Fent un meme

- Ei, feia dies que no apareixies per aquí...
- Sí, bé, és que encara estava una mica fomuda.
- Ah...
- I mira, he vist un meme que no és un meme.
- Un meme que no és un meme?
- Sí. Aquest meme. I he pensat...
- Ja, que no et podies resistir a contestar les preguntes.
- Sí...
- Per què t'agrada tant fer aquestes tonteries?
- No ho sé.
- I és llarg.
- Ho sé.
- És tan llarg que segurament ningú arribarà al final.
- Ho sé.
- Potser ni tan sols a la meitat.
- Ho sé. Però m'és igual. M'ho passo molt bé, fent aquestes coses.
- Ah...
- Vinga, som-hi! Hi he de posar un títol.
- Sí, és clar.
- No era una pregunta, era una afirmació.
- Ah... I quin títol hi posaràs?
- Ni idea.
- Doncs ja pots anar pensant.
- I la categoria. "Memes".
- I no hi hauries de posar "Converses amb mi mateixa"?
- Doncs tens raó. I ara tinc un dubte.
- Un dubte?
- Sí. Si hi poso primer la categoria de memes i després la de converses, conservarà l'ordre o les posarà per ordre alfabètic?
- Bona pregunta. A veure què fa.
- Bé, anem pel meme. Només que hi ha un problema... que jo no sóc Pere Calders i les meves respostes no tenen interès.
- Si ja comencem així, anem bé...
- Sí, però és igual. M'ho passaré bé fent-lo, no? I això és el que compta!
- És clar!
- Anem per feina... la primera pregunta: el principal tret del meu caràcter?
- Ai, com riuré...
- Per què?
- No sé, però tinc la impressió de que riuré al veure't la cara pensant les respostes...
- Vols dir?
- Va, vinga, què contestes a aquesta primera?
- Doncs...
- Veus? Va, digues, quin és el principal tret del teu caràcter?
- Doncs la veritat, no ho sé. Suposo que no ho hauria de dir jo, això, no? Perquè jo no em veig des de fora.
- No has contestat...
- Ja ho sé. Mira! Ja ho tinc. La resposta d'en Calders em ve que ni pintada: "Una timidesa exterior, que em fa esquerp, en pugna constant amb alegria interior que desitja la sociabilitat."
- Això és trampa!
- Ho sé... però, jo no ho hauria dit millor!
- Va, per aquesta te la passo...
- D'acord, anem per la segona: la qualitat que prefereixo en un home. Va, no riguis, que t'ofegaràs, de tan riure!
- Vinga, va, contesta!
- De fet, la faré juntament amb la tercera, la qualitat que prefereixo en una dona.
- Ja tornem a fer trampes?
- No faig trampes... És que contestaria el mateix.
- Segur?
- Sí. Almenys avui.
- I què contestaries?
- Doncs que siguin del gènere tonto.
- Del gènere tonto?
- Sí, em sembla que no m'explico massa bé.
- Home, és que preferir que algú sigui del gènere tonto, no és massa normal, que diguem...
- Ho sé, ho sé. Bé, volia dir que prefereixo la gent que altra gent diu que són tontos. La gent que va de bona fe, vaja. La gent aquella a qui tothom pren el pèl. Mira, és una debilitat que tinc...
- Mira que ets rara...
- Ja... i pesada. Porto 3 preguntes i el qüestionari en té 31. I això ja ocupa bastant més que qualsevol post normal... Això no m'ho rellegiré ni jo! D'aquí a una estona podré començar a escriure el que vulgui que ja no quedarà ningú llegint!
- Estàs una mica malament, eh!
- Ho sé. Anem per la quarta... allò que més estimo dels amics? Doncs... i si torno a posar el mateix que a la 2 i la 3? Buf, un altre dia segur que diria alguna altra cosa.
- I per què no la dius ara?
- Perquè això és el que m'ha vingut al cap ara. Vinga, anem per feina, la 5: el meu principal defecte.
- Veig que penses. No contestes?
- És que estava pensant que si en tinc algun, de defecte :-)
- Voldràs dir que si en tens algun que sobresurti dels molts altres defectes que tens, no?
- Sí, això.
- I?
- Doncs... que sóc del gènere tonto?
- Et repeteixes...
- Ho sé... vaig a fer la 6, a veure si canvio una mica les respostes: la meva ocupació preferida.
- I ara per què rius?
- Doncs perquè ara podria dir que la meva ocupació preferida és fer memes!
- Va... no m'ho crec!
- Ja m'ho pensava. Bé, doncs la meva ocupació preferida és... no en tinc ni idea. Però la feina que faig ja m'agrada, així que suposo que podria dir la feina que faig.
- Avorrida!
- Ho sé. Anem per la 7: el meu somni de benestar. Buf... i ara què dic?
- No ho sé, el meme el fas tu...
- Bé, em sembla que passo i hi torno més tard.
- Ep, avui no val, això...
- Per què?
- Doncs perquè avui no tornaràs enrere a omplir els buits. Contesta!
- Doncs... jo què sé. Una vida com la que tinc ara... però sense viure d'okupa, en una casa (qui diu casa, diu pis o piset) que jo em pogués pagar... Cosa difícil, d'altra banda, perquè com està el pati...
- El pati o els pisos?
- Jaja. Quina gràcia que fas! Vinga, la 8: la meva pitjor desgràcia. Ui, aquesta és difícil.
- Ningú ha dit que el qüestionari fos fàcil.
- Ja ho sé. Ara se m'acaba d'acudir una cosa, però segur que si fes el meme un altre dia, diria alguna altra cosa.
- Segur. Però, quina cosa és?
- Doncs perdre el cap. No físicament, sinó psicològicament. Ja saps.
- Sí, ja sé...
- Saps, avui he vist a la nena de la Lluna.
- Ah, sí?
- Sí. I li he donat xocolata. En tenia de negra i de blanca.
- I ha agafat la blanca?
- Sí, la negra no li agrada, però la blanca li encanta...
- No sé per què, això em sona...
- Ja... què diu la pregunta 9?
- Què voldries ser?
- Ah, aquesta és la pregunta més fàcil que he contestat fins ara.
- Ah, sí?
- Sí. La vaig descobrir aquest estiu, tornant de Banyoles un dia de tempesta.
- Oh, que maco!
- No te'n riguis! És veritat. El que voldria ser és jo mateixa. No voldria ser res més. No voldria ser ningú més. Jo mateixa i prou.
- Doncs si no ho vas descobrir fins aquest estiu, vas trigar uns quants anys, eh!
- És que ho has de criticar tot?
- Sembla que sí. És el paper que m'has donat tu...
- Doncs ara critica la resposta a la pregunta 10: on desitjaries viure?
- Ah, aquesta és fàcil, no?
- Doncs sí... voldria viure a casa meva :-)
- Ja sembles una política!
- Ja... Ostres, saps què han fet als cartells electorals?
- No...
- Doncs aquest matí, arribo a la ciutat, i el primer que em trobo és la cara d'en Mas a les faroles. Però... estava tapada!
- Tapada?
- Sí, per anuncis del circ Raluy.
- Ah, sí?
- Sí, després en Montilla.
- També tapat?
- Sí.
- I després el de ciutadans...
- També tapat?
- No, a aquest no l'han tapat!
- Per què?
- I jo què sé, els hauries de preguntar als del circ Raluy, no a mi... O als polítics, perquè aquesta campanya ja és un bon circ...
- Tens raó. Què diu la pregunta 11?
- Que quin color prefereixo.
- Ah, aquesta també és molt fàcil, no?
- Sí, facilíssima: el groc. Anem per la 12: que quina flor prefereixo.
- D'acord, no fa falta que contestis.
- No?
- Em sembla que no, anem per la 13. Què diu?
- Que quin ocell prefereixo.
- Ah, aquesta sí que l'has de contestar...
- Doncs... la veritat és que no ho sé, però ara m'he recordat d'una curiositat.
- Primer l'ocell...
- Doncs... Jo què sé. Els pardals, per dir alguna cosa.
- Per dir alguna cosa?
- Sí, no tinc cap ocell preferit, és un crim, això?
- No, no... i la cosa que has recordat?
- Res, una tonteria de persona inculta.
- La persona inculta ets tu, veritat?
- Sí... Es tracta d'aquest gat. Jo em pensava que el nom estava posat a l'atzar... Fins que l'altre dia, mirant esquelets d'animals, ...
- Mirant què?
- Sí, m'entretenia mirant animalons.
- A on?
- A un lloc on tenen exposats esquelets d'animals. Però, a més dels esquelets, hi ha el nom comú i el nom científic era felix catus. Em va fer molta gràcia, perquè no tenia ni idea que fos felix catus. Però, és clar, té la seva lògica...
- Sí, és clar. Vinga, la 14: els teus autors preferits en prosa.
- Ah, aquesta també és fàcil. I en posaré només un: Asimov. Vinga, la 15, que ja em temo què serà i no sabré què contestar...
- Doncs sí: els teus poetes preferits...
- Doncs passo i quan acabi el meme tornaré a contestar.
- Saps que no ho faràs.
- Sí, però passo igualment. Vinga, la 16: els meus herois de ficció.
- Ja tornes a fer cara d'estar pensant...
- Ostres, és que és difícil... Un heroi de ficció? És que ha de ser heroi, i ha de ser de ficció.
- Doncs sí, ja ho tenen, això, els herois de ficció...
- No sé. Avui em quedo amb l'Spiderman. Demà... segurament sigui un altre. A que endevino quina és la 17?
- Suposo que sí. La teva heroïna de ficció.
- Mmm... S'hi val posar la Susan Calvin? O a ella no se la considera heroïna?
- Va t'ho deixo passar, perquè ara riuré... i molt!
- Per què?
- Per la pregunta 18.
- Quina és?
- Doncs diu, literalment, quins són els teus compositors predilectes. Jaja! Amb la cara ja pagues. Va, vinga, què contestes a això?
- Què vol dir, compositors predilectes?
- No contestis amb una pregunta... va, vinga! Vull veure què contestes a això...
- Doncs depèn.
- De què depèn?
- De què vulgui dir compositor predilecte...
- Contestaràs o no?
- Vale... Si he de tocar la seva música, em quedo amb Bach. Si l'he d'escoltar, Vivaldi.
- I això és tot.
- Sí...
- Doncs anem per la següent, que ja he perdut el compte.
- La 19, els meus pintors predilectes. Doncs qualsevol que sigui abstracte.
- Quina resposta més sosa...
- Ja... Anem per la 20: els meus herois de la vida real. Em pregunto per què pregunten sempre primer pels homes i després per les dones...
- Per algun han de començar...
- Sí, però podrien començar amb un de cada... Tot i que he vist que les preguntes són diferents.
- Diferents?
- Sí, per què et pregunten els teus herois de la vida real i després les teves heroïnes històriques? Per què no és exactament la mateixa pregunta?
- Doncs no ho sé. Jo no he fet el qüestionari...
- Vinga, et contesto la 20: els meus herois de la vida real. Tot i que segur que d'aquí a 5 minuts et contestaria una cosa completament diferent. Els meus herois són... doncs no sabria dir-t'ho. La deixo per després...
- Tramposa...
- És que ja estic una mica cansada de contestar preguntes... i total, tampoc s'ho llegirà ningú. I ja que tinc clara la resposta a la 21...
- A la 21?
- Sí, la meva heroïna històrica.
- Ah, sí? Qui és?
- Marie Curie.
- És heroïna?
- Jo dic que sí... i jo poso la resposta. Si no t'agrada... doncs a mi sí! Vinga, la 22...
- Quins noms prefereixes?
- Noms? Noms de què? Noms de persona? Noms de coses?
- Jo què sé. Noms!
- Mira, doncs Anna és un nom que sempre m'ha agradat. I Marc també. Eren noms propis, no?
- Suposo... Va, quina és la 23?
- Què detesto més que res?
- I què és el que detestes més que res?
- Doncs no sé si és el que més detesto, però les persones amb un alt grau de xuleria em treuen de polleguera.
- Ai...
- Ai què?
- Doncs que has contestat la 24, en comptes de la 23!
- I què diu la 24?
- Ai, no, si ja m'he tornat a deixar els "històrics" pel mig. Pregunta quins caràcters històrics menysprees més.
- Ah...
- I?
- Doncs jo què sé... Ja porto moltes preguntes contestades! La següent...
- La 25? Quin fet militar admires més?
- Si n'eren 3 tambors, que anaven a la guerra, i el més petit de tots...
- Què cantes, tu, ara?
- Els tres tambors.
- Sí, però el meme de les cançons era un altre! Aquest no és el meme de les cançons.
- I?
- Doncs que hauries de contestar bé!
- Ja contesto bé. No admiro cap fet militar. No hi hauria d'haver guerres. I el tambor petit, el que portava el ram de roselles, era el que més admiro.
- Ah... doncs vinga, que ja queda poc. Ara ve la 26... Quina reforma admires més?
- Reforma? Admirar? La deixo per després...
- D'acord, doncs la 27: quins dons naturals voldries tenir?
- Doncs estaria bé poder-se teletransportar. I també m'agradaria el do de la telepatia. A part, doncs el de sempre: una mica més d'intel.ligència, que això sí que seria possible! Molt possible, diria jo...
- I tant! Perquè d'intel.ligència no te'n sobra pas...
- Vinga la següent... Ja només en queden 4!
- Com t'agradaria morir?
- Doncs m'agradaria morir sense adonar-me'n. Bé, vull dir que te n'has d'adonar, però estaria bé morir-se com l'avi, de vell, sense haver patit cap malaltia greu. I si no pot ser així, si no em puc morir essent una velleta adorable (o una velleta cascaràbies, vés a saber, però velleta al cap i a la fi), doncs en algun tipus d'accident. D'avui per demà. Sense temps de pensar que em queda molt poc temps de vida perquè tinc una malaltia terminal.
- Doncs res a dir, que jo sóc la teva altra meitat... Vinga, la 29: estat present del teu esperit?
- Una mica cansat, la veritat, i amb ganes d'acabar el qüestionari! Vinga, la 30!
- Els fets que t'inspiren més indulgència?
- Mmmm... Doncs no ho sé. Puc canviar la pregunta i contestar les coses que m'inspiren menys indulgència?
- No sé, no sé...
- Va, és igual. Total, tampoc sabria què dir. Hi ha una cosa que em genera moooooolta indulgència: que algú hagi començat a llegir això i a les dues línies ho hagi deixat.
- Ja, perquè si algú ha llegit fins aquí, pobre! Quin rotllo acabes de fotre! I encara queda una pregunta.
- Exacte... Em demana el meu lema, però tinc un problema...
- Quin?
- Que no puc posar cap lema.
- Per què?
- Perquè no sé resumir! I no saps com ho sento! Perquè després d'aquest rotllo, si és que algú ha arribat fins aquí... ja no tornarà mai més!