dimecres, 1 d’agost de 2007

Què faria?

Què faria sense els teus comentaris irònics, que fan que em prengui les coses a riure, i els problemes deixin de semblar problemes?

Avui havia d'escriure un post fosc. Un post que començava amb una cosa que fa el meu pare i que em fa molta ràbia, que és donar als altres de menys. Bé, no és donar als altres de menys, però és una cosa que fa molt sovint.

Ahir, per exemple, vaig baixar a sopar i estava mirant un concurs de la tele. I, només d'entrar, el meu pare em va deixar anar el comentari "sí, ya ves, este concursante es muy malo. Es biólogo y le han preguntado si no sé qué era una planta y no lo ha sabido. Vaya biólogo! Qué mal estudiante tendría que ser! Y a eso le llaman biólogo, sin conocer una planta?"

Sempre fa comentaris d'aquest estil, quan la gent té una carrera. Si fan un petit error en qualsevol cosa que li sembli que és del seu domini, ja els diu de tot. I si no tenen carrera... Estic acostumada a sentir comentaris de la gent que m'envolta. "Bah, si estuvo 5 años para hacer una carrera de 4. Es un vago". O coses de l'estil "sí, ya ves, una carrera y trabajando en una fábrica". O el típic "no fue capaz de ir a la universidad". Tothom és dolent, no hi ha ningú bo, no hi ha ningú que es mereixi ser amic meu, perquè sempre té alguna cosa, sobretot en el terreny acadèmic o de feina. Com si jo fos aquí un Einstein!

El post, però, no anava per aquí. Anava pel fet que jo no vull convertir-me en algú com ell. Tots som humans, i tots ens podem equivocar. I cadascú decideix què vol fer a la vida, i si no vol estudiar, doncs que no estudii. I si vol treballar en una fàbrica, perquè no troba feina enlloc més, doncs que hi treballi. I jo no sóc ningú per jutjar a ningú. Faltaria més!

No ho fa amb tothom, això, el meu pare, està clar. Només amb la gent que va als concursos. Bé, i amb qualsevol noi que vegi parlar més de mig minut seguit amb mi i que no li agradi (o sigui, qualsevol noi que vegi parlar més de mig minut seguit amb mi).

I ja me n'he anat de tema. Jo deia que no volia convertir-me en algú així, però m'he adonat que jo també ho faig una mica. No amb el que ha estudiat la gent o amb el que treballen, al cap i a la fi una persona és una persona, independentment del que hagi estudiat o del que sàpiga, i a mi no m'importa. El que passa que m'he adonat que el que jo anomeno "gent simple" em posa nerviosa.

I em sento fatal, perquè jo no sóc ningú per anar jutjant la gent, i per dir-li simple a algú, que jo fico la pota bastant sovint. I ni tan sols sé explicar què és el que entenc jo per "gent simple". Gent que són incapaços de veure més enllà del seu nas; gent que es creuen el que ha dit no sé qui, només perquè ho ha dit no sé qui, i sense raonar el que s'han cregut. Però tampoc és ben bé això. Gent d'aquella que, quan acaba de dir alguna cosa, et quedes amb la sensació de que són tontos, i tonto vull dir que no arriben a més, per alguna raó que no sé.

Però, tot i així, jo també fico la pota, jo també semblo tonta sovint, jo també em crec certes coses... Així que no sóc ningú per dir simple a algú altre, però malgrat tot, alguns cops ho dic. Molt pocs, sí, però de tant en tant ho faig. No en veu alta, però sí per mi mateixa.

La gent simple em posa dels nervis. I em fa sentir fatal. D'una banda, perquè em posen nerviosa, amb les seves deduccions errònies, i que sempre creuen que són correctes, que tenen raó, i intenten ridiculitzar-te si dius el contrari, o et diuen que la ciència no té raó, o que els confonc amb els números i els estic enganyant. Però també em sento malament amb mi mateixa, perquè sé que no tinc cap dret a dir simple a ningú (per què s'assemblarà tant la paraula simple a la paraula ximple?). No tinc cap dret a posar-me nerviosa per algun comentari simple que fa algú. Però m'hi poso. I llavors lluiten a dintre meu els nervis de la persona que tinc a dintre, que vol dir-li quatre coses ben dites a qui té a davant, dir-li que si no ho veu, que està dient una gran tonteria. Però també lluita aquell homenet que tots tenim a dintre i que es diu consciència, i que em diu que sóc mala persona, i que jo sovint també fico la pota. I que la diferència està en què jo reconec que m'he equivocat, si algú m'ho raona, però aquestes persones simples no i... crec que hauria d'anar a córrer uns quants quilòmetres per treure'm els nervis de sobre.

I al final ho he fet, he escrit el post. El post que he pensat que escriuria aquest migdia. El post que no hagués escrit si no hagués sigut per tu, que llavors hagués escrit alguna cosa molt més fosca. Perquè tinc un costat fosc, jo també. I molt fosc, diria jo.

Però m'has fet un parell de comentaris irònics i he rigut. I ara encara em fa riure un dels dos comentaris, perquè tens unes sortides que déu n'hi do.

Així que he acabat escrivint el post. Fosc, però no tant com l'altre que hagués escrit abans dels comentaris irònics.

Què faria, sense els teus comentaris?

5 comentaris:

Tirai ha dit...

Compartim aquest costat fosc, ho confesso. Però, no sé, és tan greu? Em posen especialment nerviosa si aquestes persones, a més amés, ho diuen tot cridant. Ho sento, no puc

Lluna ha dit...

No ho sé si és greu, Tirai, però jo em sento com si em sentís superior, i això no m'agrada.

Jordi Jordi ha dit...

Sempre és bo tenir algú al costat, que ens centri quan sortim del nostre camí. I si ho sap fer amb gràcia, encara millor. No et preocupis, aquests sentiments que descrius, els tenim tots, amb més o menys mesura. En el fons, vol dir que tenim un mínim d'autoestima. I això és bo.

XeXu ha dit...

Ho has tornat a fer. Has escrit un post (molt bo, per cert) que podria haver escrit jo perfectament, amb els matissos que tu vulguis. Començant pel fet de que jo tampoc em vull assemblar al meu pare, i acabant per tot això de la gent simple i de sentir-se superior davant de gent, fins i tot en el punt de sentir-nos malament per pensar així. Com ho fas? Com fas que de vegades em senti tant identificat amb les coses que escrius?

Per destacar una coseta, i no fer un comentari a cadascun dels punts del post (que podria), em quedo amb una frase que m'ha encantat: "per què s'assemblarà tant la paraula simple a la paraula ximple?" No sé si és teva, però si ho és, apunta-la bé i patenta-la. Genial.

Lluna ha dit...

Gràcies pel comentari, Jordi Jordi. Sentir que l'altra gent té els mateixos sentiments et fa sentir més... dolent?

XeXu, ja saps que a mi també em passa amb els teus posts, això mateix. I, parlant del meu pare, és molt difícil això que dius perquè m'hi assemblo, i molt, almenys físicament.

I això de simple i ximple... és que anava escrivint i pensava: ara se't col.larà i escriuràs ximple en comptes de simple. I al final no vaig poder evitar posar la frase. No tinc consciència d'haver-la llegit enlloc, però mai se sap, potser són d'aquelles coses que sents, i llavors et penses que són teves, però en realitat ja les havies sentit en algun lloc...