Des del tren

Miro per la finestra. Hi ha boira. Veig un llac, tot voltat de plantes verdes. Si el tren es parés, amb dos passos podria tocar l'aigua. Segur que és freda. El dia sembla fred. I jo estic congelada. Ahir, quan vaig sortir de casa, em vaig deixar la jaqueta. Sempre em passa el mateix. Tenia 4 coses preparades: la maleta, la motxilla amb el portàtil, els bitllets i la jaqueta. Encara sort que em vaig deixar el més prescindible. Però he passat una nit molt dolenta. Per què posen l'aire acondicionat tan alt durant la nit? Si jo no acostumo a tenir mai fred, però avui...

Gairebé no he dormit. Continuo mirant per la finestra. Tinc un got de llet amb Cola-cao al davant. Ja que no bec cafè, d'alguna forma m'he d'escalfar. La persona que viatja amb mi està dormint. Crec que ha dormit més que jo. Jo m'he despertat a cada estació que hem parat, i entre estació i estació he escoltat molt la radio. Fa més de 24 hores que em vaig aixecar del meu llit, allà a caseta, i encara falten més de 6 hores per arribar. Quan arribi, tampoc podré dormir. He de fer el que hi he anat a fer. I, només després de fer-ho, podré anar-me'n a dormir a un llit que no serà el meu, on segur que no dormiré tan bé.

Miro per la finestra. Penso en la maleta. Malgrat que era d'esperar que aquí no fes tan bon temps, tot el que porto a la maleta és màniga curta o sense mànigues. Jo confiava en la jaqueta que portava. Me la podia posar a sobre de qualsevol cosa per no tenir fred. Però no, la despistada va i se la deixa a casa. Me'n vaig adonar ahir, camí de l'estació. Però ja no era a temps de tornar enrere o se m'escapava el
tren fins a Barcelona. No vaig dir res. Perquè sabia el que em diria ma mare. Li vaig dir per telèfon, quan ja era en aquest tren. I ja la vaig sentir cridar. "Per què ets tan despistada? Hauria d'haver pujat jo amb tu a buscar la maleta!" I té raó. Però ara ja no hi ha remei.

Miro per la finestra. Continuo veient el paisatge. De cop, el paisatge desapareix. Una noia se'm mira. No reconec a la noia. Altre cop paisatge. Altre cop la noia. La miro altre cop i penso en com puc haver-me convertit en la noia que em mira a través del mirall. No semblo la mateixa que fa dos o tres anys. La gent no acostuma a reconèixer-me en les fotos si veu fotos de fa uns anys i no em coneixia en aquella època. Fins i tot a mi em costa reconèixer-me quan em veig. I no, no m'he fet cap operació de cirurgia estètica.

Crec que el no dormir m'afecta. Torno a mirar per la finestra. Ja no hi ha llac. Però el verd continua. I la boira. Em recorda tots aquests llibres que he llegit sobre Avalón. Sí, ja ho sé, l'illa d'Avalón queda molt lluny d'on sóc ara. Però tal com la descriuen, sembla el paisatge que veig des del tren.

Massa tard per intentar dormir. Em decideixo a escriure un post. De fet, dos. Després d'aquest en vindrà un altre. Per quan tingui falta d'inspiració. O per quan els vulgui posar. Vaig a escriure l'altre post.