dissabte, 5 de maig de 2007

Il.lusa

Sé que no hi ha una paraula que ens pugui definir, a cadascú. Tots som una barreja d'adjectius i cap d'ells ens defineix del tot.

Però hi ha un adjectiu que sí que em defineix bastant bé: il.lusa. I sí, ja ho sé, la gent del meu voltant segurament diria que no. O diria que sí, no ho sé.

La paraula il.lusa em recorda un professor de filosofia, que no era, ni molt menys, el meu professor preferit. Quan havia corregit algun examen, s'asseia a la cadira i començava a repartir-los. Deia el nom i la nota, i tu t'havies d'aixecar a buscar-lo. Fins aquí, res de nou. Molts professors ho feien, malgrat la gràcia que ens feia a alguns alumnes que diguessin la nostra nota en veu alta. Però ell, a més, era diferent. De tant en tant, amb tres o quatre exàmens per classe, abans de dir el nom i la nota, començava a llegir trossos de l'examen. I se'n reia. Llegia trossos fora de context, que feien gràcia, i els criticava i ridiculitzava fins que tota la classe, menys algun pobre desgraciat, reia. Llavors deia el nom i la nota i el pobre desgraciat havia d'anar a buscar l'examen.

Que com sé que eren trossos fora de context? Doncs perquè si no va ser en tots els exàmens, va ser en gairebé tots, jo era una de les pobres desgraciades que rebia les seves burles. Però quan estaves allà al davant, amb tota la classe mirant i rient, no et quedaven ganes de queixar-te i dir-li que no ho havia entès, que tu no volies dir aquella frase fora de context. Algú ho va intentar un dia, la seva primera víctima. I com que va continuar ridiculitzant i el pobre encara ho va passar pitjor, ja ningú més va tenir ganes de queixar-se. Anaves allà, arreplegaves l'examen, i amb el cap tocant a terra tornaves al teu seient.

No recordo pràcticament res del que ens va explicar, ni el seu nom. Però recordo una cosa que ens explicava sobre el món real i el món de les il.lusions. Pintava el terra, i ens deia que això era la realitat. Llavors posava núvols al cel, i ens deia que eren el món de les il.lusions. Deia que havíem de viure al terra, que era més dur, però que el més senzill era viure allà dalt, als núvols. Però que hi havia un perill: visquent als núvols, com més amunt, més bé s'hi estava. Però... com que no era real, al final algun dia podies acabar caient. I, de fet, qualsevol dia cauries. Com més amunt haguessis pujat amb el teu núvol, més forta seria la caiguda (i més grossa la castanya).

Em dóna la impressió que em passo gran part de la meva vida als núvols. A aquests núvols que ell en deia el món de les il.lusions. Inventant-me històries, somiant desperta. I després les castanyes són considerables.

Però no ho puc evitar. Em dic que no hi tornaré. Em dic que estic a terra i que no vull pujar als núvols. Però hi pujo. Un cop i un altre.

I ara em sento pujar als núvols. I em lligo una pedra al peu, perquè sé que els núvols no són res més que això, que fum, núvols. No són reals. Però pujo, i pujo, i pujo...

5 comentaris:

lem ha dit...

Em passa una cosa semblant a mi... ara em relaciono amb un grup de persones bastant bastant terrestres, i a vegades em fa sentir malament o em molesta (no se ben be quina es la paraula) veure que sóc una persona clarament diferent d'ells. Lo de clarament diferent no ho dic en el sentit de "ser millor", simplement "raro" o diferent. Quan tothom pensa en una cosa, jo en penso en una altra i mil coses per l'estil...
Potser te a veure amb el fet que ells son tots "gent de lletres" que a la seva feina te una relacio fluida amb gent "normal" parladora i tot aixo...

XeXu ha dit...

Jo sóc més aviat d'estar sempre amb els peus a terra, i mirar-me el cel amb calma, mentre espero que passi un núvol prou consistent per aferrar-m'hi. Els extrems són dolents, no em desagrada com sóc però tinc por que algun dia enyoraré no haver passat més temps als núvols. Disfruta dels teus vols, fins i tot a les patacades s'acustuma l'ésser humà.

Lluna ha dit...

Persones bastant terrestres? Així jo (i molts com jo) sóc una alienígena? :-) No ho sé, no em referia a aquestes coses, però en fi... jo com que acostumo a viure envoltada de frikies, potser si em rodegés de terrícoles tindria la mateixa sensació. Que seria una sensació diferent de la que dic al post. No ho sé. De totes formes, jo tampoc em relaciono amb gaire gent, i els pocs amb qui em relaciono... són frikies!

XeXu, sempre va bé tenir els peus a terra. Jo ja ho espero, que passin núvols, però a la mínima que un núvol és mitjanament consistent, pam, jo m'hi aferro. Això sí, com que ja estic acostumada a les patacades... doncs ja no fan tan de mal!

Jordi Jordi ha dit...

Lluna, t'he de confessar que he llegit més comentaris teus en altres blocs que no posts. T'ho dic per què no et conec gaire, però he arribat fins aquí, volia deixar-te un comentari i no sé si farà al cas.

Mira, desfés-te de la pedra que inútilment et lligues als peus. Puja als núvols i prova de volar o, si més no, planejar. Qui t'ha dit que no són reals, els núvols? Un professor que es dedicava a ridiculitzar els alumnes? Gaudeix del vol, estigues tranquil·la i veuràs que hi ha molta gent per conèixer, allà dalt.

Això sí, no està de més portar un paracaigudes a l'espatlla, per si les coses es torcen en un moment donat ;-)

Lluna ha dit...

Ostres, Jordi, aquest comentari arriba en un moment... Mira que en fa, de dies, que vaig escriure això, però altre cop sento que torno a estar als núvols. Però sé que són això: núvols i prou.

Però em recordaré del paracaigudes!