divendres, 18 de maig de 2007

Una llumeta verda

Sé que segurament no ho hauria de fer, però ho faig. Es tracta d'aquesta eina que es diu messenger, i que a algunes persones se'ls obre només de connectar-se a internet, i llavors quan hi va la profe de classes particulars i li volen ensenyar alguna cosa, la profe veu el messenger, i un parell d'adolescents que saluden i diuen coses que en principi la profe no hauria de llegir... ai, que me'n vaig de tema.

Durant molt de temps, jo tenia el messenger, però no l'obria gairebé mai. Fins que vaig descobrir l'opció de connectar-se invisible. O sigui, que tu veus qui està connectat, veus quan t'arriba algun mail, però ningú et veu a tu.

Ja feia temps que em preguntava per què ho feia, això. Gairebé mai estic visible, i un dia algú em va dir alguna cosa de l'estil de que feia molt temps que no em connectava. I em vaig quedar sense saber què dir, perquè jo, a aquella persona, la veia gairebé cada dia, connectada a totes hores.

Avui ho he entès. Ja sé per què ho faig. Perquè em fa companyia. Veig algun ninotet verd, i encara que no ens diguem res (cosa difícil, de totes formes, si no estic visible), em fa companyia. Vaig veient com la gent es va connectant, i també em fa companyia. Sí, també em distreu, però per sobre de tot, em fa companyia.

Suposo que és una manera de veure les coses sense ficar-s'hi pel mig. Vull dir que veig qui hi ha, però no em deixo veure: només sóc una observadora.

El mateix em passa amb el gmail i les llumetes verdes. De fet, crec que han sigut les llumetes verdes el que m'ha fet adonar que em fan companyia.

A la feina, sovint obro el gmail que té el meu nom. I allà, en hores de feina, sempre hi ha una llumeta verda. Sempre la mateixa. No he fet servir mai el xat del gmail, i dubto que l'arribi a fer servir mai. Però la llumeta verda fa companyia. És com si em digués que hi ha algú que també està treballant, tal com faig jo. D'acord, si miro el mail no treballo, però quan el miro, veig la llumeta, i em sento acompanyada.

Sembla mentida que, estant com estic sola a casa, el simple fet d'observar una llumeta verda em faci sentir acompanyada.

Sí, ja ho sé, si amb el messenger sempre estic invisible, jo mai sóc aquesta llumeta verda que fa companyia. Però, de totes formes, no sé pas si jo faria companyia a ningú.

7 comentaris:

Tirai ha dit...

Lluna! Per què no hauries de ser una bona companyia?
No m'havia plantejat mai això de la companyia de la llumeta del Messenger

XeXu ha dit...

Home, perdona que discrepi, però passo força estona en la teva companyia, encara que sigui de forma escrita, i sempre passo una bona estona. No necessito saber que estàs conectada, tant sols llegir-te tot sovint, i aquesta ja és prou companyia.

Lluna ha dit...

Em sembla que al final he escrit una frase que no tocava i llavors no he dit el que volia dir.

Però passo moltes hores sola (massa hores). I per això les llumetes verdes em fan companyia, encara que no acabi dient res.

No ho sé, és difícil d'explicar, i avui estic espessa.

lem ha dit...

Doncs jo tinc el msn sempre encès i invisible pq no se'm desconnecti el router (als 5 minuts de inactivitat desconnecta) :-P

Lluna ha dit...

Bé, jo no el tinc sempre invisible... algun cop estic visible. Però gairebé sempre, estic invisible.

Jordi Jordi ha dit...

Estar invisible és com una mica de voyeurisme, no?

Lluna ha dit...

Sí, una mica sí... :-)