dissabte, 5 de maig de 2007

Capricis de la memòria

Sóc a casa la iaia. Hi he anat amb ma mare, perquè s'ha de portar la iaia a dormir. Em passejo per allà com si fos casa meva i, de fet, faig la feina com si l'hagués fet tota la vida (que, de fet, tampoc és del tot incorrecte).

Però em trobo un impediment i aixeco el peu. El salto com quan era petita i saltava a goma, allà mateix.

De cop, em ve al cap una imatge de mi mateixa, fa vint anys, en aquella mateixa habitació.

Les nenes del cole jugaven a saltar a goma, però a mi mai m'hi volien. Com a molt, i m'ho feien com si em fessin un gran favor, em deixaven aguantar la goma durant tota l'hora del pati, mentre elles saltaven. Però mai em deixaven saltar.

La veritat, i sense ànims de ser ressentida, perquè aquestes nenes només em venen al cap molt de tant en tant, no sé per què s'estranyen de que no hagi mostrat mai cap mena d'interès per la seva vida. Perquè això no passava només amb la goma. Passava amb tot el que feien. Elles sí que xafardegen a la meva vida, amb ànim crític, però jo ni sé què fan, ni on viuen, ni on treballen, ni tan sols sé si les reconeixeria pel carrer... Simplement, és com si no existissin. I, si he de ser franca, no m'importa el més mínim ni on són, ni què fan, ni què deixen de fer.

La imatge que em ve al cap és la de mi mateixa, amb una goma i dues cadires. Fent el que m'era prohibit a l'escola: saltant amb la goma. Fent el que elles feien, però jo sola. Pujant la goma d'alçada, i vigilant no tocar-la (i sobretot no trepitjar-la) per no fer caure les cadires. Si queia una cadira, llavors la meva àvia em renyava.

Però jo... jo saltava a goma. I elles no ho sabien! I llavors, a l'hora del pati, me n'anava amb els nens a jugar a futbol, que ells sí que em volien.

6 comentaris:

XeXu ha dit...

Els nens poden arribar a ser molt cruels. No sé per quins motius no et deixaven jugar amb elles, però jugar a futbol no està tant malament, oi?

Lluna ha dit...

Jo tampoc ho sé, perquè no em deixaven jugar amb elles, des del primer dia que vaig posar els peus en aquell cole. Però m'ho puc imaginar, i el que m'imagino diu molt poc en favor d'elles. Vaig estar 8 anys rebent les bromes d'unes nenes que es creien superiors, per ser catalanes, riques, maques, o vés a saber quina n'era, la raó.

I jo jugant a futbol m'ho passava molt bé. Em vaig passar 8 anys jugant només amb els nens, a qui no importava d'on venies, ni com eres, ni els diners que tenies.

Però no volia focalitzar el post en això. Elles eren només el que no em deixava jugar, un no-res en el post.

Jo Mateixa ha dit...

La canalla ja se sap, pot ser dolenta de collons :-(

Com ha anat el cap de setmana, la febre, i sobretot TU, com estàs??

Un petonas inmens bonica!!!!!!!

Lluna ha dit...

Jo Mateixa, aquestes ja no són canalla, i continuen igual. Les he vist tractar bastant malament a una d'elles. A mi ja no, que jo passo d'elles i fa molt que no les veig...

Ara ja no tinc febre, però ahir encara en tenia. En fi, suposo que finalment (i ja m'ha costat) ja he vençut el virus.

Jo Mateixa ha dit...

M'enalegro molt llavors de que estiguis millor :-)

Petons preciositat!!!!!

Lluna ha dit...

Gràcies, Jo Mateixa!