dissabte, 25 de juny de 2005

No ho suporto

Situació 1:

Els meus pares aquests dies fa uns quants anys que es van casar. Vint-i-vuit, em sembla (tampoc ho tinc massa difícil, per calcular-ho).

Cada any, quan ve el seu aniversari de casament, ho cel.lebren anant a dinar o sopar. Jo sempre intento escaquejar-me'n. Però quan me n'adono, ja tenen una taula reservada per tres. I no ho soporto. Sempre els dic que hi vagin ells sols, però em surten amb què els sap greu deixar-me sola a casa. Jo no hi vull anar, però sempre acaba la cosa igual: "Si tu no vienes, nosotros tampoco vamos". I al final, hi acabo anant amb mala cara.

Per què no em deixen sola a casa i van a cel.lebrar-ho ells? Per què sempre he de ser aquella persona que fa pena a tothom i que la família sempre la treu a passejar, perquè els fa pena que es quedi sola a casa? El meu cosí i la seva dona fan el mateix: de tant en tant em diuen per anar al cine, ells dos i jo. Sempre els dic que sí, perquè em cauen bé, estic bé amb ells. Però no ho diuen a cap més cosina, ni a cap germà/na seus. Per què a mi sí? Algun cop se'ls ha escapat que és perquè no em quedi sola a casa. I aquesta no em sembla una bona raó. Jo no vull fer pena a ningú.

Situació 2:

Fa un temps, no sé quan, em va arribar un missatge al hotmail d'algú que no coneixia de res i que em volia agregar al messenger. Normalment els esborro tots. Però aquest era diferent, i el vaig agregar.

És un noi que viu relativament prop de casa (o sigui, a menys de... posem-hi 50 Km). Al principi només parlàvem de ciència ficció, que de fet era el que l'havia portat a agregar-me al messenger (o això em va dir). Últimament, però, la conversa s'ha tornat més personal. Ahir me'l vaig trobar i em va preguntar per la revetlla de sant Joan. Després de dir-li que m'havia quedat a casa, sola, la seva resposta va ser alguna cosa similar a "I què hi fa una noia sense compromís a casa la revetlla de sant Joan? Has de sortir, dona!"

Què hi té a veure que "no tingui compromís", segons les seves paraules, amb la meva por als petards? Perquè no tingui parella he de sortir totes les nits? No suporto que tothom doni per sentat que el ramat ha de sortir determinats dies i que la gent no es pugui quedar a casa, mirant una peli i llegint un llibre.

Situació 3:

No té res a veure, però tampoc ho suporto.

Hi ha persones que no saben entendre que cadascú té un espai personal, i que entrar en aquest espai fa que es violentin. Concretament, estic parlant d'una sola persona. No fa falta que vegi que arriba, només que se m'acosti, ja sé qui és, encara que estigui a darrere meu. Ho sé perquè la gent sol saludar diguent un "hola" o alguna cosa semblant. Aquesta persona, no. Aquesta persona arriba i directament em toca el cap. O el braç. I s'acosta massa quan parla amb mi. Sembla que no s'adona de les mirades assassines que li dedico cada cop que em toca. O que no s'adona que cada cop que parla amb mi jo vaig fent passets enrere, cada cop més, perquè no em sento bé amb algú tan a prop meu. De veritat, no ho suporto!