Anonimat

El món està ple de contradiccions. I jo sóc bastant contradictòria. No fa ni un mes, vaig escriure un post en el que parlava de l'anonimat. Em sembla recordar que deia que no volia conèixer a ningú per internet, que no volia ensenyar a ningú qui era l'Estranya en realitat. Em semblava (i em continua semblant) una mica surrealista parlar aquí de depèn de quines coses i trobar-me cara a cara amb algú que em coneix i que sap que sóc jo la que escric això. Em sembla que el post té el meu rècord de comentaris (20!!!), tot i que n'hi ha que són meus.

Suposo que si no fos un lloc anònim, no hagués escrit un post explicant els problemes que tenia quan anava a comprar sostens (i amb la talla pel mig). El link al post me l'he deixat expressament. Tampoc hagués parlat massa de la Maria (de fet, tampoc n'he parlat tant, però n'he parlat massa, em sembla, tot i que la Maria sóc jo, encara que no em digui Maria).

Reconec que tampoc deixo les coses massa clares, però a vegades hi escric coses molt personals.

Que per què torno a treure el tema? Doncs perquè estic a punt de perdre l'anonimat. No del tot, només una mica. O això em penso.

La proposta em va arribar un dia en el que hagués dit que sí a tot. Primer vaig dir que no. Les raons ja les havia explicat en un post no feia massa. Però llavors m'ho vaig repensar i vaig dir: "Què coi! Total, què hi puc perdre?" Bé, la resposta és fàcil: l'anonimat. En principi, aquí escric amb la seguretat (o inseguretat) que si parlo d'algú altre, aquest algú no ho llegirà. O que, si per alguna casualitat de la vida arribés a llegir-ho, tampoc sabria que parlo d'ell/a. Quan parlo d'altres persones, la veritat està bastant distorsionada, perquè no es puguin reconèixer. Perquè, al cap i a la fi, jo escric aquí. El que escric, és cosa meva. I si algú sap qui sóc, doncs també és cosa meva. Les altres persones no han demanat d'estar aquí. No he demanat permís per posar-les aquí, per explicar la seva vida. Així que ho distorsiono una miqueta.

I ja me n'he tornat a anar per les branques. És que m'enrotllo com una persiana, quan agafo confiança. I encara que per aquí hi passa molta gent que ve des del google i que dubto que llegeixin tot aquest rotllo, també hi passeu gent que us heu fet un racó al meu cor, que ja sou com si fossiu de la família (no cal que doni noms, ja sabeu qui sou). Em doneu consells i jo els escolto (o els llegeixo, millor dit) i en faig cas... a vegades :-) És clar que tampoc puc fer cas a tothom sempre!

Torno a la Terra. Em sembla una mica surrealista escriure alguna cosa aquí sobre alguna cosa i que alguna persona implicada ho llegeixi i sàpiga que he sigut jo qui ho ha escrit.

D'aquí a 5 minuts tancaré l'ordenador. Entre altres coses, perquè a casa hi ha convidats i tampoc queda massa bé que estigui tot el dia a davant del portàtil escrivint. No el tornaré a obrir fins demà, quan torni a casa. Aleshores hauré perdut el meu anonimat davant d'una persona que llegeix el que escric (o almenys, que n'ha llegit una part, que llegir-ho tot és bastant llarg). I ara escric això sabent que hi ha una possibilitat que ho llegeixi abans de veure'm. Surrealista? Bé, a mi m'ho sembla una mica.