dijous, 24 de maig de 2007

És tard. M'he passat la última mitja hora caminant a sota del sol. És prop del migdia, i per on he anat no hi ha ni una sola ombra. A més, feia pujada. La meva cara és de color vermell pujat.

Mentre em dirigeixo al meu lloc, em trobo una companya. Em somriu, i em pregunta si sempre vaig escoltant alguna cosa. Somric i li dic que sí.

Arribo al meu lloc de treball. Algú es gira per mirar qui entra. Però no és qui esperava trobar. Somric. No sé qui guanyaria en una competició per saber qui és el més vergonyós. Però, malgrat tot, sempre ens saludem amb un somriure.

Ningú m'ha fet mai cap comentari, però jo em puc trobar 50 vegades alguna persona pels passadissos i dir-li 50 vegades hola amb un somriure.

Recordo que fa temps vaig estar a punt d'escriure un post, i no sé per què no ho vaig fer. Tenia un molt mal dia. Però molt. No tenia ganes de parlar amb ningú, ni de saludar a ningú, ni res de res. Així que, mentre estava en un passadís, prop de la paret, i vaig sentir que venia algú, vaig fer veure que no havia sentit res, i vaig seguir de cara a la paret. Una veu em va saludar per darrere: "Hola, Lluna". Era una veu riallera, em vaig girar, i em va saludar amb un somriure. Vaig seguir el meu camí i em vaig trobar dues persones més. Primer una, i després l'altra. Totes dues van fer el mateix. Em van saludar, amb un somriure, malgrat que la meva cara no era massa bona. Vaig arribar al meu lloc, em vaig asseure, i la cara em va canviar, només de veure que aquells somriures que em sortien espontàniament, havien tornat el dia que més els necessitava.

Però, a part de determinats dies, la gent no acostuma a saludar-te cada cop que passes. Et diuen hola el primer cop i para de comptar. La gent? La gent, menys la persona que s'ha girat per veure qui entrava. Al principi em feia gràcia, perquè pensava: "mira, sempre que veu algú, saluda amb un somriure, encara que l'hagi vist fa 5 minuts". Fins que em vaig adonar que jo feia exactament el mateix.

Agafo l'ampolla d'aigua. Em moro de set, però està buida. Així que me'n vaig, a buscar aigua.

Torno al cap d'un parell de minuts. La persona que està allà a prop es torna a girar. Torno a somriure, i li torno a dir hola. I rebo el mateix. Com si no li hagués dit hola fa un parell de minuts.

Em poso a treballar. De tant en tant, també treballo. Però només de tant en tant, no fos cas que em cansés!

Però la persona, amb qui fins ara només ens havíem dit hola i adéu (d'acord que algun dia li puc haver dit hola unes quantes vegades, però només hola i prou) es gira i em comenta no sé què.

Aixeco el cap. Em pregunto si m'ho diu a mi, però no li pot dir a ningú més. No hi ha ningú més al voltant.

Però no sé què dir. Em podria haver parlat de cinquanta temes diferents, i jo podria haver dit alguna cosa, però va i em treu... Res, que somric i gairebé no li responc, només algun monosíl.lab i prou.

Em faig ràbia a mi mateixa. Perquè coi, no acostumo a tenir a ningú a prop amb qui parlar. Potser aquest és el problema: estic massa sola, i quan hi ha algú al voltant, m'atabalo. I no només quan hi ha algú al voltant, perquè quan hi ha qui hi ha d'haver, encara xerra menys que jo.

El problema és aquest: que no em cau malament, i em comporto com si no hi volgués parlar.

Passa el dia. Va venint i marxant. Cada cop que ve, fa algun comentari. Crec que hi he parlat més avui que en tota la resta de temps que fa que treballa al mateix lloc que jo.

I em queda una sensació. La sensació de que hi ha estat més estona de la que hi hauria d'haver estat. Ve, se'n va. Torna a venir, se'n torna a anar. Cada cop que se'n va, ho fa com si ja hagués acabat el que havia de fer. Però als cinc minuts, torna per qualsevol altra cosa.

Finalment se'n va i ja no torna. I jo em quedo amb el dubte, de si és que sóc poc sociable, poc xerraire, o què.

Però llavors m'ho repenso. Amb d'altra gent potser no parlo tant, o potser sí, però aquesta persona en particular parla amb poca, de gent. I només si li pregunten alguna cosa.

Que m'hagi preguntat quatre o cinc coses avui, quan no estàvem parlant de res, quan tot estava en silenci, suposo que deu ser bo. O potser no. Però, de totes formes, no crec que ho arribi a saber mai.

6 comentaris:

XeXu ha dit...

Doncs demà hi parles una miqueta més, i així poc a poc. Serà que li resultes simpàtica a aquesta persona, per algun motiu o altre. Aprofita.

Jordi Jordi ha dit...

Deus tenir un somriure molt bonic. Només així s'explica que tothom et saludi, cada dia, cada cop. Fins i tot el dia que no estàs gaire de bones...

Tal com ho has explicat, potser li hauries de donar una oportunitat, a aquesta persona.

Dan ha dit...

Al final ho sabràs.

ddriver ha dit...

La vergonya jo la porto ambmi a tot arreu,menys a la feina.No entenc el perque pero alla no vol vindre amb mi.
Intenta dexarla a la porta,al sortir estara alla ningu te la pendra

Tirai ha dit...

M'agrada el post. Em sembla que és molt bon senyal que aquesta persona que normalment només somriu i diu hola s'hagi decidit a dir alguna cosa més.

Lluna ha dit...

XeXu, és que no hi puc parlar si no coincidim a cap lloc. "Viu" (per dir-ho d'alguna manera) lluny d'on visc jo, i no tinc cap raó per anar allà on viu. Així que...

Jordi Jordi, com el somriure no sigui bonic, després de tots els anys que vaig portar ferros i després de que em traiessin els queixals del seny (i els óssos) abans de que em sortissin, ja n'hi ha com per matar als dentistes! Tot i que tampoc crec que sigui especialment bonic.

Una oportunitat? Ara m'he perdut... o faig veure que m'he perdut...

O no, Dan.

Ddriver, en aquest cas no era cosa de vergonya...

Gràcies, Tirai. Vols saber un secret? Avui no havia de venir allà on sóc jo, però ha vingut per una cosa, que sabia que no trobaria allà.