dimecres, 16 de maig de 2007

Un matí qualsevol...

Sona el despertador. M'aixeco i me'n vaig directa a esmorzar (què, sinó?)

Em recordo d'una panera que em van regalar aquest cap de setmana (o me la vaig guanyar, no sabria dir-ho...) i en trec un fuet boníssim.

Quan acabo d'esmorzar ja sóc sola a casa. Encara no són dos quarts de set. Em vesteixo i marxo.

Avui ja és clar, cosa que vol dir que veig el que m'envolta. Quan passo pel cantó del tros de bosc on hi ha eucaliptus, veig un dels arbres que ha caigut. Deuria caure dilluns, el dia que va fer tant de vent i va ploure tant. M'entristeix veure que ha caigut en direcció al bosc, perquè no ha caigut del tot: està caigut sobre un altre arbre, que ja no s'aguanta dret del tot. Em recorda als circuits de dominós que feia quan era petita, el problema és que això són arbres. Penso que si hagués caigut en direcció a la carretera, ja l'haurien tret, però així es quedarà molt de temps així, mig penjat, a punt de caure.

Continuo amb els meus pensaments. Aquest cap de setmana vaig anar a una altra festa infantil d'aniversari. Pares, mares, nens... i jo. Vaig descobrir que era la única adulta que sabia fer braçalets i trenes d'arrel. No sé si és bo, si és dolent, si no n'hauria de saber, o si les mares o els pares n'haurien de saber. Prefereixo més no pensar-hi, que els nens, quan volen alguna cosa d'aquestes, ja em venen a buscar a mi. Que s'ha de fer un treball manual? Ja els tinc a buscar-me. El que ells no saben és que jo sóc una destralera.

No me n'adono i ja sóc a la ciutat.

Primer semàfor: paro el mòbil. Ha dormit tota la nit al cotxe, i per això miro si hi ha alguna trucada perduda o algun sms. Però no sé ni per què em molesto a fer-ho.

Segon semàfor: agafo les coses i les intento posar a sota el seient de l'acompanyant. Em maleeixo els óssos pensant que he de tirar el seient endavant, perquè així no hi arribo. Però mai hi penso.

Tercer semàfor: obro la bossa del gimnàs i en trec la tarjeta.

Aparco al gimnàs i entro.

Em col.loco en una cinta. Arriba una noia i me la miro. La conec. Però no sé de què. Segueixo corrent mentre la miro. Ella està d'esquenes, però estic convençuda que la conec. Fins que me'n recordo. Era la meva altra jo a la guerra. Primer jo n'agafava uns i ella els altres, i després ens canviàvem els "enemics".

Acabo de córrer i se m'acudeix que estaria bé que em controlés les pulsacions. Ho faig de la forma de tota la vida: dit al coll, sis segons i multiplicar per deu. No és exacte, però dóna una idea de com estic. 180. Buf. Em sembla que m'he passat! Deixo passar mig minutet. 150. Anem bé. Deixo passar un minutet més. Les teles, que a aquesta hora encara fan notícies, marquen l'hora amb minuts i segons i va molt bé. 100. D'acord, ja m'he recuperat. Me'n vaig.

Pel camí em trobo una iaia, que sol venir sovint a aquestes hores. Li dic hola, i em torna un somriure. Fa 3 anys que ens creuem pel gimnàs i mai hem passat de hola i un somriure, però sempre ens diem hola i somriem, com si ens coneguessim de tota la vida.

Torno al cotxe.

Primer semàfor: la tarjeta del gimnàs a dintre la bossa, per demà.

Segon semàfor: obro el cendrer del cotxe, i apareixen un rellotge, unes arrecades, un anell...

Tercer semàfor: em poso el rellotge, les arrecades, l'anell...

Quart semàfor: poso la mà a sota el seient del condutor. Em maleeixo els óssos, perquè el seient està a darrere de tot. He de pensar a tirar-lo endavant.

Cinquè semàfor: engego el mòbil. Miro si es queixa d'alguna trucada perduda. No sé per què em molesto.

I ja sóc a lloc. Encara no són 2/4 de 9. I per mi ja és mig matí.

5 comentaris:

Tirai ha dit...

T'admiro lluna. Sóc incapaç de llevar-me a 2/4 de 7 de matí per anar el gimnàs (per cert, què és això?). De bon matí no sóc persona, bé ni de bon matí ni a la tarda ni a la nit però a aquestes hores no es nota tant

lem ha dit...

A mi que soc "nocturn" (a vegades he sortit del gimnàs a les 23h) a vegades em feu molta enveja els "matutins" :-P

XeXu ha dit...

Estic amb la Tirai, si alguna vegada sóc persona, no és pas a primera hora del matí. Crec que de les moltíssimes vegades que m'ho he proposat, només dos cops he aconseguit anar al gimnàs pel matí, però mai tant d'hora! I a dos de nou és quan solc estar assegut al menjador, rossegant alguna cosa amb la mirada perduda i amb l'encefalograma pla...

perdedor ha dit...

Hi he estat donant voltes: podria esmorzar abans d'anar al gimnàs (si sabés què és un gimnàs, també) però seria un mal negoci, perquè també esmorzaria després. Dos cops.

Si només llegint-te a la cinta ja m'ha vingut gana!

Lluna ha dit...

Ja veig que vaig al contrari del món...

Tirai, jo quan no sóc persona és a la nit.

Lem, a les 11 surts del gimnàs??????? Mare meva! Jo no podria! I no t'hem de fer cap enveja: anem a un ritme contrari a la gran majoria de gent.

XeXu, doncs jo ahir a la 1:38 feia com dues hores que dormia, ja... Jo ja no és que tingués l'encefalograma pla, és que directament ja no tenia ni consciència!

perdedor, i quin problema hi ha, a esmorzar dos cops? Jo en seria incapaç, però... no li veig el problema!