Agre-dolç

Un nen petit que juga a bàsquet. El nen no passa del metre-vint. Davant seu, un "gegant" de metre-seixanta. El nen petit se'l mira, veu el nen gran, però no té por. El nen petit fa una finta al nen gran, es troba sol davant de la cistella, llença, i la pilota entra dins de la cistella.

Un penal que decideix una eliminatòria. El porter a sota la porteria (o una mica més avançat, tant li fa). El millor davanter de l'altre equip a punt de tirar el penal. El porter conserva la sang freda. Espera el moment just fins que el jugador dóna una patada a la pilota. Veu cap on va la pilota. Es tira cap aquell cantó. I atura el penal.

La Lluna en una situació similar. Ningú dóna un duro per ella. Tothom mira amb cara de circumstàncies. És com si fos aquell nen petit que té el gegant al davant. O com el porter davant d'un penal. Sí, hi ha casos en què el petit o el porter se'n poden sortir, però la major part de les vegades, no.

Però la Lluna no s'ha rendit. La Lluna ha seguit lluitant. Perquè sabia que avui pararia el penal. Sabia que avui aconseguiria fintar al gegant. Encara que ningú donés un duro per ella.

Si algú ha sigut mai el nen petit, sabrà què es sent en aquest moment. Si algú ha sigut porter, també. En el meu cas, tremolo. Tota jo tremolo i no puc deixar de tremolar. I somric. No puc deixar de somriure. I, no sé com ni per què, la meva timidesa se'n va, i tinc la confiança necessària per fer qualsevol cosa. Que em menjaria el món, vaja. Just després de fer una gesta d'aquest tipus sé que jo puc fer el que em proposi, sé que no hi ha barreres. I a la merda amb els complexes i amb tot el que sempre em diu que sóc incapaç de fer alguna cosa. Jo sóc capaç. D'això i de molt més. I qui digui el contrari... s'equivoca!

Però, és clar, a ningú se li escapa què passa quan un nen petit fa una gesta d'aquestes davant d'un gegant. El nen està content, però, estaria igual de content si ningú hagués vist que ho ha fet? Avui, un nen de 4 anys, ha vingut corrents a saludar-me. No perquè tingués ganes de saludar-me (o sí, jo què sé) sinó perquè em volia explicar que havia fet una gesta d'aquestes davant d'algú molt més gran. Algú que, de fet, era el seu pare, i sé perfectament que el seu pare s'ha deixat... però això és un altre tema. El nen estava content d'haver-ho fet, però estava més content encara de poder venir corrent a explicar-me el que havia fet.

I, és clar, si ets un porter que pares un penal decisiu, et converteixes en un heroi, molta gent veu el que has fet.

La veritat, en aquests casos, no sé si és millor la satisfacció personal per haver aconseguit allò que semblava impossible, o el fet que la gent que està al teu voltant reconegui que has fet una cosa que ningú es pensava que arribessis a aconseguir. Perquè sí, la satisfacció personal és molt gran... però només amb la satisfacció personal no es va enlloc.

I aquí entra la història de la Lluna. Just acabar de realitzar la proesa, comença a tremolar. I somriu. No pot deixar de somriure. Com fa dues setmanes, quan es va trobar en una situació semblant. Ningú donava un duro per ella, però ella va aconseguir fer el que semblava impossible. I avui també. Però...

Però ningú li ha donat importància. Coi, que acabava d'aconseguir una proesa que poca gent seria capaç de fer. I ni tan sols la gent que es mirava la Lluna amb cara de "no ho aconseguiràs" ho ha reconegut. "Ah, sí, has fet això? Doncs vale". Sense donar-li cap importància. Quan la Lluna estava eufòrica, quan tremolava, quan tenia el cap als núvols i era capaç de fer qualsevol cosa. Quan tenia la confiança suficient per fer el que volgués. Quan no necessitava cap empenteta per aconseguir arribar allà on volia.

Exactament com fa dues setmanes, quan també va aconseguir una proesa i ningú en va fer cas.

Aleshores va agafar i ho va explicar a una de les poques persones que creia que podria entendre-ho. Li va explicar de dalt a baix el que havia fet, com ho havia aconseguit. Pensant-se que aleshores algú valoraria el que havia aconseguit fer.

Però la persona a qui ho va explicar li va dir que tenia feina. Que ja l'escoltaria quan pogués. Han passat dues setmanes i no ha tingut 5 minuts per escoltar-la, per saber quina era la proesa de fa dues setmanes.

Avui, la Lluna ha fet una proesa encara més gran que la que va fer fa dues setmanes. Però la gent que estava al seu voltant no ho han trobat una proesa. Podria tornar a intentar explicar-ho a la mateixa persona que ho va intentar explicar fa dues setmanes. Però sap que li importa una merda.

I aquí està, la Lluna amb la seva proesa. Una proesa que ningú entèn, perquè qui hauria de comprendre-ho, no en fa ni cas.

I ella, que està aquí, pensa. Quin sentit tenen les proeses si ningú les valora, a part de tu? Si el nen de quatre anys no hagués pogut explicar a tothom la seva proesa... li faria la mateixa il.lusió?