar alguna cosa que tinc que pot anar amb auriculars. No tinc cap walkman. Cap cd portàtil. Cap mp3. Només la radio. Ella i jo. Juntes a tot arreu.

Amb ella he escoltat radios franceses, musulmanes, portugueses... De tot i més. He descobert com des del nord d'Àfrica s'escolta Radio Nacional d'Espanya. Com des de les Amèriques també s'escolten emissores espanyoles. Com des del poble del meu pare només s'escolten dues emissores (la Cope i Radio Nacional d'Espanya, cosa que fa que quan hi vaig, la radio quedi abandonada).

Aquesta nit m'ha tornat a fer companyia tota la nit. Com sempre. Només li he de donar piles i ella fa el que li demani. M'he passat la nit escoltant música. Sempre que els túnels, enclotaments i varis m'han deixat. He anat veient a quines zones hi havia més oferta musical. He escoltat moltes cançons. Ara canviaria el testimoni musical de fa uns dies. Aquell dia em va ser difícil trobar 5 cançons. Ara em seria difícil reduir la llista a menys de 20 o 25. O potser ho podria fer sense problemes, no ho sé. Només sé que aquesta nit he fet moltíssimes vegades aquell somriure que em surt quan sento una cançó que m'agrada. Que em recorda alguna cosa. Encara que només sigui que em recordi com anava a la universitat a peu.

No penso abandonar la radio. Si jo trio la música, ja sé què escoltaré. Però escoltant la radio, sempre tinc aquella possibilitat de que em sorprenguin. De sentir aquella cançó que no esperava escoltar i que, de cop, em fa somriure. Cada dia una cançó diferent. Cada dia un record diferent. Una sorpresa a cada moment.