diumenge, 5 d’agost de 2007

La facultat de desaparèixer

Hi ha una persona que crec que pot fer màgia. O que, com a mínim, té la facultat de desaparèixer. L'altre dia l'Anna me'n va fer recordar, per un comentari.

Fa 11 anys. Era als passadissos de l'institut. Acabava d'omplir els papers, amb les opcions per entrar a la universitat. Nosaltres ho vam fer un cop ja vam saber les notes de la selectivitat. Abans no es feia, però nosaltres estàvem en pla pilot. Ja marxava cap a casa, amb el meu paper amb 3 opcions. Podia haver-ne omplert més, però sabia que entraria a la primera. I, en cas de no entrar, segur que entraria o a la segona o a la tercera. De cop, vaig sentir una veu que em deia hola. Em vaig girar, i allà estava.

No sabia què hi feia, allà. Havia suspès dues assignatures de COU. Em va dir que havia d'anar a parlar amb la tutora, per veure què faria l'any següent. Hi podria haver anat qualsevol dia, però va escollir el dia que hi anàvem tots els que havíem aprovat la selectivitat. Va dir que tenia ganes de veure a la gent.

- Saps qui té la millor nota de tot l'institut?
- No, no m'hi he fixat.

I era veritat. Tenia la nota que volia, què m'importava el que havien tret els altres?

- L'Àlex i jo hem estat mirant-ho.
- Què, us avorríeu?
- No, teníem curiositat... Em deixes veure el paper amb les notes?

I mentre es mirava el paper de les notes, va aparèixer una noia de la classe, que va venir directa. La típica noia pilota, empollona, d'aquelles que fan tanta ràbia. Va mirar el paper, i li va dir despectivament:

- Tu no has fet la selectivitat, veritat? Són les de la Lluna, no? Deixa'm veure!

I mentre jo me la mirava amb cara de vés a emprenyar a algú altre, em va deixar anar:

- Ja! He tret millor nota que tu de filosofia.

Doncs que bé.

Vaig recuperar el paper de les notes, sense dir-li el que es mereixia: i de les altres? Però vaig callar i em vaig girar a buscar a qui havia estat parlant amb mi.

Ja no hi era. Havia desaparegut i no ens vam tornar a veure en uns quants anys.

M'havia dit que volia estudiar empresarials. I jo vaig donar per fet que havia repetit el COU, havia entrat a empresarials, i havia estudiat el que volia.

I ens vam trobar on no hagués pensat mai que ens poguéssim trobar. Jugava amb avantatge, sabia el meu nom abans de veure'm.

No va aparèixer fins a l'últim dia. No vaig ser capaç de reconèixer a qui havia estat parlant amb mi temps enrere. Havien passat... 7 anys? A més, que estigués allà era una cosa impensable per mi, si m'ho arriben a dir, no m'ho crec.

Em va donar un paper on hi havia el seu nom. Jo mirava cap a una altra banda, ni tan sols vaig mirar qui em donava el paper. Vaig mirar el paper, i vaig comprovar que tot estigués correcte, fins que els meus ulls es van parar en el nom. El nom i els dos cognoms. De què em sonaven?

Quan em vaig adonar de què em sonava aquell nom, vaig aixecar el cap. Ja no hi era. Havia desaparegut.

8 comentaris:

XeXu ha dit...

Curiosa la història de la noia que desapareix, no hi ha manera d'atrapar-la, però la vida és injusta, perquè la que hauria de desaparèixer és la borde de l'empollona aquella. Quina ràbia de tia, no?

Lluna ha dit...

Noia? :-)

Sí, l'empollona hauria d'haver desaparegut... Però també fa un munt d'anys que no la veig.

Tirai ha dit...

No sé perquè, però també he pensat que era una noia la que desapareixia. M'agradaria tenir aquesta facultat per desaparèixer moltes vegades.

Lluna ha dit...

Si algun cop torna a aparèixer, li diré que tots us penseu que és una noia :-)

Per què tots penseu que és una noia? Les noies desapareixen més que els nois? Gran tema filosòfic...

A mi també m'agradaria tenir aquesta facultat!

Jordi Jordi ha dit...

Doncs jo he pensat directament que era un noi. Ara he rellegit el post i m'adono que has evitat molt de deixar clar el gènere. És igual. És un noi. Està clar. Potser més tímid que tu? Una història bonica, en tot cas.

Lluna ha dit...

Ah, Jordi Jordi, ara m'has deixat més tranquil.la. Jo estava convençuda que aquí s'hi veuria un noi, i no una noia.

Ho faig sovint, això d'evitar posar sexe a determinades persones, si no és important pel que explico.

Més tímid que jo? Crec que sí. Diria que no havia conegut mai a ningú més tímid que jo, abans de conèixer-lo.

Laia ha dit...

Ostres veig que s'ha obert un debat aquí, i jo no m'havia fixat pas en el sexe, sinó en la seva facultat de desmaterialització XD I aquella repel·lent, si et va recriminar només la filosofia volia dir que en les altres segurament havia tret igual o menys nota que tu... Bé, millor que s'hagi allunyat de tu i no et doni més la llauna :D
M'ha agradat la història, un petonet!

Lluna ha dit...

Sí, Laia, en les altres va treure menys nota que jo.

De fet, no recordo haver parlat amb ella més que un dia...