dilluns, 30 d’octubre de 2006

I tu, què vols?

Quan venia cap a casa amb el cotxe, m'he recordat d'una parella que tenen una parada d'artesania de les que munten al pont de pedra. Un dia, ara deu fer un any o un any i mig, vaig passar per allà, vaig mirar dos segons, i vaig dir que volia unes arrecades. L'home es va mirar a la dona i li va dir alguna cosa de l'estil de "veus? Així és com s'ha de ser". La dona em va començar a preguntar que si no en volia unes altres, que si m'agradaven aquelles d'allà, que si això, que si allò altre. Però jo ho tenia clar. Jo volia aquelles arrecades que havia triat.

Amb la roba em passa una cosa similar. Entro en una botiga, i vaig directa a allò que vull. Sé què vull i no em costa massa de veure-ho. Tinc molt clar el que m'agrada i el que no, i sóc incapaç de provar-me gaires coses. Vaig directa allà on vull, m'ho provo, i la major part de les vegades, m'ho quedo.

Avui pensava que el que passa és que no distingeixo el que vull, sinó el que no vull. Vull dir que tinc clar el que no vull, i com que no vull allò, deixo de banda el que no vull, i aleshores em queda el que vull. Vull, vull, vull... ho sé, em repeteixo. Però bé, no és ben bé això. En algun cas sí, com amb les eleccions de demà passat. Comences a descartar, i a descartar, i a descartar... fins que et quedes amb la única opció que no has descartat. Però no sempre és així.

No, no sempre és així, però bastant sovint tinc molt clar el que no vull, i així és més fàcil triar el que vull.

És complicat escollir entre diverses opcions. Però avui m'he adonat que, de la mateixa manera que amb la roba, tinc molt clar el que vull (i el que no vull). Una altra cosa és que pugui aconseguir-ho. De fet, i com em passa amb les eleccions, tinc molt clar el que no vull, i a partir d'aquí, si trobo alguna cosa que em convenci, doncs veuré si la vull.

Algun cop algú m'ha insinuat (o m'ha dit directament) que sóc massa exigent. Jo no crec que sigui exigent. Simplement, sé el que vull. O el que no vull, per ser més exactes. L'altre dia algú parlava dels alumnes en general, i deia que sempre, sempre, se't pujaran a cavall. Si a la que veus que n'hi ha que queden enrere comences a baixar el nivell perquè tothom hi pugui arribar, aquests que quedaven enrere encara aniran pitjor i aniràs baixant el llistó fins a uns límits que no et pots imaginar. Si mantens el llistó alt, d'altra banda, els costarà més arribar-hi, però segur que al final hi arribaran i hauràs aconseguit coses que semblava que no podien fer.

A mi sempre em van agradar molt més aquests professors que posaven el llistó a dalt de tot. Explicaven molt bé, sí, però llavors t'exigien molt més que els altres. Jo sempre volia tenir aquests professors. Tampoc es tractava de suspendre a tothom. Simplement, es tractava de posar el llistó alt. Perquè, al final, la gent hi acabava arribant.

Però no volia parlar d'això. Volia parlar de mi, i el que vull. I el que vull és un llistó ben alt. No m'importen alguns comentaris que he sentit de gent bastant propera a mi. Jo no vull conformar-me amb una cosa que estigui més a baix del llistó només perquè tothom digui que no existeix una cosa per sobre del llistó. Només perquè diguin que potser no existeix i em quedaré sense res.

Però, saps què et dic? Que prefereixo quedar-me sense res que no quedar-me amb alguna cosa que no superi un cert llistó. I que al final, jo que tinc les coses tan clares, potser acabaré amb una cosa molt per sota del llistó que he posat. Però ho dubto. Perquè no sé si sé exactament el que vull. El que sí que tinc molt clar, però, és el que no vull.