dilluns, 20 d’agost de 2007

Les coses importants

I, de cop, estic aquí, a davant de l'ordenador, i tinc una barreja al cap que no l'aclariria ni en 50 anys. Però, pensant-ho fredament, crec que no la vull aclarir.

Em col.loco davant de l'ordenador. A la llunyania sento les campanes d'una esglèsia, i a prop, gent que pica portes d'altres habitacions. Estic morta, tinc son, però necessito una sessió, ni que sigui petita, d'auto-reflexió. Fa massa dies que no en faig, en part perquè estic massa cansada. Però també ho podria haver fet les no sé quantes hores d'avió. Tot i que no vaig fer res. Vaig intentar llegir, però no podia. Vaig intentar dormir, però no podia.

Internet va lentíssim, però per escriure aquí no necessito que vagi massa ràpid. M'ha costat un munt mirar el correu i ara mateix el que hauria de fer seria anar directa a dormir. Però... és que he d'escriure.

He d'escriure, però m'adono que no sóc capaç d'escriure les coses importants. Les que importen de debó, tot i que no sé per què m'importen. No m'han d'importar. Em repeteixo a mi mateixa que no m'importen. Em repeteixo a mi mateixa que no veig res. Em repeteixo a mi mateixa que el que pugui veure no és el que és.

He vingut aquí pensant fer un post. Però no aquest. Un en el que vaig a dinar, i no sé com, acabo a la taula amb dos nois rossos, d'uns 35 anys. Els únics nois joves de tot el grup que anava a dinar. Un amb els ulls ben blaus, l'altre amb els ulls ben verds. I no ho he fet expressament, els tres anàvem sols, i hem acabat els tres solitaris a la mateixa taula. Només que ells s'han col.locat davant per davant, i no sé, s'han agradat, i m'he passat el dinar seguint un partit de tenis, d'ulls blaus a ulls verds. Jo he passat a ser invisible.

També podria parlar d'això, que passo a ser invisible, però segurament perquè vull. Perquè m'agrada escoltar. Perquè no m'agrada massa parlar.

M'embolico, ja no sé què dic, i ja és l'hora que m'he marcat per anar a dormir. Amb prou feines puc mantenir els ulls oberts. Ara fa 48 hores que va sonar el meu despertador, allà a caseta. En aquestes últimes 48 hores he dormit... 4 hores aquesta nit a l'hotel.

Avui tinc dues possibilitats. O bé que l'esgotament pugui amb mi (cosa bastant probable). O bé que l'esgotament pugui amb mi, però em desperti d'aquí a un parell d'hores i no pugui dormir pels nervis que em provoca un comentari que he sentit avui. O dos comentaris. Tots dos de la mateixa persona. O tres comentaris (i em pregunto per què seran tots de la mateixa persona). O quatre comentaris. O...

No, sobretot un comentari.

Però els altres comentaris i les altres situacions hi ajuden.

I, això sí, sóc incapaç de posar-ho per escrit. No ho puc posar aquí. No ho puc posar a cap mail. No ho puc escriure per mi.

Perquè jo no he sentit cap comentari.

Jo no he vist res.

Jo només desvariejo de son, i això encara m'impedeix dormir més.

I és que, d'una forma o una altra, aquestes últimes 48 hores he descobert que l'únic lloc on puc ser del tot feliç és a frikilandia. En el fons, sempre ho he sabut. En el fons, quan sento algú que diu "ara us riureu de mi, però...", somric. Però no somric perquè em faci riure el que diu. Somric perquè jo podria haver dit això mateix que acaba de dir. Encara que jo no arribi a la sola... He dit que no parlaria, així que callo. La son em venç, i em fa dir coses que no vull dir.

Des de fa un parell de dies que em recordo d'una cosa que em va dir algú que es passa per aquí, que tots ens considerem millors que algú altre en alguna cosa. Jo intento trobar la cosa, i que em caigui un llamp, però no la trobo. Impossible.

Però l'important és que sóc a frikilandia. I m'encanta.

11 comentaris:

XeXu ha dit...

Ara et riuràs de mi, però... m'encanta tornar a llegir-te! Gairebé m'ho havia cregut que hauríem d'esperar una setmana per tenir-te entre nosaltres. I que vols, això d'aquí també és una mica frikilàndia, per això estem tant còmodes. Tots els que escrivim per aquí ja ho som una mica, de frikis, alguns més i d'altres menys, però hi ha patrons que ens uneixen. I per aquñi no vol dir al teu blog només, que sembla que quedava malament, sinó en general, a la blogosfera.

Jo sóc dels que no es considera millor que ningú en res, però de vegades la mitja de les nostres característiques no ens deixa en tant mal lloc. Prefereixo el conjunt que una sola propietat.

Anonymous ha dit...

De vegades comentaris com aquest te'ls fa gent que té enveja... Ànims!

Esther

Laia ha dit...

espero que mentre escric aquest post estiguis fent una bona becaina i que descansis força. Deixa reposar el teu cos i la teva ment, gaudeix de l'univers friki que t'envolta, perquè quan tornis, els frikis de la blogosfera (estic d'acord amb en xexu, tots els blocaires tenim una vessant friki) t'estarem esperant. Una abraçada!

mossèn ha dit...

com diuen : querer es poder ... i jo afegiria "embolicar" ... he de tornar-m'ho a llegir ... m'has agafat desprevingut ... salut

Jo Mateixa ha dit...

Si no et coneguès una miqueta podria dir que anaves fumada quant vas escriure aquest post, fumada o beguda (però ja em va quedar clar que no beus).

La son fa estragus bonica, mira de descansar, ho faràs?

Un petonas ben dolcet, a veure si agafes el son d'una vegada :-)

Tirai ha dit...

M'agrada tornar-te a llegir!
Suposo que ja has pogut dormir, havent dormit les coses es veuen millor (i amb l'estomac ple, també)
Buf! És empipador quan una cosa ni tan sols la pots escriure per tu mateixa pel que sigui. Escriure és una de les millors formes de teràpia que conec.
Referent a frikilàndia, bé, ja s'ha dit tots en som de frikis i és genial ser-ho (Encara que si he de ser sincera no sé que carai és això :p)

Lluna ha dit...

Un comentari ràpid, m'he escapat un moment.

El problema és que el comentari no era dolent. Era massa bo. Creava unes espectatives que sé que no sóc capaç de complir.

Després contesto amb més calma, però m'ha semblat que tots hi veieu coses dolentes, però és tot el contrari!

Mandarinada Contraproduent ha dit...

Hola LLuna, la Jo Mateixa m'ha dit que escrius molt, be, es que jo escric molt posts al cap del dia i m'ha deixat l'enllaç del teu bloc tot dient que l'hi recordava a algú que també ho fa.

Quin rotllo t'he fomut.

Nomes dir-t'he que no es dolent escriure molt, sempre que es tinguin coses a dir, i si a més tens la sort de que algu les llegeix que més es pot demanar, no?

Lluna ha dit...

Ara que tinc un parell de minuts (hauria d'estar treballant, però crec que val més que contesti això, així no hi pensaré més), contesto amb una mica més de detall, com faig normalment...

XeXu, l'ara et riuràs de mi no era un ara et riuràs de mi, sinó que era seguit d'una cosa friki. El problema és que totes aquestes coses frikis o les he fet o també m'agradaria fer-les...

No sabia si tindria connexió. És dolentíssima, però puc agafar una wireless. Tot i que no tinc massa temps, però en fi, aquest post l'havia d'escriure, encara que no sé per què. I demà hi ha un altre post. I estic segura que demà passat n'hi haurà un altre. El que no té massa sentit ara és el post de demà...

Pel tema friki, tens raó, suposo que tots els que escrivim o llegim blogs tenim una mica de frikis. Però de frikis n'hi ha de molts tipus, i jo em referia a un grup de frikis que... bé, un tipus de frikisme que m'encanta.

Pel que fa a això de millors i no millors, és que parlo d'una persona que fa les coses que jo voldria fer, i com jo les voldria fer. I es comporta com jo voldria fer-ho. I sap les coses que jo voldria saber. Estic per darrere en tot, i molt enrere, és com una espècie de model. Sovint és difícil trobar algú així, perquè o no t'agrada el caràcter, o té alguna cosa que no t'agrada. Però sóc incapaç de trobar-li l'error que tots tenim.

Esther, ja ho he dit més amunt, no era un comentari envejós. Era un comentari bo. Massa bo. Un comentari que espera molt de mi, però... que jo sé que s'emportarà una decepció.

Laia, aquesta nit he pogut dormir. 7 horetes, m'han anat molt bé, tot i que m'he despertat pel mig. Però he treballat tot el dia, i el que em queda! Ara tinc mal de cap i estic cansadíssima, però el rellotge encara no marca mitja tarda i he de treballar fins tard (hora del lloc on sóc).

Mossèn, no he entès res del teu comentari. Ho sento. Querer es poder? Embolicar? Desprevingut? Em sembla que el que realment passa és que no et vull entendre, però no t'he entès, de veritat.

Ni fumada ni beguda, Jo Mateixa! I no era la son, ho tinc força clar. Però és que després d'un altre comentari, no sé pas què faré demà. Era un comentari bo, però m'han donat ganes d'escanyar a qui l'ha fet. Un "osti, no em diguis això que...", i llavors m'ha demanat perdó. Li sabia greu...

Gràcies Tirai. L'estòmag no el tinc massa ple, que diguem. Quan vaig sentir EL comentari, vaig estar a punt de vomitar el que acabava de menjar, dels nervis que em va provocar.

No és que no ho pugui escriure. És que no ho vull escriure. No em costaria res fer un post. No em costaria res enviar un mail, que estic segura que arribaria comentat fins a la fi, i molt més gran del que ha anat. Però no vull. Perquè em nego a mirar més enllà dels comentaris. Perquè no vull. Perquè... perquè tinc molta feina, perquè sóc una formigueta petita, perquè em sento molt petita i poca cosa. I, el principal problema és que no necessito teràpia!

Hola Mandarinada. Benvinguda. Jo ara sóc a l'exili i no tinc massa temps. Però quan torni ja em passaré pel teu blog. I ja veus quin rotllo he fotut jo amb aquest comentari!

Jordi Jordi ha dit...

Si els comentaris són bons, no li donis més voltes !!!

Mira, no sé perquè, però tots tendim a acceptar sense més els comentaris dolents que ens fan. Segur que tenen raó i no ens n'havíem adonat. Hi pensem, hi donem voltes... I, en canvi, quan ens fan comentaris positius fem justament al revés. Ho diu perquè és un amic, per quedar bé, etc... Vols dir que això no hauríem de fer a l'inversa?

Lluna ha dit...

No sé, és que no és un amic, és que no ha de quedar bé. O potser sí que és amic, potser sí que ha de quedar bé.

El problema és que no m'ho he guanyat. De cap de les maneres. Però sempre ha sigut molt amable amb mi. Com amb tothom. Però em sorprèn, perquè jo sempre he sigut aquella que passava desaparcebuda, perquè volia passar desaparcebuda. Però no em deixa.

I el problema és que li he trobat el seu punt dèbil, que és el mateix que el meu. I sé quan vol parlar i no s'atreveix, quan preferiria desaparèixer. Perquè jo faig el mateix.

Però de la mateixa manera que jo li he trobat el punt dèbil, i comptant amb què és més intel.ligent que jo... cal que continui?