dilluns, 16 d’octubre de 2006

Baba de caracol

Me'n vaig a dormir aviat. No tan aviat com hagués volgut, però prou aviat per ser aviat per la resta de la gent.

El rellotge marca les 22 i sóc incapaç de dormir, tot i que no m'aguanto dreta. Incapaç de llegir res o de fer qualsevol cosa de profit, intento pensar coses bones, perquè ja sé la nit que m'espera.

Em desperto dintre d'un cub de Rubik de dimensions enormes. En vull sortir, però un inconscient intenta fer-lo, amb unes instruccions al cantó. I jo vinga a donar voltes dins el cub de Rubik. Miro el rellotge. Les 23:12. Quina nit més llarga m'espera.

Em passo tota la nit igual. El somni del cub de Rubik encara té mitja gràcia. L'estona que puc dormir més estona seguida és de la 1:11 a les 2:15. Cada cop em desperta un somni pitjor, tot i que suposo que hauria de dir un malson. I això que fa dos dies que tiro d'aspirines, que sinó no sé pas què faria.

Vaig a treballar, encara que sé que no em podré concentrar. Faré coses que no necessitin massa concentració, això rai. Així que m'aixeco aviat. Encara amb els ulls mig tancats baixo a la cuina i mentre intento esmorzar poso la tele.

Un cop oberta la tele em recordo del cub de Rubik i penso que encara dec estar tenint un dels meus deliris. Surten un conjunt de noies amb cara somrient, que anuncien una cosa similar a "extracto de baba de caracol". Deixant de banda el fet que em fa mal el cap, gairebé no he dormit, i tinc més ganes de vomitar que de menjar alguna cosa, això de la bava de cargol no m'ajuda gaire a esmorzar. I les noies aquelles passant-se la punyetera crema o el que sigui per la cara, amb un somriure ben gros. Me les miro i penso que ja els regalo la bava de cargol. Que això jo no m'ho fico ni borratxa (i mira que és difícil emborratxar-me a mi, més que res perquè no bec res d'alcohol). I ara segur que em sortirà algú amb què segur que em poso coses pitjors, però com que no em poso cap crema, crec que puc estar tranquil.la. A no ser que les aspirines portin alguna cosa pitjor.

S'acaba l'anunci (per sort) i diuen que si en compres un te'n regalen un altre. Penso que jo no el vull per res, aquest extracte de bava de cargol. Somric pensant que potser al gos li agradaria. I és que quan era petit es menjava els cargols. Si veies un cargol, ell el veia de seguida, i al moment ja no veies el cargol i senties les seves dents com rossegaven una cosa cruixent i sabies que era el cargol. Tot el cargol. Vés a saber, potser són prou bons. Però jo, que no en menjo, ja els regalo tots.

Quan entro al cotxe sento alguna cosa del zoo d'en Pitus. Recordo que me'l van fer llegir, no sé si a l'escola o a l'institut. Fa molt de temps, d'això. No és que no recordi com acaba, és que ni tan sols recordo de què anava. I no tinc cap problema a admetre-ho. Per què me n'hauria d'avergonyir? Jo puc recitar (més o menys) l'Oda a la Pàtria de l'Aribau. Per què m'he d'avergonyir de no recordar com acaba el zoo d'en Pitus? És clar que a mi ningú em jutjarà perquè no ho recordi, no? O potser sí?

En fi, qui sap, potser al zoo d'en Pitus hi havia cargols i el llibre s'acaba amb gent recollint bava dels cargols del zoo per fer-ne cremes perquè algú sembli més jove (*). Vés a saber, cremes que potser són usades pel mateix que s'avergonyeix de no saber com s'acaba el llibre en qüestió!

(*) Sento ser irreverent contra aquest llibre. Però suposo que se'm pot perdonar... tinc febre i no sé què em dic!