Fa un temps vaig tenir un accident de cotxe. No el que vaig explicar fa uns dies, que només va suposar un bony a la porta del meu cotxe (cosa que em recorda que encara l'he de portar al taller perquè me l'arreglin). Va ser un accident una mica més greu. Bastant més greu. Un d'aquells que solen sortir pel telenotícies, diguent que hi ha hagut tants morts. Només que, en aquella ocasió, els passatgers dels dos cotxes implicats vam tenir molta sort i la persona que es va fer més mal només es va trencar un braç (cosa que sembla gairebé impossible, després de fer unes quantes voltes de campana i anar a parar a l'altra banda de l'autopista, a uns 500 o 600 metres d'on va quedar l'altre cotxe).

Després d'allò, recordo que vaig passar uns mesos que no era jo. M'explico: jo normalment sóc una persona molt tranquil.la, i sovint em fa una mica de mandra passar-me tot el dia de festa, anant aquí i allà, no quedant-me a casa treballant (o intentant treballar). Durant uns mesos, després d'aquell accident, només feia que anar aquí i allà, trucar a gent per quedar, anar a veure un munt de coses que no havia vist... Finalment, les coses van tornar a la normalitat, i vaig continuar essent jo. Però durant aquella època, vaig intentar no perdre'm res, no perdre ni un sol minut. Al cap i a la fi, la vida és curta i en qualsevol moment ho pots perdre tot.

En les últimes setmanes he vist com algunes persones es morien fulminantment. Persones que fa dos mesos estaven bé, i que de cop i volta els troben un càncer i en menys de dos mesos ja els enterren. Algun, fins i tot de la meva edat. Això per no parlar dels accidents.

"La vida és curta, i cal aprofitar totes les oportunitats", em deia una amiga dimecres passat. I tenia raó.

M'he passat els últims dies dient que sí a tot. Que em convides a anar a un lloc? Doncs et dic que sí. La vida és curta, i vés a saber si un altre dia em penediré de no haver-ho fet. Que m'informes de que aneu a un lloc? Espereu-me, que vinc amb vosaltres. Que es fa no sé què? Doncs allà seré.

Però, és clar, aquestes coses mai són del gust de tothom. Avui m'ha sortit un plan per demà (sí, no tenia res a fer, en diumenge, i què?) I de seguida he pensat que sí, que hi anava. Què coi! Si no ho faig, em quedaré a casa fent l'idiota. Li he dit al meu pare. M'ha prohibit que hi anés. La raó? Doncs que demà ve un altre convidat a casa (aviat penjaré un cartell d'hotel a la porta de casa) i no ho sap segur, però és probable que arribi demà a la tarda. I si arriba demà a la tarda i jo vaig a on m'han dit, doncs no em trobarà a casa. No és massa problema, ja que es passarà dues setmanes a casa i ja tindré temps de sobres de veure'l. Però, és clar, no seré a casa quan arribi (encara està per veure si arribarà demà a la tarda o quan).

Jo no he dit res. He pensat que ja em pensaria si hi anava o no.

Al cap d'una estona el meu pare ha tornat a venir on era jo. M'ha dit que fes el que volgués, que si hi volia anar que hi anés, però que creia que no era de bona educació i que la meva obligació era ser aquí quan el convidat arribés. Llavors s'ha mirat el sucre. No hi ha dret. Sempre em fa el mateix: xantatge moral. Tenia el sucre molt alt. Això li passa sempre que alguna cosa li preocupa. O que jo el faig enfadar per alguna cosa. Ja ha deixat molt clar a quan estava de sucre. Massa alt. Com quan vaig deixar la meva primera feina per perseguir un somni, com quan vaig dir que volia anar a Barcelona a estudiar, com quan... com tantes vegades que el decepciono, que sol ser uns 10 cops al dia.

Jo vull marxar demà. No tinc clar que el convidat realment arribi diumenge a la tarda. Em porto bé amb el convidat i sé que a ell no li importarà que jo me'n vagi, si fins i tot se n'alegrarà per mi, que surti i em diverteixi.

Per què em sento tan culpable de voler marxar? Per què sé que, finalment, acabaré sense marxar?