dilluns, 13 d’agost de 2007

Amb un somriure als llavis

Ahir vaig anar a dormir amb un somriure als llavis.

No sé si va ser la cançó que vaig escoltar 50 vegades (bé, potser no tantes, però si faig números m'adono que potser van ser més), el meu petit viatget al sòtan, on vaig obrir un parell de caixes més (que tenien relació amb la cançó, però malauradament no vaig trobar el que buscava, tot i que vaig trobar altres coses que em van fer somriure) o el llibre que vaig agafar.

La cançó torna a sonar ara mateix. És com una droga, no puc deixar d'escoltar-la. Aquesta nit l'he estat cantant tota la nit, i m'he despertat amb la cançó al cap. Amb els pocs dies que falten, he d'aconseguir arreglar l'altre ordenador per posar-la al reproductor d'mp3. Se'm va espatllar fa uns dies (setmanes?) i vaig deixar-ho estar per inútil. Però hi vull aquesta cançó. No és un caprici, em sembla que és una necessitat.

A la caixa hi havia moltes coses. Hi havia una història del segrest d'un avió. Era una història senzilla i innocent, però maca. Hi havia fitxes de llibres sense corregir. Totes aquelles fitxes que la mestra em va dir que no li entregués, que amb 6 en feia prou, i que jo li'n donava una cada setmana, i no podia ser. Llibres i llibres que no estaven a la caixa. Llibres que no recordava de res, ni tan sols el títol. Fins i tot un llibre que vaig estar parlant amb algú fa poc, i li deia que no l'havia llegit mai. Però allà estava, la meva lletra, i un resum del llibre. Realment em pregunto on era el que buscava, però es deu haver perdut. Una pena.

I el llibre... Hagués pogut acabar-lo d'una llegida, però no vaig voler. Vaig voler que durés. Vull que em duri encara uns dies més. Així el plaer de llegir-lo es repartirà entre uns quants dies, no un dia sol. Havia oblidat com m'agradava el llibre. Però, sobretot, havia oblidat que, encara que no vulgui, a dintre meu encara hi ha aquella nena de 10 anys que mirava per la finestra quan el sol es ponia i mirava la lluna. Aquella nena que tenia molts somnis, molts, i que després de tants anys segueix creient en els somnis, i que sap que no es conformarà amb res menys que els seus somnis. Coses petites, els somnis d'una nena de 10 anys, però coses a les que no es pot renunciar. I sí, sóc innocent i totes les paraules que s'hi vulguin posar al darrere que vulguin dir el mateix: ingènua, càndida o qualsevol altre sinònim. I sé que, després de tots aquests anys, no vull renunciar a ser així, no vull renunciar a ser totes aquestes coses. I sé que em faré mal una vegada i una altra, que la gent em seguirà dient que no sigui així, però jo continuaré així, i a qui no li agradi, que miri cap un altre cantó. Vull ser aquella nena de 10 anys!

Volia posar un paràgraf del llibre, però m'ha costat moltíssim. Els hi posaria tots. Bé, tots potser no, però he triat un tros que, sense ser el meu preferit, considero molt adequat.
- Un dia vaig veure pondre's el sol quaranta-tres vegades!
I al cap d'una estona afegies:
- És que quan s'està molt trist, agrada de veure les postes de sol...
- Així, doncs, el dia de les quaranta-tres vegades, n'estaves molt, de trist?

10 comentaris:

Lluna ha dit...

Sé que no té res a veure amb el post, però és que m'encanten aquests còmics (sí, una de les coses que faig cada dia és mirar còmics per internet, d'aquestes tires curtes, i aquesta és una de les meves dues sèries preferides).

M'ha fet moltíssima gràcia, perquè jo a vegades tinc el mateix problema que la primera part de la vinyeta :-) Per si algú no somriu. Tots hauríem de somriure, almenys un cop al dia. He dit al dia? Volia dir un cop cada hora, o cada minut, o cada segon...

La tira es pot trobar aquí, o si ho preferiu: http://xkcd.com/302/

Lluna ha dit...

Està clar que no es pot passar de baix a dalt en una tarda-vespre. Avui em sento infinitament sola, però és que aquella nena de 10 anys també s'hi sentia, d'infinitament sola.

Però ella somiava. Somiava en un món millor. Rebia per totes bandes, però somiava que el seu cor deixava de sofrir per coses que ella creia injustes.

La nena de 10 anys que viu a dintre meu sap que algun dia la vida deixarà de ser injusta. I ara acaba d'entendre una cosa i es sent fatal. Però a la merda, la nena ha de sobreviure, encara que sap que aquest cas és diferent.

perdedor ha dit...

Molts cops veus algú que plora i sembla que rigui; n'hi ha que ploren de riure; que riuen per no plorar; i mil coses més. Al final, depèn de tan poca cosa. Només falta el "click", veure que depèn de ben poca cosa. És que és molt poca cosa. El millor de l'alomisme és que hi hagi sigut.

Lluna ha dit...

Gràcies perdedor. Mira, Aloma, un altre dels llibres que era a la caixa :-)

XeXu ha dit...

Primer de tot... per Déu digues la cançó!!! Per què ens deixes així? Jo també vull somriure amb una cançó, m'encanta.

Aquella nena de 10 anys viu en tu, jo també sento de vegades aquell xaval que no s'assabentava de res i que no tenia ni idea de com funcionava el món. El tinc molt present, perquè encara avui, tampoc no sé gaire com funciona. No matis a la nena, val la pena que et recordi d'on vens, i el que no vols deixar de ser.

Lluna ha dit...

La cançó? És la mateixa que estic escoltant ara :-) Al final l'avorriré i tot (és mentida!!!) Però, vols dir que necessites una cançó per somriure?

Si aquest fos el meu antic blog, la cançó seria, sense cap mena de dubte, l'I will survive. No sé per què, sortia bastant sovint, i tenia bastants posts. Aquesta ja en té 2, i el d'aquí a 8 dies, 3. Segur que saps quina és. I sinó, la resposta d'aquí a una setmaneta... (si és que puc publicar el post). Ara m'adono que estic creant moltes expectatives, però és una merda de post, que vaig escriure escoltant la cançó. En fi, que m'enrotllo massa.

I tranquil, la nena segueix amb mi. No crec que marxi mai.

Boira ha dit...

Sempre em de mantenir viva la nena o nen que tots portem a dintre, és bo recordar com pensàvem en aquella època, les emocions i il·lusions. Jo ja fa temps que vaig deixar enrera aquella nena, els cops que m'ha anat donant la vida l'han fet amagar i de vegades la trobo a faltar, i llavors la faig sortir una estona.

Lluna ha dit...

La vida sempre dóna cops. Però em sembla que prefereixo seguir com ara. Sé que m'aniré donant cop rere cop, però... bé, prefereixo seguir creient en els somnis (tinc un llibre d'en Peter Pan a la pila de llibres per llegir...)

Jordi Jordi ha dit...

Et felicito per saber trobat la nena de 10 anys que portes dins. No perdis mai de vista aquests somnis. Encara que ara no t'ho sembli, són els que t'ajudaran a tirar endavant en els moments més difícils.

Lluna ha dit...

Ho sé, Jordi Jordi, ho sé. Sense la meva nena de 10 anys no sóc res!