Per quan facis 18 anys

Avui he vist un anunci de l'Opel Astra (crec). No sé si fa molt que el fan o si és nou d'ara. Es tracta d'un pare que li diu al seu fill que li ha comprat un cotxe que té de tot, per quan faci 18 anys, però que mentre sigui petit, ell el portarà. El fill en qüestió és un nen que deu tenir 1 any.

M'ha recordat quan era petita. Tenia 8 anys. Ho recordo perfectament. Va ser un any per Nadal. Els meus pares van decidir canviar el cotxe i en van comprar un de nou. Suposo que la meva mare alguna cosa va dir, però recordo que al concessionari hi vam anar sempre el meu pare i jo. Ell preguntava el que fos i jo escoltava. No deia res. Només mirava.

Quan ja estàvem a punt de comprar el cotxe, el meu pare em va preguntar de quin color el volia. Aquell cotxe havia de ser per mi, per quan em traiés el carnet de cotxe. Així que em deixava triar el color. Jo tenia la resposta molt clara: vermell. El meu primer cotxe havia de ser vermell. M'encanta el vermell. M'encanten els cotxes vermells. No podia ser de cap més manera.

Recordo que vaig passar les vacances de Nadal amb el manual d'instruccions del cotxe (recordo a qui ho llegeixi que jo tenia 8 anys!) Me'l vaig llegir de punta a punta. Recordo que hi posava que els primers dies no es podia córrer massa, que no es podia passar de 80 o alguna cosa per l'estil. Jo tenia festa al cole i no volia que el meu pare anés a treballar i em deixés a casa. Anava en cotxe amb el meu pare cada cop que l'agafava, encara que m'hagués de morir d'avorriment al lloc de treball del meu pare. Només ho feia per anar tot el camí mirant el comptaquilòmetres i avisar-lo que no corrés massa. Aquell cotxe havia de ser per mi. I l'havia de tractar bé! Havia d'arribar en bones condicions al dia que jo fes 18 anys i em traiés el carnet.

Va ser el primer dia de cole després de les festes de Nadal. Vaig anar a cole com cada dia, patint perquè el meu pare marxava amb el meu cotxe. A la tarda, em va portar a entreno, amb el cotxe nou, és clar. Just entrar a Girona, un cotxe es va saltar un stop i va xocar contra el cotxe. El meu cotxe! Va xocar contra la porta del conductor. Ningú es va fer mal, però el cotxe va quedar maco...

No recordo ni que fessin papers, ni què va passar. Només recordo com plorava desconsoladament. El meu pare estava ben nerviós. No només li havien xafat el cotxe nou, sinó que tenia a la nena a dintre el cotxe, plorant com una magdalena. No sé si em vaig espantar. Suposo que sí. Però jo no plorava perquè m'hagués espantat. Plorava perquè era el meu cotxe. El cotxe que havia de ser per mi. I estava destrossat.

El cotxe encara corre. Ja té molts anys. Però encara funciona. Segueix passant l'ITV. I encara serveix per portar-nos als llocs.

Ara que hi penso, a casa hi ha 3 cotxes. Tots 3 cotxes han tingut un accident que els ha suposat (com a mínim) canviar una porta per una de nova. I jo he estat sempre a tots els accidents. Quan jo he conduit, s'ha xafat la porta de l'acompanyant. Quan jo he anat al lloc del copilot, s'ha xafat la porta del conductor. Em sembla que no sóc una bona companyia per anar en cotxe. I jo no m'atreviria a portar-me amb el cotxe a cap lloc... a no ser que em sobressin els diners per una porta nova de cotxe.