Adolescència

Quan era una adolescent (i quan era una nena) tothom em deia que era una una personeta gran. Una amiga de ma mare sempre li diu que ella no en va tenir, de criatures. Jo no sé si en va tenir o no, de criatures, però jo era molt bona nena. Un dia algú em va dir que massa. Potser tenia raó.

Aquest matí, mentre em pentinava, el mirall m'ha tornat la imatge de la Lluna adolescent. La que s'aixecava al matí per estudiar (encara que no hi haguessin exàmens en molts dies) i llavors sempre se li feia tard fent alguna cosa o alguna altra que no havia de fer fins al cap de molt de temps. Es dutxava i anava corrents a buscar l'autobús, sovint amb els cabells molls. A algú se li han congelat mai els cabells? A mi sí. Un dia vaig arribar a l'autobús amb una sensació molt rara al cap i se m'havien congelat els cabells.

Avui he tornat a ser aquella adolescent. M'he aixecat, me n'he anat a on havia d'anar, i m'he comportat com es comportava aquella nena. Seriosa (però amb un somriure a la cara, encara que sembli una contradicció). Centrada. He fet el que havia de fer, i llavors he viscut una altra adolescència.

He corregut pel carrer, amb un grup de nenes pre-adolescents. Hem anat d'un lloc a l'altre corrent i rient. Representa que jo les vigilava... però, com m'ha dit la més gran, jo era més criatura que la nena més petita. He rigut molt. M'ho he passat molt bé. He corregut pels carrers d'un poble com si tingués 10 anys. Com si fos una de les nenes que jo vigilava. Una nena gran enmig d'unes nenes petites. Una "nena" de 28 anys comportant-se com si tingués menys de la meitat dels anys que té.

M'he trobat la mare d'una noia que venia al meu curs. Se m'ha mirat d'una manera rara. Però jo reia. Reia molt. M'he parat, li he dit hola, però les nenes m'arrastraven cap a elles. I jo al darrere. A saltar, a córrer... i a espiar una "nena gran". Només que la nena gran tenia la meitat d'anys que jo... Però, és clar, algú havia de vigilar a les petites, no? Si no les vigilava jo, qui ho hagués fet? I ja que les vigilava... a espiar a la nena gran!

Després he tornat a ser l'adolescent. Aquella noia seriosa, que treballava i que feia el que havia de fer. Però amb un somriure a la cara. Perquè, després del meu matí pre-adolescent, què més podia fer?