La Sandra té 13 anys. La vaig conèixer ara fa gairebé un any. Aleshores era una nena. L'he anat veient, cada setmana o cada dues setmanes, durant el darrer any. Ha canviat. S'ha fet gran. Ha deixat d'anar amb roba de nena i s'ha començat a posar roba més provocativa. I això que jo només la veig quan està a casa seva, davant de la seva mare, sense cap noi voltant per allà. S'ha fet metxes, s'ha fet un pentinat diferent, més de gran.

Cada cop que veig a la Sandra em recordo que quan jo tenia 13 anys. En el meu cap només hi havia dues coses: estudiar i entrenar. Estudiava molt, treia molt bones notes. Entrenava molt, les coses m'anaven bé, esportivament parlant. No sortia (tampoc li trobava la gràcia). No tontejava. Simplement, feia el paper de bona nena, de nena model. Tots els adults estaven contentíssims amb mi. Menys el meu pare, que quan arribava amb un 9.75 a casa encara es queixava i deia que m'havia d'esforçar més per treure un 10. O quan acabava una competició segona, que llavors em deia que havia de fer-ho molt millor, que havia d'entrenar més i quedar primera.

La Cristina té 17 anys. És família llunyana meva. No viu aquí. Viu al poble del meu avi, per allà per les espanyes profundes (i tan profundes!) L'any passat, a l'estiu, va agafar els trastoquets i va venir a treballar a la Costa Brava tot l'estiu. No ens va dir que venia. Jo, de fet, tampoc la coneixia massa. L'havia vist només dos o tres cops. La seva mare ens va dir que vindria, malgrat que ella no volia que ens ho diguessin. Venia com a noia rebel, amb uns quants cursos repetits i problemes menors amb la justícia.

La Cristina i jo ens vam fer amigues. La veritat és que no sé pas com va ser. La nena model i la nena rebel. Una de vint-i-tants i l'altra de 16. Quan em van dir que es quedaria uns dies a casa meva i que jo l'hauria de passejar em va caure el món als peus. Ningú no volia tractar amb ella, perquè era rebel. I jo era la persona més propera a ella en edat. Així que em va tocar a mi.

Al final, no era tan rebel. Era una bona noia. No li agrada estudiar. Simplement això. Dels petits problemes amb la justícia tampoc en vam parlar. Tampoc m'importava. De seguida ens vam entendre molt bé, tot i la diferència de caràcters.

Però també hi vaig pensar. Jo als 16 anys estava a l'institut. Traient bones notes. Fent els deures. Estudiant quan els exàmens eren massa lluny perquè cap altre alumne se'n recordés. Entrenant per seguir intentant guanyar algun campionat. Tots els adults estaven contentíssims amb mi. Però jo no feia el que feia la gent normal. No sortia. No feia l'idiota a classe. Cabells rapats al zero (així no m'havia de pentinar), texans enormes (i tots iguals, així no m'havia de preocupar de quina roba posar-me cada matí) i samarretes que li podrien anar bé al meu pare (que medeix dos pams més que jo).

La Cristina em va mig canviar la vida. Fins que no la vaig conèixer, mai m'havia posat un anell. Portava arrecades perquè sinó tenia una discussió diària amb mon pare, diguent-me que se'm tancarien els forats de les orelles. Però eren sempre la cosa més petita que trobava. No portava braçalets. Ni res més. Seguia anant amb la roba que portava quan anava a l'institut.

Durant els dies que la Cristina va estar a casa, vam anar a donar volts per Girona més d'una vegada. Això, i fer l'idiota per internet, eren de les úniques coses que podíem fer i que no ens desagradaven a cap de les dues. Així que ella, que no era d'aquí, em va portar per les botigues. Em va regalar un anell. Per estar aquí a casa, i tota la pesca. Em va agradar. Tant, que ara la meva col.lecció d'anells és tan gran que mai sé quin posar-me :-) També vam anar a comprar roba. Em va fer provar coses més estretes. Jo no volia. Sempre m'han acomplexat els "michelins". Però me les vaig provar. I mira, em van agradar. Ara pràcticament vaig sempre amb coses més aviat estretes. I si a algú no li agraden els meus "michelins", doncs que miri cap a una altra banda.

En Joan té 20 anys. Estudia a la universitat. Sempre riu. Quan parlo amb ell, de seguida noto si passa alguna noia pel cantó. Sobretot si és rossa i guapa. Perquè deixa d'escoltar-me, se li'n van els ulls. És feliç. Però no estudia.

Recordo quan jo tenia 20 anys. Estava a la universitat. Als meus pares els costava moltíssim mantenir-me. La nena no va voler estudiar prop de casa, va voler estudiar una cosa que havia d'estudiar a Barcelona. I, després d'unes quantes discusions, van decidir que em deixaven anar a Barcelona a estudiar. Però jo em sentia malament. Perquè els meus pares ho passaven malament econòmicament parlant. Cada cop que havia de demanar-los diners pel tren, em feia mal el cor. Vaig deixar d'anar en metro al cap d'un mes de ser a Barcelona. Jo deia a la gent que ho feia perquè m'agradava caminar. Però aquesta no era la raó: si sempre anava a peu, m'estalviava els diners del metro.

Vaig estudiar molt dur. No em podia permetre passar-me més temps del mínim possible a Barcelona. Cada mes que els meus pares pagaven el pis de Barcelona era un suplici per l'economia familiar.

Al final ho vaig aconseguir. M'ho vaig treure tot a la primera. Al cap d'un mes d'acabar la carrera ja treballava. Jo hagués volgut estudiar més. Però estudiar més significava quedar-se més temps a Barcelona, i no podia permetre que els meus pares seguissin pagant. No treballava en lo meu, però em guanyava uns diners. Això sí, sortia de casa abans de les 7 del matí i arribava a les 9 del vespre. Cada dia. Durant una bona temporada.

Ara em miro en Joan i penso en com era jo a la seva edat. Tots els adults (en el sentit de la gent que podria ser els meus pares) estaven contentíssims amb mi. Feia el que havia de fer.

Però ara miro enrere. I veig tot el que no vaig fer. Veig que he continuat en el mateix camí que quan era petita. Sento que jo mai vaig tenir 13 anys, ni 16, ni 20. Potser m'equivoco. Potser la vergonya que em fa reconèixer que no he fet mai això o allò altre no és més que una manera d'intentar amagar allò que fa que no fos com la resta de gent de la meva edat, que fa que ara potser tampoc sigui com la resta de gent de la meva edat, malgrat les aparences.

De petita em deien que era com una personeta gran: una persona amb la consciència i responsabilitat d'algú de 30 anys ficada en el cos d'una nena. Ara sóc una persona de vint-i-tants, amb la mateixa responsabilitat, però que en moltes coses, continuo essent la nena que no va créixer mai, perquè era massa responsable.

Tot plegat massa embolicat, un post massa llarg i sense acabar d'explicar del tot el que realment volia explicar. No ho sé, potser un altre dia.