Prou

Explica la llegenda que hi havia una nena que va néixer tan petita que va haver d'anar a la incubadora. Però allà, tota plena de tubs que l'intentaven alimentar, i amb només uns dies de vida, va decidir que tub que li posessin per alimentar-la, tub que arrancaria amb les mans.

La llegenda segueix explicant que quan la nena va sortir de la incubadora, persona que intentava fer-la menjar, persona que acabava plena del menjar que escupia la nena. El problema sempre era "la cullerada de més". Allò que diuen de vegades la gent que donen de menjar als nens: "ara que menja, li farem menjar una mica més, encara que digui que no vol..."

La nena va créixer una mica més i va anar a la guarderia. La llegenda explica que la nena seguia sense tenir gana. Ja menjava, ja, però quan ella deia prou, era prou. S'acostumava a menjar el que hi havia de dinar, però normalment a l'hora de les postres li deia a la mestra que havia d'anar al lavabo. La mestra explicava als seus pares que la deixava marxar, que ja sabia que la nena no tornaria, però que una nena que amb 2 anys menjava amb els de 4 sense problemes i sense fer fàstics al menjar, es podia tornar un malson si deia que ja no tenia més gana i era obligada a menjar. Sobretot si era obligada a menjar coses dolces.

La llegenda segueix explicant que la gent del seu voltant es va acostumar a la nena. Menjava poquet, però quan deia que en tenia prou, doncs en tenia prou i no se l'havia de fer menjar més.

La nena va anar creixent, com creixen tots els nens i nenes. I es va fer gran.

La nena mai ha tingut cap problema a l'hora de menjar, però quan diu que prou, és que prou. Quan està cansada, quan no ha dormit prou, quan té altres coses al cap... doncs no té gana.

I creieu-me, no tenir gana no és gens divertit. Et poses a davant d'un plat. Veus una personeta al teu cantó que té la quarta part d'edat que tu, i que es menja dos plats com el que tu tens al davant i tu ets incapaç de posar-te una cullerada a la boca.

El problema és que hi ha gent que es recorda de que quan dius que prou és que prou. Però hi ha gent que no. La mateixa gent que dia rere dia et critiquen perquè no entres en una talla 36 (ni en una 38, ni en una 40...) el dia que no tens gana t'intenten entaforar el menjar com sigui. I si dius que prou, és que prou. Què més voldria jo que tenir gana! Però quan no entra el menjar, no entra. I punt.

Però sempre hi ha el graciós que et diu: "Va, per un dia no passa res, segur que aquest règim que fas te'l pots saltar un dia. Segur que un bombó el vols, veritat?"

I jo ja ni contesto. Perquè donaria el que fos per poder obrir la boca i poder menjar. Però quan dic que prou, és que prou. I si jo dic que prou, per més que se'm posi al davant el menjar que més m'agrada del món, sóc incapaç de menjar. Res de res.

Per sort, aquest estat no em dura gaires dies.

Per sort, aquest estat és una cosa heretada i tinc el suport de qui m'ho va deixar com herència.

Però mira que havia d'estar bo el dinar que ha fet ma mare per tota la família! I mira que havia d'estar bo el bròquil del sopar! Llàstima que no n'hagi pogut menjar més de dues cullerades.