divendres, 10 d’agost de 2007

Pors idiotes, pors innecessàries

El dia del campanar de l'esglèsia, jo era la nena que no volia entrar. Sempre fer-ho tot bé, mai portar-se malament, mai fer res que no toqués. Mai llençar-me, si em podia quedar enrere, veient-les passar.

I aquí estic, com sempre, plena de pors.

Sempre em dic el mateix, que el proper cop no tindré por, que el proper cop faré un pas endavant. Però mai ho faig. A la mínima que puc, em quedo enrere, i les veig passar.

Llavors me'n penedeixo. Llavors penso que hauria d'haver fet un pas endavant, però ja és tard.

A vegades, només em pregunto si ja és tard, i el sol fet de preguntar-me si ja és tard em fa quedar-me enrere. Ja és tard?

I penso que em volta una cosa pel cap, però... sóc incapaç de fer-la. Em quedo enrere. Por, sempre por.

Però llavors penso que tampoc tinc perquè ser jo, la que dóna un pas endavant. Podria ser jo, però podria no ser jo.

I si aquest pas endavant no es dóna, potser és que no té tant d'interès.

Llavors tiro enrere, i em quedo amb les meves pors, fins que un dia me'n penedeixo, dic que el proper cop seré més valenta... i el proper cop encara tinc més por, encara tiro més enrere.

7 comentaris:

XeXu ha dit...

I després de parlar de fantasmes una temporada, ara per aquí només es parla de por, ja ho veig. Tots tenim por, però aquesta de vegades ajuda, no ho deies tu que 'no s'és valent si no es té por'? Fés els passos endavant que faci falta, no tens per què quedar-te enrere. Comença a ser hora de que toquis tu les campanes, i que arrosseguis els altres per fer-ho.

XeXu ha dit...

Per cert, serveix d'alguna cosa que digui que el post m'agrada molt, encara que potser no és dels que agrada escriure? És que quan una cosa és bona, dncs és bona, tu.

Lluna ha dit...

Ho sé, he estat a punt de no publicar el post, m'ho he pensat una mica. No volia copiar el post a ningú. Tot i que, com a l'època dels fantasmes, les pors són diferents. O no?

Jo no he dit en cap moment que fos valenta. De fet, ho reconec, sóc un coi de poruga. Sempre ho he sigut. Suposo que va en el paquet, i com més va, em sembla que més (cosa que hauria de ser el contrari).

Ja sé que és hora que comenci a arrossegar els altres a tocar campanes, però molt em temo que la por em bloqueja i que sóc incapaç de fer res. Mira que m'ho he proposat vegades, però sempre acabo bloquejada per la por, i fent passos enrere.

I gràcies pel segon missatge. No, no és dels que agradi escriure, però és la veritat, no? És d'aquells que surten de dintre i que tens una veueta a dintre que et diu que reaccionis, que tenir por no serveix de res. Però la veu de la por sempre és més forta.

Tirai ha dit...

Què dir-te de les pors? Jo en tinc moltes i la majoria de vegades em bloquegen. No sé, he arribat a la conclusió que la lluita constant contra les pors no serveix de res, s'ha d'aprendre a viure amb elles, t'hi has de fer amic i, de mica en mica, deixen de tenir tanta força.
No sé, molts ànims! Buf! M'agradaria tenir una vareta màgica per fer desaparèixer les pors!

Lluna ha dit...

M'ha fet gràcia això de fer-se amic de les pors. Però com es fa? Perquè a mi només fan que bloquejar-me, i això que fa molt de temps que no parlo de l'auto-boicot...

A mi també m'agradaria tenir aquesta vareta. Que sóc bruixa, però no del tot.

Carai, aquest post està generant una de frases (alguna meva, però sobretot vostres) que em donen ganes de posar-les allà dalt per recordar-les durant molt de temps. Però m'ho he de pensar, que sinó no pararé de posar frases! (Deu ser la novetat).

Jordi Jordi ha dit...

Hem de saber viure amb les nostres pors. No deixarem de tenir-les, però podem provar d'evitar que ens bloquegin.

Lluna ha dit...

Sí, el problema és com evitar que ens bloquegin...