divendres, 3 d’agost de 2007

Vull deixar de tenir flaixos

De vegades tinc flaixos. Massa sovint. Flaix, i el meu cervell entèn alguna cosa que no hauria d'entendre, perquè és alguna cosa que algú no m'explicaria, perquè no n'he de fer res, però me n'entero.

És una situació difícil, i llavors no sé quina cara posar.

Com quan una parenta meva es va embolicar amb el seu jefe.

El problema dels flaixos és que llavors, cada cop, trobes més raons que et donen la raó, i cada cop és més clar.

I no faig res més que preguntar-me per què l'altra gent no ho veu. Per què, si és tan clar, ningú no fa cap comentari? Ningú se n'adona? Però no, veus que no.

Però a vegades els flaixos fan mal.

A vegades et donaries cops de cap a la paret.

A vegades penses que segurament...

Però t'adones que tant li fa, que és igual. Que igualment tu no serveixes per res, i no tens cap interès. I voldries tirar enrere en el temps.

Però a la vegada vols mirar endavant.

I vols deixar de tenir flaixos. Perquè si els expliques a algú, et diuen que són imaginacions teves, però cada cop acaben havent-hi més indicis que apunten a aquella direcció i voldries no saber-ho.

I hauries d'estar treballant, però has tingut un flaix i saps que, durant una estona (una bona estona) no faràs res de bo. I agraeixes que l'edifici estigui buit i que ningú no et vegi, que ja només et faltaria haver de donar explicacions.

I saps que aquesta tarda aprofitaràs que has d'anar a buscar les ulleres per anar al teu lloc preferit i quedar-te mirant el buit durant una bona estona (una hora? Dues hores? Fins que apareixi algú i comencis a sentir comentaris de que aquesta noia fa molta estona que és aquí, sense fer res, i si li passa alguna cosa?).

Vull deixar de tenir flaixos.

No, els flaixos no són bons. He estat a punt de tancar els comentaris, i suposo que ho hauria de fer.

10 comentaris:

XeXu ha dit...

No ho hauries de fer. Això que et passa se'n diu intuició, i és un do. Tenir la certesa que una cosa passarà, i adonar-se'n abans que la majoria no està a l'abast de gaire gent. Pot ser que alguna vegada t'adonis d'alguna cosa que t'afecta en certa manera, i llavors et faci molta ràbia haver-te'n adonat, et faci mal. Però això no et treu mèrit. Quan jo tinc flaixos d'aquests em sento bé amb mi mateix, encara que com tu, si fan referència a mi, segurament em deixin també molt per terra.

No et quedis mirant el buit, no crec que valgui la pena, no hi pateixis massa. De vegades les coses passen i punt.

Lluna ha dit...

No em convences. Sé que, d'alguna forma, podria dir que és millor saber les coses que no saber-les. Però la major part de les vegades viuria molt més feliç en la ignorància. Encara no sé com li vaig dir a en Jordi Jordi que el poder que voldria és llegir la ment. Realment, prefereixo la ignorància.

I no, no ho veig com cap mèrit. Només és un problema. Sempre tinc problemes pel mateix. O et penses que m'ho passava bé quan veia a l'home de la meva parenta?

I sí que val la pena mirar al buit. Almenys a mi em val la pena. Em serveix per aclarar-me les idees.

I segurament les coses no m'haurien d'afectar com m'afecten, però és el meu problema. I ja sé com són les coses, així que em sembla que a part de les vacances de pares, també necessito unes vacances blocaires o acabaré amb uns posts tan depriments que val més que no ho faci.

XeXu ha dit...

Que difícil començar aquest comenatri, ja l'he esborrat alguns cops! Tu decideixes el que fas, però espero que no et prenguis vacances blogaires, a menys que sigui perquè n'agafes físiques també i t'allunyes dels ordinadors. El flaix d'avui... bé, no sé si et puc ajudar, probablement no, però ja et dic que de vegades les coses passen i punt. Tu te n'adones, d'altres no ho fan, és el de sempre. Fa gràcia estar un pas per davant de la resta de gent, menys quan et sents afectat, però també has de pensar que de vegades ens equivoquem, i que les coses no sempre són el que semblen. Altres, són exactament el que semblen, això també és cert. M'estic embolicant, oi? Espero que vegis les coses d'una altra manera, i que no et surtin aquests posts tant depriments que augures.

Laia ha dit...

Jo crec que no hauries de tancar els comentaris ni deixar d'escriure al bloc pel simple fet que t'ajuden a exterioritzar allò que portes dins: la tristesa, els flaixos... I a nosaltres ens ajudes a entendre't i no pas jutjar-te, i per això deixem comentaris que te puguin fer sentir millor o per dir-te alguna altra cosa. Sempre els has de deixar oberts, els comentaris, encara que no els vulguis. Perquè si algun dia no els vols llegir és tan fàcil com no clicar un botó, però deixa que quedin escrits aquí per sempre.

I sobre els flaixos... No és el meu cas, sempre acabo topant-hi quan ja han passat les coses i acabo ficant la pota... I sí que de vegades voldria anticipar-me als fets! De tota manera, una abraçada molt molt forta.

Jordi Jordi ha dit...

Lluna, noia, porto una bona estona sense saber què escriure. Espero que a hores d'ara estiguis millor.

És bo tenir un lloc refugi on poder anar a pensar sense que t'emprenyin. Per mi, sovint és l'estona que condueixo tornant cap a casa. Espero que sàpigues trobar el teu. Una abraçada.

Tirai ha dit...

Lluna! Espero que no t'agafis vacances blocaires, de debò i no sóc la única que no vol que n'agafis. Ostres! De vegades, potser, t'assabentes de coses que d'altres no veuen (es un do, segur), però, potser, no sempre volen dir el que creus, vull que una cosa és el què i l'altra el perquè. M'estic liant, oi? Vinga, ànims!

Lluna ha dit...

Gràcies a tots, de veritat. Ja estic una mica millor.

perdi ha dit...

Ostres...

Abans, quan em mirava la llum, molts cops em quedava amb la boca oberta. Ni tan sols em plantejava que no sabia què dir (era obvi, que no sabia què dir!), però tot plegat, no sé, uf.

Ara de vegades miro la lluna i molts cops em quedo amb la boca oberta. I tampoc em plantejo que no sé què dir (és obvi que no sé què dir).

Me la miro sempre, i gairebé mai sé què dir. La lluna sempre va més enllà. Et sents una mica que t'agafen de la maneta i et porten allà on hauries d'anar però no t'acabes de decidir (és el "dins l'armari", el "sota l'alfombra", l'altra banda del mirall).

Total, que ja entenc que és una putada per a tu tenir flaixos. Jo tinc flashbacks, de vegades, llegint el que dius. Tens el do d'estructurar i dir coses que agraeixes molt que algú estructuri i digui. I, joder, sempre ets tu.

I jo t'ho agraeixo.
(Perdona la plasta-comentari)

XeXu ha dit...

Demano perdó per deixar un altre comentari aquí, però acabo de llegir el comentari del perdedor i no puc fer més de dir que és brutal, que aquest comentari és millor que molts posts que he llegit. M'ha semblat tant maco això que ha dit que m'he vist impulsat a escriure quatre bajanades per demostrar-ho. Lluna, ets gran. Perdedor, tu també ets gran. Ell té raó. Tu ets l'hòstia!

Lluna ha dit...

perdi, de veritat, no sé què dir al comentari. Jo només escric el que em passa pel cap. No tinc somnis de grandesa, només escric el que penso. Ara, no tinc pas ganes de sortir de dintre de l'armari, eh! (Ho sé, ho sé, comentari molt dolent, però és que... bé, amb comentaris com aquest, les úniques coses que em surten són dir tonteries).

I sí, XeXu, el comentari d'en perdi és potser el millor comentari que he llegit mai.