dilluns, 6 de juny de 2005

No m'agrada l'estiu. M'encanta l'hivern. Però avui plou. Fa un cel d'hivern, però fa calor d'estiu. El pitjor que pot passar. A més, estic sola a casa. M'he passat tot el matí sola, sense parlar amb ningú en tot el matí. He arribat a casa i he tingut companyia a l'hora de dinar, durant uns 20 minuts. Llavors la gent se n'ha anat i m'he tornat a quedar sola. Estic cansada. Tinc calor. Aquest matí he fet tard, tot i que ningú se n'ha adonat, perquè estava sola. M'he passat tot el matí deambulant, però tampoc se n'ha adonat ningú, perquè estava sola. Ara hauria d'estar fent feina. Però tampoc ningú s'adonarà que no la faig. Perquè estic ben sola. Ja la faré al vespre, total, tampoc hi ha diferència.

No només estic sola físicament tot el dia. També ho estic mentalment, per dir-ho d'alguna manera. A vegades em pregunto on és el problema.

Serà que tinc molt mal caràcter? Doncs sí, no me n'amago, tinc mal caràcter, però sóc inofensiva. Quan m'enfado, el màxim que puc arribar a fer és ignorar a qui m'ha fet enfadar. I se'm passa si m'expliquen un acudit (no cal que sigui massa bo, pot ser una parida de les dolentes, que a mi tot em fa gràcia).

Serà que sóc esquerpa? Sí, de fet ho sóc. Però no crec que sigui tan greu. No suporto que depèn qui s'agafi certes confiances i comenci a tocar-me el braç descaradament i a cada moment. Sí, ja ho sé. Però no em passa tampoc amb tothom.

Serà que sóc massa vergonyosa? Potser sí. Però quan agafo confiança, després parlo. I massa, que parlo. Això sí, em costa mirar a la gent als ulls, sobretot quan no els conec prou. Sempre aparto la mirada. No sé per què. Tot i que potser és millor. Perquè ahir em va donar per mirar als ulls a una persona que estava parlant amb mi i que acabava de conèixer, i vaig comprovar que ell tampoc em mirava els ulls. La mirada estava clavada descaradament una mica més avall (i molt descaradament).

Serà que...?

En fi, demà serà un altre dia. Segur que surt el sol. I segur que m'hauré oblidat de tot això.