dissabte, 19 de maig de 2007

Els meus nens

A vegades em fa mandra anar amb els nens. A vegades penso que tinc cinquanta coses més a fer, i preferiria quedar-me a casa, fent aquestes 70 coses.

Però els nens són com una espècie de revitalitzant. T'encomanen la seva energia. I ja hi pots anar enfonsat, enfadat o el que sigui, que et contagien amb la seva vitalitat i els seus riures.

Els meus nens també em recorden moltes coses. I una d'elles és que tots tenim alguna cosa que ens fa especials als ulls dels altres. O, com a mínim, alguna cosa que, sense saber-ho, ens pot fer especials als ulls dels altres. Me'ls miro, i m'adono que cadascun d'ells és especial a la seva manera, i que segurament, les raons per les que són especials per mi, fan que algú altre no els tingui massa estima, o que algú altre es rigui d'ells. No totes, però algunes potser sí.

A vegades, algú ens diu que alguna cosa nostra és dolenta, o que alguna cosa nostra no els agrada. I ens creiem que allò és dolent. Però allò que nosaltres creiem que és dolent, per algú altre pot ser molt bo.

Aquest post havia de ser un post dedicat només a ells. Volia parlar només d'ells, del que els fa especials als meus ulls. Però s'ha convertit en alguna altra cosa. Tot i així, aquí hi ha alguns dels meus nens, amb el que els fa especials.

En Marc té molta imaginació. Sempre s'inventa històries i jocs nous. Viu en el seu món, que li deia l'altre dia a la seva mare. Mai s'avorreix, perquè sempre troba una manera diferent de divertir-se, o una història nova per explicar.

En Gerard és molt maco. És pèl-roig, amb la cara plena de pigues i porta ulleres. Els nens així poden ser tan entremaliats com vulguin, que sempre em roben el cor. Perquè em fan molta gràcia. A part, aquest és maco de caràcter i tot.

En Pol és petit. Més petit que els altres. Arriba, i gairebé no diu res. S'acosta allà on sóc jo, i sense demanar permís ni res, se m'asseu a la falda, es gira, i espera que li expliqui alguna cosa. M'encanta aquesta manera que té de fer: ell sap que vol estar allà, i ell hi va, si ningú li diu el contrari, sense preocupar-se del que passa al seu voltant.

En Ferran és molt espavilat. Li sobra una mica de xuleria, però em fa molta gràcia. Sempre té algun acudit a punt, sempre diferents. Sempre sap de tot, i sempre vol escoltar... però llavors demana que li escoltin les seves coses.

En Jordi és molt maco, també. És callat, quiet, i mai no parla si no li demanes que ho faci. Li costa ficar-se dins del grup, però sempre et mira amb uns ulls que tenen un gran interès. I és esquerrà. I, com a bon esquerrà, té aquella cosa especial que tenen tots els esquerrans, i que encara no he aconseguit saber de què es tracta.

La Marta és la consciència en persona. Callada, atenta... però també esverada quan ja no cal estar-se callat.

En Pau és el rialler. Sempre riu. Però t'escolta. Va estar malalt, de petit (o quan era més petit, hauria de dir). Només vol que li facis cas i que li expliquis alguna cosa. Amb això ja és feliç.

I jo sóc feliç jugant amb ells, explicant-los històries, i em fan treure tristeses del cap.

Però, el millor de tot, és que et diuen les coses tal com les pensen. I saps que, si ells t'ho diuen, és veritat.

Aquest matí, una d'elles, se m'ha quedat mirant fixament. "Tens els ulls verds", m'ha dit. "Marrons", he contestat jo. "Verds", ha contestat ella. I hem marxat sense decidir si tenia raó ella o tenia raó jo.

6 comentaris:

XeXu ha dit...

Fas que em vingui de gust passar una estoneta amb els teus nens!
Amb una cosa tens raó, per estar amb ells, és igual com hagis arribat, ells et fan oblidar de totes les preocupacions en un moment, són com màgics.

Tirai ha dit...

lluna Quin post més maco! :-)
Em sembla que, també, pots ser més tu quan estàs amb nens. Bé, almenys a mi em passa.

Lluna ha dit...

Sí, XeXu, ja passa això... Però a vegades, quan els deixes, ja tornes a tenir les preocupacions a sobre.

Gràcies, Tirai. Sí, tens raó, amb els nens sóc més jo, i no tinc vergonya, i totes aquestes coses.

pere ha dit...

Tots som nens, Lluna, i això és bo, encara que els percentatgs són molt variats, i tots som iguals i diferents: el misteri de la vida. Però, no, els nens no diuen més que al seva veritat, com tu i com jo. I m'agrada quan la meva neboda més petita se m'adorm a la falda, amb el cap sobre el meu cor i jo m'estic quiet... penso que aviat no ho farà, però...

Anonymous ha dit...

Hola Lluna. Perdona el matís i que et porti la contraria, però jo, els teus ulls, els vaig veure verds... Els de la meva germana canvien de color amb la llum, i em sembla que als teus també els passa. El que no entenc és perquè sempre que te'ls mires tu els veus marrons... De totes maneres, ja sé que tenir els ulls verds no vol dir res, però sona com més exòtic no? De totes maneres, uns ulls, siguin del color que siguin, sempre són macos... Ai, quin rotllo que t'he clavat. I tot per dir una cosa tant senzilla com que jo et vaig veure els ulls verds... serà que també necessito lupa? En fi.

Clara Esther

Lluna ha dit...

Sí, pere, els nens diuen la seva veritat, però tenen menys vergonya o el que sigui que tinguem els adults a dir la nostra veritat.

I sí, en Pol creixerà i ja no vindrà a asseure's a la meva falda, tampoc. Però així és la vida, han de créixer.

Clara, això dels ulls... Jo només me'ls veig verds si ploro o he plorat. Que ja veus, prefereixo més no veure-me'ls verds! Suposo que sí, que canvien de color depenent de la llum. De totes formes, però, tothom té molt clar que els meus ulls són marrons. Excepte aquesta nena, i sembla que tu. I sí, tenir-los verds sona més exòtic. Però... no hi ha diferència, no?