dimecres, 8 d’agost de 2007

En busca dels llibres perduts (segona part)

No puc parlar de tots els llibres que hi havia al sòtan. Si ho fes, a les 12 de la nit encara estaria parlant. Això sí que és un retorn al passat, i un gran retorn, que m'ha fet recordar moltíssimes coses.

El zoo d'en Pitus ja l'he mencionat abans. Per cert, algú em pot explicar com acaba? :-)

Podria continuar amb un munt de llibres del Vaixell de Vapor. Ja no recordava que de petita era una lectora compulsiva. Però tots els títols em sonaven. Tots em feien somriure. Tots em deien alguna cosa. I tots, tenien unes dates que no eren les que tocaven, sempre els llegia abans de l'edat que el llibre posava recomanada... Però tots són tan llunyans... Aquests són els llibres que llegia fa exactament 20 anys, aquells que posaven "a partir de 12 anys", però que jo em llegia com si res.

I tots els llibres que vaig heretar del meu tiet. El del llibre de loteria dins del Silmarillion. El meu tiet més jove, que em solia passar els llibres just després d'haver-los llegit ell, quan anava a l'estiu a casa seva.

I En Jim Botó i en Lluc el maquinista.

I el Tirant lo Blanc i la profe de català que sempre em feia llegir en veu alta (els trossos que ella escollia, està clar).

I una contradicció a la meva memòria. Jo sempre havia pensat que de petita, en aquelles caixes, no hi havia llibres com els que m'agrada llegir ara. Però sí. Hi havia La princesa de los elfos. I Els astronautes del Mussol, que m'ha recordat que jo també sóc una lladre de llibres: a davant hi ha escrit el nom de la meva cosina, però em sembla que, després de tants anys, no li tornaré pas... I un llibre que havia buscat en el meu record fa molt de temps: Els colors de l'espai, un llibre d'una col.lecció que tenen a la portada una teranyina blava, i que sabia que n'havia llegit algun, perquè recordava la teranyina, però no sabia quin. I la trilogia de El ciclo de las Tierras, d'en Serra i Fabra.

I la trilogia de la Tessa Duder sobre aquella noia nedadora (que obvi, mare meva!)

I, negaré haver-ho dit, tots els llibres de la Puck, que me'ls vaig llegir tots, un darrere l'altre.

I un llibre, heretat del meu tiet, que em va fer plorar moltíssim (bleda que sóc), Los muchachos de la calle Pal.

I l'Illa del tresor, que no fa ni una setmana li deia a mon pare que sí, que jo el tenia, però no sabia on. També ha sortit d'una de les caixes.

Però hi ha hagut sis llibres que no han tornat a les caixes. Sis que no crec que vinguin amb mi de viatge, però que queden a la llista per rellegir-los.

El primer, quan he vist la portada, m'he preguntat què hi feia la Lluna de 10 o 12 anys a la portada d'un llibre. I no, no era jo, però la foto de la nena que hi ha allà podria ser la meva, la podria haver trobat per casa, i podria haver dit que era jo. La nena es diu Zlata, vivia a Sarajevo i ara té 26 anys. El llibre és el seu diari, des del setembre el 91 a l'octubre del 93. Comença essent un diari normal, fins que el comença a dirigir a una amiga imaginària Mimmy. I em sembla que no cal que expliqui res més. Algun dia em compraré el de la noia que la va inspirar, perquè l'Anna, com jo amb els astronautes del mussol, ja no me'l tornarà mai.

El segon, un llibre de contes. Cuentos del futuro, d'en Ray Bradbury. M'ha cridat l'atenció.

El tercer i el quart no necessiten presentació. Un és El petit príncep. L'altre, Colmillo Blanco.

I, finalment, el cinquè i el sisè estaven cantats: Momo i la història interminable.

17 comentaris:

XeXu ha dit...

Ai, que ploro... és que a mi és parlar de llibres i... Bé, me'n sonen menys dels que esperava, però bé, m'alegro que tinguis un fons bibliogràfic tant important per aquí al soterrani. Si mai em quedo sense res per llegir (ho dubto), ja sé a ui recórrer. Emporta't el Silmaril·lion, collons!!

Lluna ha dit...

Home, XeXu, no ploris, que aquí la bleda sóc jo!!!

A les caixes hi havia molts llibres que segur que t'haguessin sonat. Però hi he posat aquests, perquè són els que m'han portat més records.

I jo deixo llibres, però com te'n deixi un i no me'l tornis... al cap de 10 o 12 anys encara me'n recordaré!!! O sigui que compte amb mi!

Vale, vale, ja m'emportaré el Silmarillion (que jo no li poso l.l, perquè el el tinc en castellà, ja se sap, el meu tiet...)

Lluna ha dit...

He fet algun descobriment d'aquells que fan gràcia:

A dintre de Colmillo Blanco hi ha un calendari de l'any 94 amb una foto de Roses. I sé exactament perquè :-)

La història interminable me la van portar els Reis l'any 88, que va ser quan no vaig ser capaç de llegir-lo.

Momo és del 90.

El petit príncep té una taca de cafè, que és impossible que fes jo.

Vale, va, ja vaig a passejar el gos i a treballar una mica!

Tirai ha dit...

Oh! Jo si mires els meus llibres de petita n'hi ha molts de l'Enid Blyton, excepte un, tots heretats de ni sé qui.
Jim Botó i Lucas el Maquinista és un llibre especial per mi. I el Petit Príncep una amiga me'l va regalar per restituir el vell que el tenia fet miquetes.
També, em llegia els llibres abans de l'edat, de fet, d'això tinc una anècdota a ma mare una mica més i no li vénen un llibre per això. I... res, que jo, també, era una lectora compulsiva de petita. El que em sap greu haver descobert Roald Dahl ja de gran.
El Zoo d'en Pitus és el típic llibre que ningú recorda com acaba. De fet, jo només n'he llegit el final i no me'n recordo (simplement, deu ser que en Pitus torna a escola o alguna cosa així)

Tirai ha dit...

He posat Jim Botó i Lluc el maquinista mig en català i mig en castellà. És que el meu és en castellà

XeXu ha dit...

No home, no, el Silmaril·lion que jo tinc és en català, i això si que té mèrit! La traducció és tant rebuscada que el fa encara més dens. Però genial igualment. Com ho faràs si els Valar no parlen en català i en Sauron i na Ungòliant no ataquen els abres de la llum del reialme benaventurat??

El Zoo d'en Pitus jo tampoc recordo com acaba, però dubto que recordi com acaba res que llegís fa 20 anys... jo també em declaro un lector compulsiu quan era petit, a la biblioteca de l'escola em coneixien bé, i algun cop em van dir que el llibre que intentava treure no era per la meva edat, però també feien la vista grossa amb mi, perque era un gran client.

Lluna ha dit...

Visca els lectors compulsius!

Tirai, les meves capses també estan plenes de llibres de l'Enid Blyton. I si t'he de dir la veritat, no recordo de què anava en Jim Botó i en Lluc el maquinista. Sé que em va agradar molt, però tenia 8 o 9 anyets... I a ma mare tampoc li volien vendre els llibres, sobretot si anava amb mi, perquè jo semblava més petita del que era, i entre una cosa i una altra... més d'un cop havia vist a ma mare inventar-se una germana gran...

Home, XeXu, no facis embolicar-me, ara! Que jo El senyor dels anells el tinc en castellà. I la còpia del Hobbit que corre per casa és en anglès i ja vaig tenir problemes amb determinats noms... Ara no m'hi barregis el català, a sobre!

Amb mi no feien la vista grossa a la biblioteca. Com que ens hi portaven a una hora que estava tancada i la mestra havia de vigilar, jo directament era la bibliotecària i feia els préstecs, així que ningú em podia dir que el que agafava no era adequat...

perdedor ha dit...

Per puntualitzar la Tirai, mai és tard per Dahl (és més, la gent diria que és per adults, en realitat. Però això sempre és una tonteria).

Oé-oé! Has trobat Momooooooo!!! A la merda els hombres grises!!!!

Lluna ha dit...

Sí, he trobat Momo :-)

Però per mi són homes grisos, que el tinc en català! :-)

perdedor ha dit...

Oh! Diferència generacional, potser?

Per cert, no me'n puc estar: Bradbury és genial, genial, genial. Cròniques marcianes és del millor que s'ha fet.

Però tu ataca Momo. Saps una cosa? Avui, que he arribat a casa escandalosament tard i cansat, me n'he anat directe cap els llibres a buscar Momo, i me l'he mirat (el meu té dibuixets). :)

Lluna ha dit...

Diferència generacional??? Però si què tens? 5 anys més que jo? O és perquè els vas llegir més tard? :-)

El meu Momo també té dibuixets :-) I la història interminable (aquest en castellà) també.

XeXu ha dit...

Segur que no esteu parlant d'elfs grisos? Pensa que al Silmaril·lion hi ha elfs de tots els colors. Això si de dibuixets, res de res, com a molt, algun mapa de Beleríand i para de comptar...

Lluna ha dit...

XeXu, no has llegit mai Momo? Són homes grisos, que roben el temps!

Laia ha dit...

Buff potser faig un esforç sobrehumà i llegeixo la història interminable (el teu també canvia de color la lletra per diferenciar els dos mons?)Jo tinc molts llibres també de L'Enid Blyton, d'aquells de Los Cinco (son de ma mare) i me n'he llegit algun... En recordo un que em va fer molta por! I també tinc l'Illa del Tresor i el petit príncep! Ei, que tenim llibres comuns! Potser algun dia em passo per la biblioteca i agafo algun dels que mencionaves l'altre dia, potser m'agrada i tot...

Ah! també tinc tres o quatre del manolito gafotas i un que ja està antic i que per cert encraa no he llegit: raíces

Una abraçada!

Lluna ha dit...

Home, Laia, si no t'agrada, no facis cap esforç per llegir un llibre que no t'agradarà.

Sí, el meu té capítols en verd i capítols en vermell, depenent d'on siguin.

A mi en Manolito Gafotas ja em queda llunyà, aquelles coses de tenir uns quants anys més. Però no m'ha cridat mai l'atenció. No crec que en llegeixi mai cap.

Laia ha dit...

Bueno això d'esforç és un dir... Puc començar-lo i si no m'agrada deixar-lo (encara que és la cosa que més odio del món, deixar un llibre a mitges!)I els del manolito son heretats del meu germà, crec. Ara no ho sé...

apa adeu!

Lluna ha dit...

A mi tampoc m'agrada deixar llibres a mitges. Normalment sempre els acabo. Però... he de reconèixer que algun l'he deixat a mitges...