El post que no tenia sentit

Acabo de sortir del ciber. Acabo d'escriure un post sobre un post que hauria escrit ahir a la nit i que avui ja no tindria sentit (començo a pensar que estic una mica sonada). Però ara ja torna a tenir sentit.

Cada matí, al ciber, comparteixo espai amb un home que està per aquí, que l'he conegut aquí. No tindria perquè parlar amb mi. Quan marxi d'aquí, no el tornaré a veure mai més. Sense que jo li demanés, i només perquè coneixia a la meva companya d'habitació, m'ha ensenyat unes quantes coses, que em faran molt de servei. Sempre em saluda. L'altre dia fins i tot em volia convidar a una coca-cola.

Aquest matí he arribat jo primer al ciber. Quan ha arribat, m'ha saludat. Quan he sortit del ciber, anava despistada. Acabava de sortir per la porta del carrer quan m'he adonat que no li havia dit adéu. I ara em sap greu. Perquè no és que no li volgués dir adéu. Simplement, m'he oblidat que estava allà. M'he oblidat que hi havia algú al ciber a qui jo coneixia. M'he tancat a la meva closca de tortuga, i d'aquí no surto.

Aquest matí he fet el mateix. Ahir a la nit estava trista. No sé per què. Bé, sí que ho sé. Pel mateix de sempre, suposo. Estava molt cansada, però no podia dormir. La meva companya d'habitació va sortir cap a quarts de dotze: "No vens, no?" No, no vinc. I em vaig quedar aquí. Suposo que hagués hagut de marxar. Per una vegada a la vida. Però suposo que hagués sigut pitjor el remei que l'enfermetat.

No recordo a quina hora em vaig adormir. Crec que l'últim cop que vaig mirar el rellotge eren gairebé les dues. Aquest matí m'he despertat a les 5 i ja no he pogut tornar a dormir. A 2/4 de 8 he sentit la porta. He fet veure que dormia. No tenia ganes de xerrar. I no tenia ganes de que em veiés els ulls.

Ahir a la tarda em va sonar el mòbil. Estava aquí amb la meva companya d'habitació. Vaig mirar qui era. El dia anterior a la tarda m'havia trucat mentre el tenia parat i tenia 5 trucades perdudes del mateix número. Un fixe. Podrien ser 4 persones. Però no tinc ganes de parlar amb cap d'elles. Vaig deixar que sonés, mentre la meva companya
d'habitació se'm mirava estranyada. No tenia ganes de parlar.

Veig com m'estic tancant i no tinc ganes de parlar amb ningú. Aviat passaré de ser una mica antisocial a ser antisocial del tot, a no parlar amb ningú.

Cada cop que vaig al ciber, només tinc un mail (o potser dos) que em fa gràcia obrir. La resta, o són spam o són coses que preferiria més no rebre. Ahir en vaig rebre un que feia dies que l'havia de rebre. Em pensava que ja ho havia superat, però sembla ser que no. Em recorda coses que no voldria recordar. Coses que van passar i que ja hauria d'haver superat. Coses que si no he superat m'haurien de fer posar de
mala llet, però que fan que quedi en estat catatònic. Amb un recordatori que hi he de tornar a passar. I un sentiment d'impotència que fa que sàpiga que, altre cop, tornarà a passar el mateix. I que per més que passin anys i anys, seguirà passant el mateix. Per sort no sóc a casa i em distrec una mica i quan torni ja suposo que se m'haurà passat una mica.

Suposo que és això el que m'ha fet perdre les ganes de parlar amb la gent. Em passo el dia amb la radio, escoltant la única emisora amb música que es pot escoltar en aquest poble. Pensant en que jo mateixa em margino socialment, jo m'aïllo de la resta del món, creant-me un món propi, on només hi sóc jo. I això és el pitjor que puc fer respecte al mail del paràgraf anterior. Si almenys fos bona en alguna cosa... Però
ni tan sols això.

Avui volia intentar seguir el consell d'en solarist i fer la feina en algun lloc que no fos aquesta habitació d'hotel. Però m'he aixecat i plovia. Així que he hagut de descartar buscar algun banc al passeig. He pensat que, ja que plovia, podria intentar fer un passeig sota la pluja. Però aquest poble és tan petit que amb 5 minuts arribes al final del poble. Després del poble no hi ha res, carretera. Caminar una mica
m'hagués ajudat a pensar una mica, però tampoc tenia ganes d'anar donant voltes al mateix lloc cada 5 o 10 minuts.

Al final he escrit el post. No sé quan de temps tindrà sentit. Potser quan torni ja torno a tenir ganes de parlar. Potser el pròxim cop que em truquin agafo el mòbil. Potser truco jo. Potser m'oblido del mail (ho dubto). Potser la cosa va a pitjor. No sé si al final el posaré al blog o no. Si el poso serà tal qual, sense modificar.